dimarts, 29 de març del 2011

Sobre llegendes i orígens de Girona

Com les llegendes i la mitologia sempre m'han agradat molt, avui he sortit a veure que podia trobar. I sobre Girona he escollit les següents llegendes que són curtetes i es llegeixen amb un tres i no res.

La Bruixa de la Catedral:
Fa molts i molts anys, hi havia a Girona una dona dedicada al diabòlic art de la bruixeria que per mostrar el seu odi a tot el que fos religiós, acostumava a llançar insults i pedres contra la Catedral. Un dia durant la processó de Corpus va apedregar el pas i es va sentir una veu divina que li va dir: "pedres tires, doncs de pedra et quedaràs...". La bruixa es va convertir en pedra i la van col·locar a la paret al costat de la Torre de Carlemany com a gàrgola perquè de la seva boca no sortissin insults sinó l’aigua neta de la pluja i, mirant cap a terra perquè mai més pogués veure el cel.

La Cocollona:

La Cocollona
Diu la llegenda que a la riba esquerra de l’Onyar, al barri del Mercadal, hi havia un convent de monges poc devotes i que portaven una vida desordenada. Entre elles hi havia una novícia amb veritable vocació religiosa que els retria la vida que portaven.
Les altres monges per no sentir els seus retrets, la van tancar en una cel·la al soterrani del convent. Va estar-hi tancada durant molts anys i degut a la foscor i la humitat li va anar sortint a tot el cos unes escates fins quedar convertida en un cocodril. Però degut a la seva santedat i puresa d’ànima també li van sortir de l’esquena unes meravelloses ales de papallona de bonics colors transformant-se en Cocollona.
Quan va morir, el seu fantasma es veia nedant pel riu Onyar molt a prop d’on havia estat empresonada. Diuen que solament les nits de lluna plena, cap a l’alba, els gironins sensibles, poden veure el fantasma de la Cocollona nedant riu amunt i avall fins que surt el primer raig de llum.

I per acabar un breu repàs als orígens incerts de Girona:
Possibles orígens de Girona:
És summament difícil arribar a fixar, amb exactitud, l'època de la fundació de Girona.
L'historiador P. Mariana acollí la tradició que remuntava la fundació de Girona a Gerió, personatge que es data contemporani a Osiris l’Egipci; nom llegendari al que se suposava originari de Líbia o Mauritània; i del qual es deia que després d'haver fundat la població de Cotlliure, al sud de França, arribà al nostre país i aixecà, en el que avui és Girona, un castell el qual donà lloc a l'origen d'aquesta ciutat. Com es veu, es tracta tan sols d'una versió llegendària i del tot incerta.
També s'indicà com a possible, el fet que el nom de Girona derivés de l'hebreu "Geren" o "Goren", que significa àrea o plaça, aludint a l'altiplà sobre el qual s'edificà el nucli més antic de la ciutat.
Una altra versió suposa que la ciutat va ser fundada pels celtes, els quals arribaren al nostre país cap el 930 aC. Segons els que atribuïren a Girona un origen celta, el nom de la ciutat el feien derivar de les paraules celtes "Ger" que significa "prop de" i "ond" que significa "confluència"; en qualsevol cas el nom de Girona voldria significar, doncs, "prop de la confluència", resultant que, efectivament, molt a prop d’ella s’uneixen els rius Ter i Onyar. En l’antiguitat la ciutat era encara més contigua a la confluència entre ambdós rius. La dificultat d’aquesta hipòtesi està en el fet de demostrar que els celtes arribessin a establir-se a Girona.
Altres historiadors han atribuït a la ciutat un origen fenici, i han suposat que el seu primitiu nom podria haver estat “Gerhona”, fent-lo derivar de “Gerhun”, que en l’idioma fenici significa “indígena”. Suposen que aquest nom podria significar “ciutat dels indígenes o dels indigetes”; ja que s’anomenaven “indigetes” o “indiketas” els pobles de civilització ibèrica que vivien en el litoral gironí.

diumenge, 27 de març del 2011

Fràgil com un vidre és la memòria

Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia

despertar-me demà sense memòria.

I mirar-me a l'espill i no coneixe'm.

I veure davant meu un home estrany,

el cap ple de preguntes i de boira.

