Encantades, dones d'aigua, gojes i aloges

Hi ha contes de fades genuïnament catalans? Clar que hi ha llegendes amb aquests éssers tan macos de la mítica tradicional europea, però el mot “fada” poques vegades apareix en la tradició folklòrica catalana. Les trobarem sota els següents termes:

Encantades, dones d’aigua, goges (singular goja), aloges (singular, aloja), sirenes i dames.

El terme més general emprat és el d’encantada. El terme goja sembla haver estat propi del Rosselló, aloja es documenta tan sols en relació al llac de Banyoles, sa dama apareix en la tradició menorquina, mentre que el terme dona d’aygó mallorquí és una clara derivació de la dona d’aigua catalana.

I on trobem la majoria d’aquests relats i tradicions? Al Pirineu, pre-Pirineu i Montseny en sentit ampli. El Pallars, el Ripollès, la Cerdanya a banda i banda dels Pirineus, i  el Rosselló semblen haver estat els nuclis que han reunit aquests tipus de llegendes, si bé trobarem alguns relats de sirenes a indrets costaners. A les Balears, les dones d’aygó presenten, de vegades, característiques de les típiques sirenes mediterrànies i altres vegades trobarem trets de les dones d’aigua pirinenques.

Jacint Verdaguer, en el seu poema Canigó (1886)  estableix una certa geografia un cert llegendari de les fades pirinenques, al final del cant III. Flordeneu convida Gentil a contemplar el seu “imperi” i inicien, seguidament, un vol en un “carro volador” que els porta del Canigó a la Maladeta i tornada. per dos itineraris diferents, que posen de relleu determinats indrets que han donat lloc a gran nombre de llegendes.

Al final del cant VI hi apareixen les companyes de Flordeneu, aportant a les noces les més riques “penyores”: un espill encisat per part de la goja de Mirmanda, topazis de Bugarach aporta la goja de Galamus, una corona d’or, la goja de Ribes, un vel d’or, teixit per quatre alojes, és cosa de la que s’encarrega la goja de Banyoles, un ram de perles , és el present de la Sirena de Roses, un rubí encastat en un anell de cinta ampla / que en dos se pot mig-partir / per anell de nuviatge, la fada de Fontargent, i una arpa d’or, la fada de Lanós.

Sovint, apareix en topònims i en llegendes el terme encantats. Normalment, fa referència als homes i dones que han estat víctimes de la màgia de les encantades, del seu poder d’encisar, encantar als agosarats que penetrin dins dels seus dominis i que, segons la veu popular, resten per sempre als llocs habitats per les encantades.

Seguirem amb el tema.

Font: "El món màgic de les fades", per Ramona Violant i Ribera, col·lecció popular: Llegendes, editat per Farell.

Paraules, significat i etimologia

Bajaneria  sustantiu, femení

Neciesa, ximpleria.
   En campanya electoral se senten moltes bajaneries.

Sinònims: bajania, bajanada

ETIMOLOGIA:

Curiosa la etimologia d’aquesta paraula i totes les de la mateixa arrel. De bajà, 'neci, ximple'

Ve del llatí bajanus, 'natural de Baiiae', ciutat de la Campània renomenada pels banys de mar, probablement perquè es compararen amb les fabae bajanae, posades en remull, altres elements aigualits i altres coses insípides, d'on 'tou d'intel·ligència'.

PASSATGE QUE IL·LUSTRA L'ÚS DEL MOT:

No són les meues accions allò que descric, sóc jo, la meua essència. Crec que cal ser prudent quan un es jutja i, alhora, conscienciós per donar-ne testimoni, baix o elevat, indiferentment. Si em jutjava bo i savi, o quasi, ho proclamaria a crits. Dir menys d'un mateix del que hi ha en realitat és bajaneria, no modèstia. Pagar-se menys del que un val és covardia i pusil·lanimitat, segons Aristòtil. Cap virtut s'ajuda de la falsedat; i la veritat no és mai matèria d'error. Dir d'un mateix més del que hi ha no sempre és presumpció, sovint és encara covardia. Complaure's en excés d'allò que un és, caure en amor indelicat d'un mateix és, al meu parer, la substància d'aquest vici. 

