Sobre llegendes i orígens de Girona

Com les llegendes i la mitologia sempre m'han agradat molt, avui he sortit a veure que podia trobar. I sobre Girona he escollit les següents llegendes que són curtetes i es llegeixen amb un tres i no res.

La Bruixa de la Catedral:

Fa molts i molts anys, hi havia a Girona una dona dedicada al diabòlic art de la bruixeria que per mostrar el seu odi a tot el que fos religiós, acostumava a llançar insults i pedres contra la Catedral. Un dia durant la processó de Corpus va apedregar el pas i es va sentir una veu divina que li va dir: "pedres tires, doncs de pedra et quedaràs...". La bruixa es va convertir en pedra i la van col·locar a la paret al costat de la Torre de Carlemany com a gàrgola perquè de la seva boca no sortissin insults sinó l’aigua neta de la pluja i, mirant cap a terra perquè mai més pogués veure el cel.

http://www.ciutatdegirona.info/Catala/Llegendes/bruixa.html

La Cocollona:

La Cocollona

Diu la llegenda que a la riba esquerra de l’Onyar, al barri del Mercadal, hi havia un convent de monges poc devotes i que portaven una vida desordenada. Entre elles hi havia una novícia amb veritable vocació religiosa que els retria la vida que portaven.

Les altres monges per no sentir els seus retrets, la van tancar en una cel·la al soterrani del convent. Va estar-hi tancada durant molts anys i degut a la foscor i la humitat li va anar sortint a tot el cos unes escates fins quedar convertida en un cocodril. Però degut a la seva santedat i puresa d’ànima també li van sortir de l’esquena unes meravelloses ales de papallona de bonics colors transformant-se en Cocollona.

Quan va morir, el seu fantasma es veia nedant pel riu Onyar molt a prop d’on havia estat empresonada. Diuen que solament les nits de lluna plena, cap a l’alba, els gironins sensibles, poden veure el fantasma de la Cocollona nedant riu amunt i avall fins que surt el primer raig de llum.

http://www.ciutatdegirona.info/Catala/Llegendes/cocollona.html

I per acabar un breu repàs als orígens incerts de Girona:

Possibles orígens de Girona:

És summament difícil arribar a fixar, amb exactitud, l'època de la fundació de Girona.

L'historiador P. Mariana acollí la tradició que remuntava la fundació de Girona a Gerió, personatge que es data contemporani a Osiris l’Egipci; nom llegendari al que se suposava originari de Líbia o Mauritània; i del qual es deia que després d'haver fundat la població de Cotlliure, al sud de França, arribà al nostre país i aixecà, en el que avui és Girona, un castell el qual donà lloc a l'origen d'aquesta ciutat. Com es veu, es tracta tan sols d'una versió llegendària i del tot incerta.

També s'indicà com a possible, el fet que el nom de Girona derivés de l'hebreu "Geren" o "Goren", que significa àrea o plaça, aludint a l'altiplà sobre el qual s'edificà el nucli més antic de la ciutat.

Una altra versió suposa que la ciutat va ser fundada pels celtes, els quals arribaren al nostre país cap el 930 aC. Segons els que atribuïren a Girona un origen celta, el nom de la ciutat el feien derivar de les paraules celtes "Ger" que significa "prop de" i "ond" que significa "confluència"; en qualsevol cas el nom de Girona voldria significar, doncs, "prop de la confluència", resultant que, efectivament, molt a prop d’ella s’uneixen els rius Ter i Onyar. En l’antiguitat la ciutat era encara més contigua a la confluència entre ambdós rius. La dificultat d’aquesta hipòtesi està en el fet de demostrar que els celtes arribessin a establir-se a Girona.

Altres historiadors han atribuït a la ciutat un origen fenici, i han suposat que el seu primitiu nom podria haver estat “Gerhona”, fent-lo derivar de “Gerhun”, que en l’idioma fenici significa “indígena”. Suposen que aquest nom podria significar “ciutat dels indígenes o dels indigetes”; ja que s’anomenaven “indigetes” o “indiketas” els pobles de civilització ibèrica que vivien en el litoral gironí.