De quin color tenia els ulls ma mare?

Com era aquella dona que em va amar?

Quins els noms dels amics, quina la pàtria?

I no recordar res, no recordar-me

d'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:

Al tard les orenetes revolaven

xisclant entre el daurat polsim dels núvols

i el so de les campanes i del riu.

I anava a l'Institut -les matemàtiques,

la lectura, el dibuix- i m'agradava

una noia de llargues trenes rosses

i ulls color de pluja. Molt després

-me'n recordo- vingueren la Botànica

(pàl·lids, tristos herbaris de flors seques),

la simetria transparent del quars

i l'obsessiu hexàgon del benzè.

I, amb els amics, parlàvem de poemes,

de sexe i de mil coses discutibles.

I de nit ja entrada (nits de vi i roses),

pensàvem ser immortals: pintar graffiti

ben insolent a les parets més blanques,

aparellar artefactes voladors,

trencar a cops de martell safirs puríssims,

besar els llavis gelats de les estàtues.

(La primera besada -me'n recordo-

va ser una nit de músiques llunyanes,

vora la mar i uns pits de nata tèbia.)

Recordo tantes coses. I m'adono

que dins el cos tinc més records que vísceres.

De cop comprenc que l'home és la memòria.


Gerard  Vergés

Atzagaiades i angúnies

Avui, de matinada, anava escribint i per associació d’idees, he pensat en la frase parlar per no callar mentre m’ha vingut a la ment la gent que diu el primer que li passa pel cap sense reflexionar, informar-se ni filar prim i diu qualsevol cosa. Primer no acabava de trobar la dita correcta perquè confonia la combinació dels verbs però per fi ha sortit.
Parlar per no callar..., no és una dita que estigui de moda. El seu significat és semblant al de “parlar sense dir res” però va una mica més enllà. Un sinònim és “parlar sense solta ni volta”, i el seu equivalent en castellà es “hablar a tontas y a locas” o “hablar sin ton ni son”.
Avui en dia la majoria de la gent creu que pot parlar de tot i de tots sense més ni més. Entenen que això és la llibertat d’expressió. Vaig veure com ho reclamava la inefable Belén Esteban a una edició del programa “Sálvame diario”, volent opinar de experiències privades viscudes per l’Antonio David, el primer marit de la Rociito Carrasco. Ella no tenia idea d’una conversa privada però havien de deixar-la opinar i, més encara, jutjar. Té tot el dret, faltaria més! Dret tindràs nena però raó...,  deixem-ho córrer.

Ho he vist repetit en moltes ocasions. Es veurien capaços d’opinar també en una discussió sobre fractals?

Seguint amb la mateixa línia de pensament he recordat un altre paraula que fa temps que no escolto i per la seva manca d’ús no tenia ni idea com escriure-la (que jo sóc dels temps quan estava prohibit ensenyar català i parlar-lo en llocs oficials) : Atzagaiada.
Estranya, oi? Fins i tot he desconcertat al Google al consultar referències. Em proposa si no hauré volgut dir “atosigada”. Doncs no.
Vejam la definició que he trobat en el diccionari:
1.    Cop donat amb una llança curta i lleugera. (no estava pensant en això i no sabia que tenia també aquest significat. Curiós!)
2.    Acció irreflexiva, poc considerada o inoportuna:
P. ex. Has fet una bona atzagaiada rebutjant aquesta feina

Sinònims: Bajanada, disbarat.

Doncs a mi m’agrada moltíssim dir atzagaiades, per més que fins avui no sabia com s’escrivia, enlloc de bajanades o disbarats. És un mot com més fort i més intens. També associat a la parla escoltada de petita i que tants records em porta.

En darrer lloc recullo una altre paraula també de llargues arrels: Angúnia. Fer angúnia.

És el mateix que angoixa? El diccionari de l’ Avui posa com a sinònims exactes angoixa, angúnia i ansietat però la darrera –ansietat- està més relacionada amb el malestar psíquic que pot comportar unes alteracions físiques, mentre que tant la angúnia com la angoixa són tant malestar psíquic com també físic alhora.

Un exemple on podem emprar qualsevol dels tres mots és en la següent frase:
-- Les alçades produeixen angúnia a les persones que pateixen vertigen. 