Michel de Montaigne, «Sobre l'exercici», dins Assaigs, llibre segon, traducció i notes de Vicent Alonso (Barcelona: Proa, 2007)

ENLLAÇOS:

Michel de Montaigne (1533-1592)
Vicent Alonso i la traducció dels 'Assaigs' de Montaigne
Josep Pla: «Literatura francesa» (consells de lectura)

La frase d'avui

El passat no és mort. Ni tan sols és passat, William Faulkner, escriptor nord-americà (1897-1962).

El passat és part del temps continu (i aquesta és meva; no poso anys)

Sobre l'escriptor Faulkner:

A Faulkner li van preguntar per la fórmula per a ser un novel·lista i ell va contestar:

99% de talent... 99% de disciplina... 99% de treball. El novel·lista mai ha de sentir-se satisfet amb el que fa. El que fa mai és tan bo com podria ser. Sempre s’ha de somiar i de tenir com objectiu el cim més alt que hom pot imaginar. No s’ha de preocupar per ser millor que els seus contemporanis o els seus predecessors. Es tracta de ser millor que un mateix. Un artista és una criatura impulsada per dimonis. No sap per què ells l’escullen i, generalment, està massa ocupat per preguntar. És completament amoral en el sentit de que serà capaç de robar, prendre prestat, pidolar o arrabassar a qualsevol i a tot el món per tal de realitzar la seva obra.

Veure més:

http://fresasymelocotones.blogspot.com/2011/04/entrevista-william-faulkner.html

I si un dia me'n vaig

I si un dia me’n vaig d’aquí no tornaré a mirar enrere. M’obligaré a oblidar, a tancar sota set panys tota la vida que he viscut. Set panys i un més que els tancarà a tots i que llançaré a un lloc remot per no trobar-lo mai més.

Encara que sigui la tardor i resti molt poca claror començaré a viure una vida de nou, em reinventaré un personatge qualsevol i quan per la nit em vinguin imatges d’avui pensaré que és una de les meves històries, una que vaig viure amb massa intensitat i que es va apoderar de mi però que aquesta d’avui només és un personatge que m’he inventat i que mai va existir. Filla d’un somni, d’un malson del que no entenc la raó.

I inventaré noves llegendes que expliquin que hi va haver un món maleït pels esperits de la foscor. Un món de tenebres, poblat pel glaç de la por on la gent es tancava a les seves cases de cartró, en els seus nius d’abella, sense voler saber res els uns dels altres. Un regne d’ombres, d’enganys i falsedats. Un indret on la gent portava sempre màscares al rostre per amagar-se fins i tot de si mateixos, on ni els miralls podien reflectir la teva imatge.

No, no tornaré a mirar enrere. Aleshores no. Buscaré un lloc net per la pluja constant, de cara al mar, a un horitzó sense fi i em deixaré portar per vents de llibertat que calmin el meu esperit ferit.

Aquella festa del 1989

Guecogds?, guecogds? M’agrada escriugue pegò la bleda m’ha agafat així, de sobte i no sé pas, jo... Suposo que la bleda –la meva cosina Elisa, pels que vinguin de nou i que no coneguin la meva família- no voldrà que escrigui sobre les meves daguegues vacances amb el Marcel. Potseg millog que escrigui  sobre quan jo ega petita i visitava a la tieta Maguia i al tiet Henry, els pagues de la bleda, del Juanito i de la Palmigona.

El primeg que em ve al cap és que ega un onze de novembre plujós pegò no massa fred, al 1989, l’anivegsagui del cosí Juanito. Celebràvem una festa pegquè es casava amb la Agancha, la seva segona mulleg, i se’ns va ocógueg feg una festa de disfresses. O això vaig entendre jo. Després, la bleda m’explicaguia que no, que havien dit que vestits d’època. I jo que li digué,

-       Doncs, quin és el problema? Jo anava d’època!

