Mots pel primer relat del diccionari: Lletra A

Ja he explicat el que vull fer, el que ja he començat a fer, des d’avui mateix. Llegir cada dia unes paraules del diccionari, paraules que em resultin noves, i també frases fetes, girs desconeguts, per ampliar el meu vocabulari. Amb elles, construir un relat breu, un de molt breu o un micro. Tot està explicat a l’altre bloc, l’Àgora, en aquest parell d’entrades:

Mercè Rodoreda, els antecedents, el perquè.

Cómo leer un diccionario y no morir en el intento, el meu d'exercici i la proposta si us voleu afegir.

Bé. Avui no em donarà temps d’acabar el relat però no deixo d’afegir les paraules recollides, cosa que he fet només engegar l’ordinador. Qui vulgui construir el seu de relat, endavant! Recordeu: ha de ser breu, que tingui sentit i emprant tota aquesta llista de paraules que, sistemàticament, aniran per ordre alfabètic.

Comencem (si un sinònim també va amb majúscules és perquè la paraula em resulta nova. Alguns cops, com en el primer mot, no és que no conegués la paraula, però no recordo haver-lo vist en aquest sentit i no el faig servir):

• ABAIXAR-SE: Humiliar-se. Sinònims: AGEMOLIR-SE, ajupir-se.
• ABALISAR. Senyalar un indret amb balises.
• ABALTIR-SE: Ensopir-se, anar quedant sense ànim.
  Exemple: la pel·lícula era tan avorrida que m’he abaltit.
  Per formes del present, es conjuga com servir, ex. servEIX, s’abaltEIX.
• ABASSEGAR: Acaparar coses que els altres també volen o necessiten.
  Absorbir tota l’atenció o l’energia d’algú.
  Ex.: la qüestió de l’herència l’abassega.
  La conjugació: La G es converteix en GU davant E i I, com a jugar.
• ABASTAMENT: Provisió d’articles de primera necessitat, en especial queviures.
  Ex.: la neu dificulta l’abastament dels pobles més allunyats.
• ABASTAR: Aconseguir agafar una cosa distant.
  Pot ser abastir pomes de l’arbre o abastar la ciutat d’aigua. Això com a verb transitiu.
  Com verb intransitiu: Ser prou gran, prou alt o tenir prou capacitat per arribar a algú o a alguna cosa:
  Ex. No abasto a entendre els teus arguments.
• ABELLIR: Com a verb intransitiu: Sentir el desig de fer o posseir una cosa.
  Com a verb pronominal: Avenir-se o cedir a fer una cosa voluntàriament.
  Ex.: l’àvia s’abelleix a totes les exigències dels seus néts. Al present es conjuga com el verb servir, servEIX, abellEIX.

A veure que podem fer per posar tots aquests mots en el mateix relat i donar-li sentit unitari. Fàcil no és, no. Aquesta és la gràcia. De passada de practicar nous mots, exercitem la nostra capacitat creativa.

Poema, 'Jo també puc ser polític'

Un petit poema 'gens' polític d'un amic de Mallorca:


Jo també puc ser polític,
i embutxacar-me doblers,
jo també sabria fer un genocidi lingüístic.

Voldria que es president
prengués sa correcta via,
arreglàs s'economia
i es mostràs més competent.

Que hi va de tort es país:
no se'n fa cap de condreta;
ara se'n van a escoleta
a estudiar es model suís.

Tant de bo que en prenguin nota
i aprenguin a respectar,
i a cada poble atorgar
sa parla que li pertoca.


Bartomeu Crespí

Records: El Cafè amb Llet

Què n’era de dolent el seu cafè amb llet! I allà em tenies, un cop i un altre trucant per anar a casa seva a prendre’n un. I a sobre, repetia, me’n prenia un altre. Què ja son ganes! Em preguntava com el volia, si calent, la llet freda, o tal com sortia de la nevera perquè guardava el cafè del matí, el que havia sobrat de l’ esmorzar. I jo, segons el temps que feia, escollia una cosa o l’altra. Està clar que el cafè, tornat a escalfar encara estava pitjor que acabat de fer. Tenia un regust com de pega dolça que no és pas el que t’esperes del cafè. I mentre me’l prenia, tot i xerrant amb ella, un pensament creuava, ràpid com un llampec, la meva ment. “Com el pot fer tan dolent?”