Aquest cas correspon exactament a la definició de malestar causat per la impressió sigui objectiva o subjectiva d’un perill imminent o amenaça. Però és diferent quan parlem d’una impressió de malestar insuportable que no te res a veure amb el malestar d'anticipació com en el cas següent:
-- Fa angúnia veure com maltracta a la pobra criatura. 
També angúnia té una vesant que es correspon al significat de fàstic.
-- Quina angúnia fa de veure els cadàvers i les restes de morts en la sèrie de televisió Bones!
En aquests darrers casos no es parla mai d’ansietat, un malestar d’anticipació, relacionat directament amb la por.
Una manera de filar prim i escollir sempre la paraula justa. Justa la fusta!

divendres, 25 de març del 2011

Amic

Què poc que costa dir t’estimo!
Què poc que costa de dir:
Sóc el teu amic.
Al cap i a la fi, 
Què poc que costa mentir!
Paraules i més paraules,
Sense cap compromís.
Paraules que brollen dels teus llavis
Per després esvair-se
Com si mai les haguessis dit.
Dir allò que l’altre desitja sentir.
Seduir-lo i  captivar-lo.
Pel teu propi delit.
Si l’ànima perdéssim
Per cada mentida que hem dit,
Per cada promesa oblidada,
Per cada esperança trencada
Només hauria un infern
De foc i de gel
On sols viuríem
aïllats, eternament.

dimarts, 22 de març del 2011

Uns quants refranys ben plantats

Com va dir el John Russell, actor nord-americà que va participar en nombrosos rodatges, present a "Río Bravo" (nom original) de Howard Hawks i també a "El genet pàl·lid" de Clint Eastwood: "Un proverbi és l'enginy d'un de sol i la saviesa de tots". Els actors també pensen i alguns molt.  


Segur que per menjar aquesta banda de
fruita ningú falta a la taula.
 Comencem amb alguns refranys catalans molt clàssics i que transmetien normes de bona educació. Fem memòria:
-- A la taula i al llit al primer crit.  Molt emprat amb els nens però també serveix pels grans. A la taula no s'ha de fer esperar.

-- Escoltetes en reunió, són de mala educació. Aquest és dels bons. Quants cops ho vaig sentir al pare i a la mare! Van aconseguir que mai m''hagi atrevit a fer-ho.

Altres que ens donen bons consells:
-- Qui endavant no mira, endarrere cau.
-- De dolent rossí, un sol bocí
-- Si has de prendre consell, pren-lo sempre d’home vell.
-- Del ric el remei, i del vell el consell
-- Mira de què es vanta i sabràs que li falta.


Aquest refrany té diferents variants:
-- ... La virtut que et sols lloar és la que més falta et fa ... o
-- ... Qui presum, fa fum.
-- ... Si se’n parla molt, la cosa va escassa


Un refrany per donar ànims:
-- Tot forat té el seu pedaç.


Un parell de refranys de la línia dura:
-- L’avar és com el porc, que no aprofita sinó després de mort.
-- Fotre-se’n del mort i de qui el vetlla


I uns quants de mariners que conviden a pensar i fins i tot a imaginar:
-- Per un punt es perd una mitja, per un nus una barca i per una paraula un home.
-- Qui mor a la barca, la mar el demana ...


... una variant:
-- ... Qui mor en vaixell, el mar el vol per ell.
-- Ser com la barca d’en Guillem: sens timó, vela ni rem .
-- Val més una mala sella que una bona quilla
-- Vent en popa les carbasses naveguen.


Us atreviu a donar significats als dos darrers?