I la bleda que em contestà:

-       Pegò no del segle passat, toia!.

-       Doncs, ja em digàs de quina època, pegquè vosaltres no sé pas de què anàveu vestits!

Semblava que haguessin agueplegat la goba en un drapaigue. Estaven veguitablement espantosos, fins i tot el Juanito que sempre ha tingut molt bona planta. La bleda que va i sospigà com si s’hagués de caguegag-se de paciència.

-       De hippies, Minette, de hippies. De quan el Juanito li va donag peg fogmag un grup i tocag la bateguia.

Ega veguitat, el guecogdo bé en aquell temps quan jo encaga tontollava al caminag, un adolescent prim i llag com un sant Pau i sempre donant-li canya a la bateguia. Quan jo venia amb els pagues i els gegmans a visitag la família de Bagcelona, el Juanito m’agafava, m’assentava als seus genolls i em deixava que jo també toqués el tambog i els plateguets. La tieta Maguia gondinava pegquè, deia, no sentia ni els seus pensaments, la Elisa ens migava malament pegquè deia que no la deixàvem estudiag, i la Palmigona no pagava de gondag-nos amb tota la intenció de feg-me foga i posag-se ella a tocag. Pegò com jo ega tan petitona i tan bufona, no em negaven gues i d’allà no em feia foga ni Déu. Guecogdo que el Juanito gueia molt i em semblava guapíssim. El meu primeg amog. Em vaig engabiag molt quan es va casag amb aquella figaflo, la Goseg, la seva primega dona. Clag que jo tenia només 13 anys aleshogues, pegò ega una edat pegfecta. O al menys jo així ho creia. El cas és que la Goseg li va dugag ben poc al Juanito, només tres anys. Després va aguibag la Agancha, amb la que va està una mica més. Més tagd es va casag amb la Alessandra, una napolitana molt divegtida, i aga està amb la Luz Isla. Total, quatre dones i sis fills. Fins aga. Segà un càstig peg no haveg-me espegat a mi? No ho sé pas pegò sembla que li van molt bé les coses i a mi millog. Amb el Marcel ens estimem, ens bagallem, ens sepaguem, ens ajuntem de nou... La nostra guelació sembla una muntanya gussa, pegò no hi ha ningú més. Me l’estimo tant, al Marcel! I m’agrada tant, pegò tant i tant, feg-lo emprenyag!

... Ah!, sí, peg cegt. Malgrat les crítiques de la bleda, vaig tenig un gran èxit a la festa de les disfresses. O la festa d’època, com la meva cosina deia. Vaig aconseguig seg el centre d’atenció de tothom. Comme d’habitude.





Autor: Minette Leblanc de Sainte-Gabrielle

ONZE DE SETEMBRE

És curiós els esdeveniments tan dispars que es poden celebrar en un sol dia, el que per uns pot ser un dia d’alegria per a d’altres, aquest mateix dia pot ser un desastre total, un autèntic malson. Per sort jo, fins el dia d’avui, em trobo entre els que celebren amb alegria la Diada Nacional de Catalunya.

Era a finals de l’estiu del 1991, tot aquell estiu vaig estar amb el propòsit de confessar-li a la meva amiga Asunción com l’estimava, però aviat arribaria la tardor i encara no havia aconseguit dir-li. Quina covardia la meva! Però, i si em rebutja? No ho podria suportar. L’estimo tant...

Recordo clarament que era un dia festiu. Havia enfosquit quan varem sortir del cinema. Ens varem acomiadar dels amics, i com l’Asunción i jo vivíem al mateix barri marxarem caminant cap a casa. En passar per una plaça, vaig observar que el nou monument que havien col•locat feia pocs dies, estava ple de flors al seu voltant i ens hi varem apropar a poc a poc, com atrets pel colorit de les seves majestuoses flors. En arribar-hi se m’acudí agafar una rosa vermella i la hi vaig oferir al mateix temps que li deia: "la millor flor és per al meu amor". No sé perquè vaig dir això, no tenia res previst per fer o dir. Ella em va donar les gràcies acompanyades d’un suau petó. Aquest dia, per fi, li vaig declarar el meu amor. Han passat 20 anys, però per molts més que en passin mai oblidaré el dia que era, ni el nom d’aquella plaça, doncs eren iguals: Onze de setembre. Des de llavors porto cada any un ram de roses al peu d’aquest monument, Gràcies Catalunya.