Un cop i un altre m’ho preguntava. Una cafetera normal, de les metàl·liques. El cafè, normal, del que compra tanta i tanta gent. L’aigua de l’aixeta, però això també ho fa la majoria... I no s’afegeix res més. Com ho aconseguia? I sovint recordava aquella pel·lícula, “Como agua para chocolate”. Seria que ella no hi posava gens d’amor? Cuinava bé però de tant en tant en feia d’ escaldufots. Anava em presses, sempre barrim-barram, i no filava prim amb l’oli. O l’aigua, o la sal, el que fos. Massa tomàquet en el sofregit o, segons el dia, massa poc. 

Malgrat això, de vegades, sovint, el seu menjar era suculent, alguns cops extraordinari. Però en el cafè era constant: dolent. I en canvi, allà em tenies, un dia i un altre també, al menys un cop per setmana, dos o més. A prendre amb ella un cafè amb llet. I, a sobre, repetia.

I, a l'anar-me’n, sovint era sentint el cor buit, que semblava que es trenqués. O com un mal d’estomac que no era ben bé del cafè amb llet.

Ara, un dia i un altre també, a punt estic de trucar-la i dir-li si fa un cafè amb llet. Però ja no hi és. I ja mai més podré prendre aquell beuratge tan dolent.

La Regenta De Mon Còr

De les que coses que trobem en el Facebook i que vols que no se t'escapin com la sorra entre els dits.

La mar negreja, la nuech es amarcida
Lèu vendrà lo moment de la separacion
Adieu bruneta, adieu mon escarrida
Seràs totjorn la regenta de mon còr.

O mon amor es ansin que va ma vida
De per lo monde me fau seguir ma cançon
Me fau partir e mon arma es alanguida
De laissar darrier lo recapte de mei jorns.

Vaquí me'n vau que pica l'ora marrida
Ti portarai dedins mon imaginacion
Camini solet lòng tei carrièras endormidas
E mon bagatge pesa ben mens que lo còr.

Adieu la grava de tei calancas polidas
Adieu lo pòrt e la vierge d'ailamont
Adieu doçor de teis ombras benesidas
Ont ai escondut toei lei secrets de mei jorns.

Adieu ma bèla, adieu parti de seguida
Me fau viatjar devèrs d'autrei destinacions
Per te cantar, ma vila alangorida
Dire en totei cu ten la clau de mon còr.


per Massilia Sound System-Occitanista_2002

Direm els mots

Diré els meus mots, lentament, un a un,
com una lletania, en la penombra,
com qui passa un rosari, reverent,
a la vora del foc, en la nit freda,
amb la boina a la mà, vora el caliu
que a poc a poc s'apaga, i crema encara.

I els diré cap endins, com empassant-me'ls;
en cercaré els sabors, tots els sentits,
l'ànima, el si profund,
l'origen i la història,
i les veus que els han dit... I em faré poble.
I, poble, m'alçaré contra vosaltres
que ens voleu matar els mots, la llengua, l'ànima.

Sé bé qui sou i sé prou d'on veniu,
sé la dèria que us guia, sé on aneu.
Conec la vostra història...

No ens podreu pas, sabeu?, no ens podreu pas.
Ens voleu ajupits, humiliats,
i ens alçarem un cop, mil cops si cal...
Ens direm l'un a l'altre els mots. Si cal,
els aprendrem de nou... I ens faran poble.
I no ens podreu, sabeu?, no ens podreu pas.

Mentre el pou sigui pou, la casa casa,
mentre el foc sigui foc i l'arbre arbre,
i sigui vent el vent, la terra terra,
i la sang sigui sang, la lluita lluita,
i l'amor sigui amor..., no ens podreu pas.

Traieu-vos-ho del cap. No ens podreu pas.

Josep Antoni Vidal