divendres, 18 de març del 2011

La barqueta i el vent


Surava, amb la quietud d'un desert. Es gronxava, amb la fragilitat d'un full als capricis del mar. Recreava en els seus ulls la llum càlida del sol; veia passar la vida, els dies, i les estacions. Un cop de vent, de sobte, trencà la seva pau. Les onades, es van tornar juganeres, la empenyien a corrents noves, a desplegar les seves veles, amb la por de qui mai ha navegat. Vent li va recordar que era una barqueta.
El vent li xiuxiuejava, “pentinaré els teus cabells, acaronaré el teu cos”, i ella li contestava, “ballaré amb les onades”. Però el vent bufà més fort i l'aigua que aixecava va començar a embolicar-la, ja no es gronxava, donava batzegades, les seves veles amenaçaven trencar-se, tot el seu cos cruixia. Sentia la llibertat, el desig, el perill, i la por. Podria tornar a surar, després de volar? Li va implorar al vent, “més suau, més a poc a poc”. El vent era més fort que la seva fràgil coberta, li va arrencar d'una bufada, els rems, la brúixola i el timó, la seva abraçada la ofegava, la va espantar de tal manera, que ella per detenir-lo, que no la aixequés més per sobre d'aquelles brutals onades, trencà les seves veles, va trencar la coberta, i li va començar a tirar tot allò que va ser capaç de trobar, el va enganyar, per fugir, es trenca i s'escampà, en trossos, engolida pel temporal.
Ara reposa al fons del mar, on la envolta el silenci i la solitud, res diferent de quan flotava al mar, però allà el seu amic el vent no arribarà.
Avui veu passar des de la llunyania, per sobre, de la seva ànima ferida, les ones, i la llum del sol. Alguna vegada ha tornat a escoltar la remor del vent, en les nits de lluna plena, quan l'aigua retira el seu mantell protector i deixa veure la seva quilla. Al lluny la seva amiga brisa li murmura, “vent no va voler mai ferir-te, només volia fer-te volar”. I ella plorant li respon, jo estic casada amb el mar, mai tindré ales, digues-li a vent, gràcies per fer-me, durant segons, somiar.
La lluna dels temps, amb la saviesa de qui ja ho ha vist tot, sap que la petita barqueta, mai podrà viure al marge del mar, i torna a tapar-la amb l'aigua, perquè no plori, quant es sent el bram del vent enfadat.
La lluna baixet diu: Que la barqueta segueixi adormida, que el mar no s’adoni; dorm barqueta, que no et trenquin més.
I la brisa assenteix, millor dormir que patir més.

Més embarbussaments

Com la teràpia del riure és una de les mes sanes i més recomanables vejam uns quants embarbussaments més per divertir-se en les tardes de pluja. Us bé de gust? Doncs som-hi:
. Duc pa sec al sac, m'assec on sóc, i el suco amb suc.
. Duc com puc un ruc a un duc rus mut.
. La boteta de vi vi té.Té tap?
Tap té.
Té tap i tapó?
Tap i tapó té.
. Els catalans parlant sembla que trenqueu nous.
- Que te creus que te crec?
. Qui roba una arrova de roba no roba la arrova sinó que roba la roba.
. Un plat pla ple de pebre negre n'era.Un plat pla ple de pebre negre n'està.

I per concloure els jocs de paraules d'avui a veure qui treu aquest embarbussament a la primera:

. Una tauleta ben entrilinquinquadradeta,
mal entrilinquinquadradeta,
ves a buscar a l'entrilinquinquadrador
que té l'entrilinquinquadre millor.
Sino està l'entrilinquinquadrador,
que la entrilinquinquadradora
te l'entrilinquinquadre a la seua manera.