Fràgil com un vidre és la memòria

Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia despertar-me demà sense memòria. I mirar-me a l'espill i no coneixe'm. I veure davant meu un home estrany, el cap ple de preguntes i de boira. De quin color tenia els ulls ma mare? Com era aquella dona que em va amar? Quins els noms dels amics, quina la pàtria? I no recordar res, no recordar-me d'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies: Al tard les orenetes revolaven xisclant entre el daurat polsim dels núvols i el so de les campanes i del riu. I anava a l'Institut -les matemàtiques, la lectura, el dibuix- i m'agradava una noia de llargues trenes rosses i ulls color de pluja. Molt després -me'n recordo- vingueren la Botànica (pàl·lids, tristos herbaris de flors seques), la simetria transparent del quars i l'obsessiu hexàgon del benzè. I, amb els amics, parlàvem de poemes, de sexe i de mil coses discutibles. I de nit ja entrada (nits de vi i roses), pensàvem ser immortals: pintar graffiti ben insolent a les parets més blanques, aparellar artefactes voladors, trencar a cops de martell safirs puríssims, besar els llavis gelats de les estàtues. (La primera besada -me'n recordo- va ser una nit de músiques llunyanes, vora la mar i uns pits de nata tèbia.) Recordo tantes coses. I m'adono que dins el cos tinc més records que vísceres. De cop comprenc que l'home és la memòria. Gerard  Vergés

Atzagaiades i angúnies

Avui, de matinada, anava escribint i per associació d’idees, he pensat en la frase parlar per no callar mentre m’ha vingut a la ment la gent que diu el primer que li passa pel cap sense reflexionar, informar-se ni filar prim i diu qualsevol cosa. Primer no acabava de trobar la dita correcta perquè confonia la combinació dels verbs però per fi ha sortit.

Parlar per no callar..., no és una dita que estigui de moda. El seu significat és semblant al de “parlar sense dir res” però va una mica més enllà. Un sinònim és “parlar sense solta ni volta”, i el seu equivalent en castellà es “hablar a tontas y a locas” o “hablar sin ton ni son”.

Avui en dia la majoria de la gent creu que pot parlar de tot i de tots sense més ni més. Entenen que això és la llibertat d’expressió. Vaig veure com ho reclamava la inefable Belén Esteban a una edició del programa “Sálvame diario”, volent opinar de experiències privades viscudes per l’Antonio David, el primer marit de la Rociito Carrasco. Ella no tenia idea d’una conversa privada però havien de deixar-la opinar i, més encara, jutjar. Té tot el dret, faltaria més! Dret tindràs nena però raó...,  deixem-ho córrer.

Ho he vist repetit en moltes ocasions. Es veurien capaços d’opinar també en una discussió sobre fractals?

Seguint amb la mateixa línia de pensament he recordat un altre paraula que fa temps que no escolto i per la seva manca d’ús no tenia ni idea com escriure-la (que jo sóc dels temps quan estava prohibit ensenyar català i parlar-lo en llocs oficials) : Atzagaiada.

Estranya, oi? Fins i tot he desconcertat al Google al consultar referències. Em proposa si no hauré volgut dir “atosigada”. Doncs no.

Vejam la definició que he trobat en el diccionari:

1.    Cop donat amb una llança curta i lleugera. (no estava pensant en això i no sabia que tenia també aquest significat. Curiós!)

2.    Acció irreflexiva, poc considerada o inoportuna:
P. ex. Has fet una bona atzagaiada rebutjant aquesta feina

Sinònims: Bajanada, disbarat.

Doncs a mi m’agrada moltíssim dir atzagaiades, per més que fins avui no sabia com s’escrivia, enlloc de bajanades o disbarats. És un mot com més fort i més intens. També associat a la parla escoltada de petita i que tants records em porta.