Autor: Paco Guijo

Concurs de relats 11 de setembre

Per commemorar la propera diada 11 de setembre d’ enguany, convoco als meus amics i també a desconeguts (per ara) a participar en un primer concurs de relats Diada 11 de Setembre.

Premis? Entre tots els publicats –que seran TOTS(1)- els lectors decidiran, si volen, quin els ha agradat més. Si hi ha prous es podrà fer una selecció dels més votats i es pujaran junts a Scribd en format llibre de relats. Tot molt gratuït com és la moda més fashion que hi ha ara quan, fins i tot la Generalitat no paga. “Ací no paga ni Déu”, com va escriure Dario Fo, lectura més que recomanada.

La difusió es farà per les principals xarxes socials, Facebook i Twitter.

Extensió màxima: 1.000 paraules. La mínima poden ser 50 paraules. Menys no, que no es tracta de narrativa zen.

Tipus de lletra: Times New Roman o Arial 12. Més llegible.

Llenguatge: No si val el típic emprat a les xarxes per alguns i molt menys els dels SMS. Res de k’s, ni manca de h’s, ni X, ni +,  i a poder ser, posar les B i les V correctament. Català del bo “is a must”.

Tema: S’admeten tots els gèneres clàssics de relats. Relats, si us plau, no assajos ni reflexions si no expliquen una història. Poesia tampoc. Com dins dels gèneres tenim el costumista,aquest s’admet i fins i tot és molt desitjable, antics records d’ esdeveniments viscuts per un mateix o la seva família Com diuen a la Viquipèdia que no és un gran lloc de referència però que en aquesta entrada l’encerten prou bé, direm que:

Pl. Universitat amb Pelai.
Magatzems El Águila a la dreta

“El costumisme és un tipus de novel·la romàntica dels segles XIX i XX.

Aquest tipus de novel·la sorgeix amb la intenció de 'conservar els aspectes tradicionals de la vida del poble. Relata tipus socials, ambients... i aleshores generalitza les peculiaritats. És subjectiu.

Tenia facilitat de publicació. Eren "quadres" breus, i el major interès de l'obra està en l'ús de la llengua, perquè si es falsifica el personatge o ambient, la llengua usada pels personatges serà extreta de la realitat i és, doncs, un gènere amb una llengua viva - sobretot col·loquial.

Retrata ambients de la societat que estan a punt de desaparèixer a causa de la gran revolució industrial i tecnològica. Tracta sols els temes que estan a punt de desaparèixer, com els carreters, les masies, els pous...

Utilitza abundants frases fetes, modismes, refranys locucions.”

Crec que aquesta és la millor manera de celebrar la nostra Diada. Vivim, parlem, estudiem, aprenem, suspenem, de vegades treballem, somiem (tret que també es pot arribar a somiar en altres llengües; de vegades he arribat a somiar en anglès i amb títols de crèdit quan s’acaba el somni i tot), ens enamorem, estimem i recordem en català. És hora d’escriure en català, quants més millor. Per què no continuar somiant, desitjant i pensant que podem posar el pavelló de la narrativa catalana entre els més destacats? Però això no succeirà si ho deixem pels altres, un costum massa arrelat a tota la península sense excepció. “Que inventen ellos”, “que escriguin els altres”....

Apa!, som-hi!

-----------------
Responen a una pregunta:
Termini tant per recepció com per publicació, el dia 24 de setembre, dia de la Verge de la Mercé, patrona de Barcelona, a les 12 del migdia.

 

(1)  A excepció de relats grollers o contingut expressament adult que faria que el bloc hagués de ser d’entrada restringida.