dilluns, 14 de març del 2011

CRÒNICA D´ UN LORD





Què us puc relatar sobre el meu oncle avi Lord Alisdair Hamilton McGregor (conegut entre els seus familiars i els seus amics pel sobrenom "Binky"). Alguns de vosaltres ja el coneixeu per ser contacte vostre de Facebook i haureu decidit quines són les vostres impressions d'ell. Però per petició popular, ja és hora d'explicar qui és i una mica de la seva vida
Nascut el 29 de febrer de 1932, en el llogaret de Ben Dùn, al comtat de Sutherland, la regió més septentrional d'Escòcia, en Binky era el segon fill del marquès de Lochinbher; en morir-se el seu pare, el seu germà gran, Calum, va heretar el títol de marquès però, d'acord amb el complicat sistema de la noblesa britànica, a en Binky li va ser concedit el títol de Lord Cùl Beag. A l'igual que una gran part de la noblesa escocesa, va ser matriculat en el famós col·legi de Gordonstoun (al que també van assistir el príncep Carles i els seus germans), però va ser expulsat a l'edat de 15 anys per mandra general i per embriaguesa persistent.
Va completar l'ensenyament secundari amb professors privats a casa i l'any 1950, a l'edat de 18 anys, és matriculat a la universitat de Saint Andrew's, la universitat més antiga del Regne Unit i la més respectada d'Escòcia. Va cursar estudis en filologia, que en aquells temps significava l'estudi del llatí i del grec clàssic. Va acabar la carrera l'any 1954 amb un mestratge de primera classe en humanitats ( nega rotundament que el vagi comprar) i va ocupar el seient a la Càmera dels Lords a Londres al qual el seu títol li donava dret automàtic
Aquesta situació li va resultar molt convenient ja que es va adonar de seguida que l'assistència en persona a la càmera no és obligatòria i que, en les poques ocasions en les quals estava present , no semblava importar a ningú que estigués borratxo o adormit (o ambdues coses). Ocupava un escó independent però estava disposat a donar suport a qualsevol dels tres partits principals, segons qui li oferÍS el suborn més lucratiu en un moment donat. L'any 2001 pren lloc la reforma de la Càmera dels Lords i la majoria dels nobles hereditaris perden el dret a votar en la càmera; no obstant això, per causa d'una clàusula poc coneguda de la constitució, resulta impossible llevar-l'hi a en Binky.
Va trigar més de cinquanta anys a pronunciar el seu discurs inaugural - en efecte, va ser el seu únic discurs a la càmera - l'any 2007 en el debat sobre la proposta de prohibir fumar en llocs públics, proposta a la qual s'oposava vehementment. Per desgràcia, estant borratxo com sempre, va quedar adormit durant el debat sencer i, en despertar-se i pronunciar el seu discurs, no es va adonar que ja debatien la qüestió de l'autonomia escocesa. Com a resultat té la distinció de ser l'únic polític de les Highlands d'Escòcia de qualsevol partit o de les dues càmeres del parlament britànic de votar en contra de la independència escocesa. L'any 2008, després d'aquest desastre, hi ha un acord secret entre els líders de tots els partits polítics de la Gran Bretanya per evitar més situacions enutjoses d'aquest tipus, i en Binky és anomenat "Delegat Internacional Especial", per guardar-lo fora de la cámara. És un càrrec secret que significa que el govern de la seva Graciosa Majestat l'envia a tractar amb governs estrangers - però amb els governs amb els quals, per un motiu o un altre, el govern no vol arribar a un acord. El problema és que, clar, no han dit a en Binky que el seu propòsit és que les discussions fallin i en realitat sovint surten reeixides, sigui pel suborn que ofereix el Binky (clar, utilitzant diners governamentals), sigui per les àmplies provisions de whisky de malta al que té accés per fer més agradables les discussions
L'any 1954 es casa amb la Morag McCleod (tia de la meva mare), i per algun miracle han estat junts des de llavors, gràcies, sens dubte, al caràcter pacientíssim i indulgent de la meva tia.
Per cert, en Binky sempre ha estat faldiller (en teoria més que en la pràctica - la tia diu que no es preocupa, que quan va l'oncle corrent darrere d'altres dones és igual que un gos que corre darrere d'una bicicleta - si mai en cacés una, no tindria ni la menor idea de què fer amb la presa..).
Sempre diuen que als de les Highlands no hi ha edat a la qual una dona deixa de ser seductora i, efectivament, en Binky ha entaulat amistat amb una senyora gran de Xixona, tia àvia d'una de les meves co-col·laboradores en aquest blog. La veritat és que la tracta molt malament, com A totes les seves "conquestes", i el seu comportament envers ella deixa molt a desitjar.
Cal dir que en Binky no ofèn a propòsit sinó per ser la persona més indiscreta i falta de tacte que he conegut en la meva vida; també és una mica covard i té por a dir "no".. En efecte, en Binky és un home de paradoxes; és gasiu - la meva tia es veu obligada a comprar la roba en mercats benèfics o tendes de roba usada - però es mostra molt generós amb els "crofters" (obrers) que treballen en els seus terrenys; és rondinaire i desagradable amb la gent - però es mostra molt agradable amb els nens i adora els gossos - Ha estat una gran tristesa per a ell i per a la tia que mai tinguessin fills propis. És fanfarró i presumit, però capaç de ser molt encantador (sobretot amb les dones de totes les edats).
En Binky et dirà que va aprendre el català quan lluitava en les brigades internacionals a Espanya durant la guerra civil - és clar, això és pur conte i es pot descartar per complet, ja que tenia 4 anys quan va començar la guerra i 7 anys quan es va acabar. La realitat és que el va aprendre - i malament - quan va passar les seves vacances a Lloret de Mar; una de les seves fanfarronades és que té gran facilitat amb els idiomes - la veritat és que parla el català molt malament, mai va arribar a dominar el francès o l'alemany, idiomes que van intentar ensenyar-li al col·legi, i malgrat passar les vacances a Espanya tots els anys, no parla ni una sola paraula de castellà. No obstant això, és bilingüe (el gáelic escocès és la seva llengua mare però parla anglès perfectament i sense cap accent escocès). I a més, és capaç de traduir pàgines senceres del llatí o recitar poesia grega sense cap esforç.