En darrer lloc recullo una altre paraula també de llargues arrels: Angúnia. Fer angúnia.

És el mateix que angoixa? El diccionari de l’ Avui posa com a sinònims exactes angoixa, angúnia i ansietat però la darrera –ansietat- està més relacionada amb el malestar psíquic que pot comportar unes alteracions físiques, mentre que tant la angúnia com la angoixa són tant malestar psíquic com també físic alhora.

Un exemple on podem emprar qualsevol dels tres mots és en la següent frase:

-- Les alçades produeixen angúnia a les persones que pateixen vertigen. 

Aquest cas correspon exactament a la definició de malestar causat per la impressió sigui objectiva o subjectiva d’un perill imminent o amenaça. Però és diferent quan parlem d’una impressió de malestar insuportable que no te res a veure amb el malestar d'anticipació com en el cas següent:

-- Fa angúnia veure com maltracta a la pobra criatura. 

També angúnia té una vesant que es correspon al significat de fàstic.

-- Quina angúnia fa de veure els cadàvers i les restes de morts en la sèrie de televisió Bones!

En aquests darrers casos no es parla mai d’ansietat, un malestar d’anticipació, relacionat directament amb la por.

Una manera de filar prim i escollir sempre la paraula justa. Justa la fusta!

Amic

Què poc que costa dir t’estimo!
Què poc que costa de dir:
Sóc el teu amic.
Al cap i a la fi, 
Què poc que costa mentir!

Paraules i més paraules,

Sense cap compromís.

Paraules que brollen dels teus llavis
Per després esvair-se
Com si mai les haguessis dit.

Dir allò que l’altre desitja sentir.

Seduir-lo i  captivar-lo.
Pel teu propi delit.

Si l’ànima perdéssim
Per cada mentida que hem dit,
Per cada promesa oblidada,

Per cada esperança trencada

Només hauria un infern
De foc i de gel

On sols viuríem

aïllats, eternament.

Uns quants refranys ben plantats

Com va dir el John Russell, actor nord-americà que va participar en nombrosos rodatges, present a "Río Bravo" (nom original) de Howard Hawks i també a "El genet pàl·lid" de Clint Eastwood: "Un proverbi és l'enginy d'un de sol i la saviesa de tots". Els actors també pensen i alguns molt.  



Segur que per menjar aquesta banda de
fruita ningú falta a la taula.

 Comencem amb alguns refranys catalans molt clàssics i que transmetien normes de bona educació. Fem memòria:

-- A la taula i al llit al primer crit.  Molt emprat amb els nens però també serveix pels grans. A la taula no s'ha de fer esperar.

-- Escoltetes en reunió, són de mala educació. Aquest és dels bons. Quants cops ho vaig sentir al pare i a la mare! Van aconseguir que mai m''hagi atrevit a fer-ho.

Altres que ens donen bons consells:

-- Qui endavant no mira, endarrere cau.
-- De dolent rossí, un sol bocí
-- Si has de prendre consell, pren-lo sempre d’home vell.
-- Del ric el remei, i del vell el consell
-- Mira de què es vanta i sabràs que li falta.

Aquest refrany té diferents variants:

-- ... La virtut que et sols lloar és la que més falta et fa ... o
-- ... Qui presum, fa fum.
-- ... Si se’n parla molt, la cosa va escassa

Un refrany per donar ànims:

-- Tot forat té el seu pedaç.

Un parell de refranys de la línia dura:

-- L’avar és com el porc, que no aprofita sinó després de mort.
-- Fotre-se’n del mort i de qui el vetlla

I uns quants de mariners que conviden a pensar i fins i tot a imaginar:

-- Per un punt es perd una mitja, per un nus una barca i per una paraula un home.
-- Qui mor a la barca, la mar el demana ...

... una variant:
-- ... Qui mor en vaixell, el mar el vol per ell.

