Encantades, dones d'aigua, gojes i aloges

Hi ha contes de fades genuïnament catalans? Clar que hi ha llegendes amb aquests éssers tan macos de la mítica tradicional europea, però el mot “fada” poques vegades apareix en la tradició folklòrica catalana. Les trobarem sota els següents termes:

Encantades, dones d’aigua, goges (singular goja), aloges (singular, aloja), sirenes i dames.

El terme més general emprat és el d’encantada. El terme goja sembla haver estat propi del Rosselló, aloja es documenta tan sols en relació al llac de Banyoles, sa dama apareix en la tradició menorquina, mentre que el terme dona d’aygó mallorquí és una clara derivació de la dona d’aigua catalana.

I on trobem la majoria d’aquests relats i tradicions? Al Pirineu, pre-Pirineu i Montseny en sentit ampli. El Pallars, el Ripollès, la Cerdanya a banda i banda dels Pirineus, i  el Rosselló semblen haver estat els nuclis que han reunit aquests tipus de llegendes, si bé trobarem alguns relats de sirenes a indrets costaners. A les Balears, les dones d’aygó presenten, de vegades, característiques de les típiques sirenes mediterrànies i altres vegades trobarem trets de les dones d’aigua pirinenques.

Jacint Verdaguer, en el seu poema Canigó (1886)  estableix una certa geografia un cert llegendari de les fades pirinenques, al final del cant III. Flordeneu convida Gentil a contemplar el seu “imperi” i inicien, seguidament, un vol en un “carro volador” que els porta del Canigó a la Maladeta i tornada. per dos itineraris diferents, que posen de relleu determinats indrets que han donat lloc a gran nombre de llegendes.

Al final del cant VI hi apareixen les companyes de Flordeneu, aportant a les noces les més riques “penyores”: un espill encisat per part de la goja de Mirmanda, topazis de Bugarach aporta la goja de Galamus, una corona d’or, la goja de Ribes, un vel d’or, teixit per quatre alojes, és cosa de la que s’encarrega la goja de Banyoles, un ram de perles , és el present de la Sirena de Roses, un rubí encastat en un anell de cinta ampla / que en dos se pot mig-partir / per anell de nuviatge, la fada de Fontargent, i una arpa d’or, la fada de Lanós.

Sovint, apareix en topònims i en llegendes el terme encantats. Normalment, fa referència als homes i dones que han estat víctimes de la màgia de les encantades, del seu poder d’encisar, encantar als agosarats que penetrin dins dels seus dominis i que, segons la veu popular, resten per sempre als llocs habitats per les encantades.

Seguirem amb el tema.

Font: "El món màgic de les fades", per Ramona Violant i Ribera, col·lecció popular: Llegendes, editat per Farell.