En general, la seva senyoria és una persona que es comporta sense tacte i sense sensibilitat - però hi ha un assumpte sobre el qual és molt, molt sensitiu - el de la seva edat. Segons la seva família, acaba de complir els 79 anys fa un parell de setmanes. Ell, per la seva banda, s'obstina que encara falta un any per al seu vintè aniversari.


dijous, 10 de març del 2011

Un mot havent dinat.


Fumarola a Yellowstone
Avui podríem parlar d'una d'aquestes paraules que ens fan dubtar, que pensem que pot tractar-se d'una traducció directa del castellà i que entraria dins del grup dels barbarismes, però que no, comparteix el mateix origen, el llatí, la llengua mare, i es dona una associació d'idees entre l'element físic que designa i una característica humana. 

Hi ha diversos mots relacionats amb els metalls i els elements químics. Un d’ells és  el verb SULFURAR amb els seus derivats corresponents. Vejam el seu significat i alguns exemples:


Sulfurar: Fer enfurismar; irritar, enfurir.
   La relacionaven amb aquella malversació i això la sulfurava.

   Se sulfurava cada cop que el seu germà li estirava les trenes.
Jo segons  la meva germana
Per cert, a mi em sulfurava la meva germana gran quan EM FEIA les trenes i també els tirabuixons.  Es pensava que tenia una nina de carn i os. Mira què bé! Quines estirades! Ja mai més he volgut tornar a deixar-me créixer la cabellera.
La etimologia de “sulfurar” ve de sulfur, de sulf-, forma prefixada del mot llatí sulfur = ‘sofre’.
He trobat el següent text on queda ben il·lustrat l’ús correcte d’aquest mot:
Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985).
Pel camí vaig trobar-me amb la Delina que tornava amb les vaques. Tan eixerida com sempre, em va explicar que el seu germà gran aviat fóra capellà i que estava emocionada de pensar-hi. Li havia dit que, si no tenia propòsit de casar-se, quan ell hagués cantat missa, la seva germana, la Delina, seria la seva majordona i que se li ocuparia de tot. Dels vestits sagrats i de la rectoria que li toqués, i que seria respectada com la dona principal d'aquell indret. Que ja sabia que faltaven dies per a tot això, però que la seva vida tenia un camí i que havia passat molt de temps sense veure'n cap. Jo encara vaig gosar dir-li que mentrestant potser la buscaria algun fadrí per casar-s'hi i ella va dir que no, que no. Que no es veia fent de mossa de cap home i que això la sulfurava només de pensar-hi.

dilluns, 7 de març del 2011

Poesia trobadoresca

Perquè no estem orfes de poesia, he escollit avui el següent poema de la comtessa de Dia. Segons ens diu la Enciclopèdia Catalana:

Comtessa de Dia
[Beatriu de Dia]
?, 1184? — ?, 1214?

Poetessa provençal.

La seva identitat és difícil de determinar i sembla molt insegur que es digués Beatriu, com hom admet comunament. Podria tractar-se d'Isoarda, filla d'Isoard, comte de Dia, i muller de Ramon d'Agout. El cavaller del qual s'enamorà i al qual dedicà les seves cançons sembla que fou Raimbaut IV d'Aurenga, el fill del trobador homònim. Resten cinc cançons de la comtessa de Dia, senzilles i apassionades, en les quals descabdella els temes de la infidelitat del seu amant i la gelosia, i pondera la pròpia bellesa.