-- Ser com la barca d’en Guillem: sens timó, vela ni rem .
-- Val més una mala sella que una bona quilla
-- Vent en popa les carbasses naveguen.

Us atreviu a donar significats als dos darrers?

La barqueta i el vent

Surava, amb la quietud d'un desert. Es gronxava, amb la fragilitat d'un full als capricis del mar. Recreava en els seus ulls la llum càlida del sol; veia passar la vida, els dies, i les estacions. Un cop de vent, de sobte, trencà la seva pau. Les onades, es van tornar juganeres, la empenyien a corrents noves, a desplegar les seves veles, amb la por de qui mai ha navegat. Vent li va recordar que era una barqueta.
El vent li xiuxiuejava, “pentinaré els teus cabells, acaronaré el teu cos”, i ella li contestava, “ballaré amb les onades”. Però el vent bufà més fort i l'aigua que aixecava va començar a embolicar-la, ja no es gronxava, donava batzegades, les seves veles amenaçaven trencar-se, tot el seu cos cruixia. Sentia la llibertat, el desig, el perill, i la por. Podria tornar a surar, després de volar? Li va implorar al vent, “més suau, més a poc a poc”. El vent era més fort que la seva fràgil coberta, li va arrencar d'una bufada, els rems, la brúixola i el timó, la seva abraçada la ofegava, la va espantar de tal manera, que ella per detenir-lo, que no la aixequés més per sobre d'aquelles brutals onades, trencà les seves veles, va trencar la coberta, i li va començar a tirar tot allò que va ser capaç de trobar, el va enganyar, per fugir, es trenca i s'escampà, en trossos, engolida pel temporal.
Ara reposa al fons del mar, on la envolta el silenci i la solitud, res diferent de quan flotava al mar, però allà el seu amic el vent no arribarà.
Avui veu passar des de la llunyania, per sobre, de la seva ànima ferida, les ones, i la llum del sol. Alguna vegada ha tornat a escoltar la remor del vent, en les nits de lluna plena, quan l'aigua retira el seu mantell protector i deixa veure la seva quilla. Al lluny la seva amiga brisa li murmura, “vent no va voler mai ferir-te, només volia fer-te volar”. I ella plorant li respon, jo estic casada amb el mar, mai tindré ales, digues-li a vent, gràcies per fer-me, durant segons, somiar.
La lluna dels temps, amb la saviesa de qui ja ho ha vist tot, sap que la petita barqueta, mai podrà viure al marge del mar, i torna a tapar-la amb l'aigua, perquè no plori, quant es sent el bram del vent enfadat.
La lluna baixet diu: Que la barqueta segueixi adormida, que el mar no s’adoni; dorm barqueta, que no et trenquin més.
I la brisa assenteix, millor dormir que patir més.

Més embarbussaments

Com la teràpia del riure és una de les mes sanes i més recomanables vejam uns quants embarbussaments més per divertir-se en les tardes de pluja. Us bé de gust? Doncs som-hi:

. Duc pa sec al sac, m'assec on sóc, i el suco amb suc.

. Duc com puc un ruc a un duc rus mut.

. La boteta de vi vi té.Té tap?
Tap té.
Té tap i tapó?Tap i tapó té.

. Els catalans parlant sembla que trenqueu nous.
- Que te creus que te crec?

. Qui roba una arrova de roba no roba la arrova sinó que roba la roba.

. Un plat pla ple de pebre negre n'era.Un plat pla ple de pebre negre n'està.

I per concloure els jocs de paraules d'avui a veure qui treu aquest embarbussament a la primera:

. Una tauleta ben entrilinquinquadradeta,
mal entrilinquinquadradeta,
ves a buscar a l'entrilinquinquadrador
que té l'entrilinquinquadre millor.
Sino està l'entrilinquinquadrador,
que la entrilinquinquadradora
te l'entrilinquinquadre a la seua manera.