TINC UN DESFICI, AI, INCLEMENT
per LA COMTESSA DE DIA (s. XII-XIII)
 
Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m'ha servit.
Massa l'he amat, m'ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.

Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.

Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.
Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us trindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués,
quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós.
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.
Demano disculpes pel mal alineament. L'esperit de la comtessa de Dia es mostra força rebel i no em deixa arrenglerar de manera convencional els seus versos.

Referència: http://lletra.uoc.edu/especials/folch/trobadors.htm

Pel canal de la Mànega

El port de Calais
Haig de preguntar a l’amic Graham que em resolgui un misteri que encara segueix pendent després de gairebé 30 anys.
Corria l’any 1982 i amb uns amics vaig anar per assumptes molt místics que no penso per ara aclarir a la ciutat de Birmingham. Va ser un viatge apassionant. Em recordava les meves lectures de petitona, que tractaven de velers, de viatges arriscats i de travessies creuant el canal de la Mànega amb tempestes que amenaçaven amb desarborar els vaixells que lluitaven contra les forces desfermades de la natura que no és precisament el lloc idíl·lic on canten els ocellets, llueix un sol alegre i els esquirolets venen a jugar amb tu a veure si els convides a berenar, mentre la pau i la concòrdia regnen arreu del món.
Viatge apassionant sí però incòmode, mooooolt incòmode. Vam sortir de Barcelona en autocar i així vam creuar tota França fins a Calais. Amb no poca tristor haig de reconèixer que aquest ha estat  l’únic cop que he passat per Paris. Ja mai més, per una raó o un altre, he pogut realitzar el meu somni de visitar la que anomenen la ciutat de les llums. ... No sé si desfer-me en paraulotes o posar-me a plorar. Deixem-ho.
Sort que jo era una tendre criature aleshores perquè tots vam quedar quadrats després de tantes hores sense poder-nos moure a l’autocar, el sistema de transport menys recomanable de tots. A falta de saber i poder comparar què passa si creuo el desert del Gobi muntada en un camell, cosa que diuen alguns que mareja molt. M’ho crec, faig un acte de fe i ni ho he provat ni penso fer-ho.
Segueixo. Havent arribat a Calais el més natural era agafar el ferry que ens portaria a l’altre costat, a les costes angleses. Era de nit i no, no plovia, però regnava la foscor i jo em sentia molt agosarada allà, al bell mig de la coberta, deixant que el vent, potent i fresc, embullés els meus cabells i em deixés geladeta del tot. Recordava una de les meves vides passades? No ho sé pas, però em sentia com la heroïna de una de les meves novel·les d’aventures, només que en aquestes els agosarats sempre eren homes i les dones unes pàmfiles que sempre es tancaven a les cabines i havien de ser defensades de pirates, corsaris i l’enemic que toqués.
Penseu que m’he oblidat de la pregunta al Graham? Noooooo. Ara ja ens apropem.
Va arribar el moment que vaig sentir que ja en tenia prou de tanta gelor i de tant de valor. Tenia l’estomac una mica revoltat i vaig anar al petit bar del vaixell a demanar una til·la.
Eren anglesos i no sé si va ser per això. Recordo que vaig demanar una tassa de linden flowers. (això de linden ho havia vist per algun lloc). Em van mirar –era una noia i un home, la cara d’ ell se m’ha esborrat per complet i suposo que molt maco no seria perquè jo era molt enamoradissa aleshores- amb cara de interrogant, esperant que digués el que volia. Vaig demanar-ho com “tile”, vaig descriure-ho, vaig explicar perquè servia. No sé si vaig gesticular gaire; ja se sap com som els mediterranis, fins i tot els més moderats.
Somreien que potser és el màxim per un anglès, equivalent a estar descollonant-se de riure. Finalment, van suggerir-me el seu remei universal, un te. Jo, tossuda, encara vaig tractar d’explicar que volia una infusió de la maleïda til·la, però em vaig haver de donar-me per vençuda i prendre una tasseta de la reina de les seves begudes.
Com coi es demana una til·la a Anglaterra?

dijous, 3 de març del 2011

Uns quants embarbussaments abans de sopar.

Doncs ara us proposo uns embarbussaments -com m'arriba a agradar aquesta paraula!- que he trobat:
Un de ben antic: La mare d'en Tano quan era gitano i tocava el piano.
Un per dir-ho en veu alta i a tota velocitat: Déu vos guard, que té guants? Diu: si. Diu: quants? Diu: tants. Diu: tants? Diu: si. I quant valen? Diu: tant. Diu: quant? Diu: tant. Diu: tant? Diu: si. Doncs ara no en vull ! (per Vicenç Pujol)
Pels amants de la música, la escala completa: A mi sí, que re mi fa si fa sol o si no en fa. Déu n'hi do la lluna que fa quan no fa sol.
I un que també existeix en castellà i resulta igualment difícil: El cel està enrajolat, qui el desenrajolarà? El desenrajolador que el desenrajoli bon desenrajolador serà. (diuen que és popular mallorquí. Potser sí, potser no).
Per tancar, uns quants de seguidets per dir sense aturar-se:
1. En cap cap cap el que cap en aquest cap.
2. Prou plou
però pel que plou
plou poc.
3. Duc pa sec al sac, m'assec on sóc i el suco amb suc.
4. Tinc 7, el càntir és 8, és 9 i encara es 10.
5, Si qui deu deu diu que deu deu, diu el que deu i deu el que diu.
6. Pere Peret pintor premiat per Portugal pinta pots per potinguetes per posar pebre picant.
I un parell de llargs i ben buscats:
a - Una ovella, serella, merella, llanuda, llanada, del cap fins als peus peluda, cap i coronada tenia sis corderets serells, merells, llanuts, llanats, del cap fins als peus peluts, cap i coronats. Si la ovella no haguera sigut serella, merella, llanuda, llanada, del cap fins als peus peluda, cap i coronada, els seus corderets no haurien sigut serells, merells, llanuts, llanats, del cap fins als peus peluts, cap i coronats.

b - Una polla xica, pica, pellerica, camacurta i bequerica, va tenir set polls, xics, pics, pellerics, camacurts i bequerics. Si la polla no hagués sigut tan xica, pica, pellerica, camacurta i bequerica, els polls no haguessin sigut tan xics, pics, pellerics, camacurts i bequerics.

Us heu divertit? Això desitjo. Un altre dia més.

dimecres, 2 de març del 2011

Fins aquí podíem arribar!

La frase del títol és correcta?
Doncs no. Molt malament. Aquesta és la traducció literal de la expressió castellana: "Hasta aquí podíamos llegar!".
Estem tan acostumats a sentir-la que no ens adonem que les expressions catalanes equivalents i adients són les següents (rodolí inclòs):

Només faltaria!,
amb les variants i sinònims:
. I què més!
. Ja n'hi ha prou!
. Només faltava aquesta!
. Potser que paris!
. Sí, home! (1), 

que sovint podem trobar-les combinades com per exemple: "Sí, home!, i què més?".
De fet, les que presenten una equivalència més fina serien "ja n'hi ha prou!" o "només faltava aquesta!", mentre que "potser que paris!" o "sí, home!" presenten certes diferències i són emprades en altres contexts. El "sí, home!" pot mostrar desconfiança, incredulitat. El "potser que paris!" introdueix un element de dubte encara que realment la intenció és la contrària i això el fa més feble. Es fa servir més per manifestar impaciència que la determinació irrevocable d' un "ja n'hi ha prou!".

Aquest és el problema de les traduccions literals. Com bé diu Pla Nualart, aquesta expressió "hasta aquí podríamos llegar" té equivalents de significat a cada llengua, expressions que volen dir el mateix però ho fan d'una manera completament diferent. És el cas de l'anglesa Enough is enough! o la francesa J'en ai marre!

Per aquest motiu, quan porteu dues hores de rellotge esperant a que us  rebi el metge i aquest surti dient que no us pot atendre perquè els ordinadors s’han penjat i que demaneu un altre hora a recepció, no digueu “fins aquí podíem arribar!” sinó “només faltava aquesta ara!”.
Afegir que no penseu moureu-us del lloc fins ser atesos perquè les infeccions no s’aturen per causa administrativa ja és opció personal.



(1)
Font: Article "Fins aquí podíem arribar!", per Albert Pla Nualart, publicat a l'Avui del 12.08.2009.