Què eixerides som les dones!

Què eixerides som les dones!

Una dona acabada de divorciar passà el seu primer dia tota trista, embalant les seves pertinences amb baüls, maletes, etc..

El segon dia, varen anar els de les mudances a recollir-ho tot i emportar-s’ho.

El tercer dia, la dona va asseure’s al terra del menjador buit, va posar música suau; i dos quilets de gambetes i un plat de caviar i una ampolla de vi blanc fresc del bo.

Quan va acabar de menjar, va desmuntar les barres de les cortines de tota la casa, els hi va treure els taps dels extrems i a dins va embotir-hi la meitat de les gambetes, i una generosa ració de caviar, i va col·locar de nou els taps als extrems de les barres.

El seu  EX  es va quedar la casa amb mobles nous i parella nova. ...Tot va anar molt bé, fins que la casa va començar a fer pudor.

Van fer-hi de tot: airejar tota la casa, una bona neteja de racons, desmuntar totes les conduccions de l'aire condicionat per si hi havia rates mortes: van rentar les catifes noves, etc.

A cada racó de la casa, varen posar-hi perfums d'aire, es van gastar cents de pots de esprais olorosos, ... al final van canviar totes les catifes. En resum: res els hi va funcionar.

Els amics no varen voler tornar-hi, els treballadors se'n van anar, fins i tot la serventa va marxar "morta de fàstic "

Al final l’EX i la seva promesa es van mudar a un altre casa, desesperats. Ningú els hi volia comprar la casa de la mala olor! O, més ben dit, de la pudor que fotia! Els venedors no hi van tornar!.

És van haver de gastar molts diners, per comprar la casa nova més senzilla que l'altre que deixaven.

La dona va trucar al seu EX per la  paperassa pel divorci i li va preguntar com estava; l'EX va dir-li que bé, que s'estava venent la casa. Els motius no li va dir, evidentment!

Ella el va escoltar amb calma, després li va dir que enyorava la casa; que parlaria amb el seu advocat per arranjar els papers i aconseguir la casa antiga de nou.

Ell, el seu EX, suposant que la dona no tenia ni la més remota idea de la mala flaire que fotia la casa, va acceptar la negociació per la dècima part del seu preu real. La qüestió era que la dona firmes l'acord.  Ella, naturalment, va acceptar i en menys d'una hora la casa era seva.

Una setmana més tard, l'EX i la nova parella es van aturar a la porta de la casa vella i, amb un somriure als llavis, van contemplar com els hi estaven embalant els mobles i totes les seves pertinences, camí de la nova casa. Totes les seves pertinences, ... amb les barres de les cortines incloses.

Conte recollit per la Pepi Barberà.

Els tres germans

Per els grans amants dels embarbussaments i desitjosos de nous reptes, avui presentem aquesta Rondalla contada per Rafael Mir, de Gràcia (Barcelona), l’any 1918, i recollida per Joan Amades. A veure qui la repeteix en veu alta i la treu a la primera!

Una vegada eren tres germans, colans, bufans, entrampolicans;

 varen anar de cacera, colera, bufera, entrampoliquera

i mataren un conill, colill, bufill, entrampoliquill;

el van portar a casa d’una noia, coloia, bufoia, entrampolicoia,

i li van dir:

-       Noia, coloia, bufoia, entrampolicoia, ens vols coure aquest conill, colill, bufill, entrampoliquill?

-       Si, nois, colois, bufois, entrampolicois; poseu-lo damunt la taula, colaula, bufaula, entrampolicaula, i quan hauré rentat els plats, colats, bufats, entrampolicats, us el faré  amb romesco, colesco, bufesco, entrampoliquesco.

Mentre la noia, coloia, bufoia, entrampolicoia, rentava els plats, colats, bufats, entrampolicats, va arribar el senyor gat, colat, bufat, entrampolicat;

va enfilar-se dalt la taula, colaula, bufaula, entrampolicaula;

se li va menjar el conill, colill, bufill, entrampoliquill.

Quan varen tornar els germans, colans, bufans, entrampolicans, li digueren:

-       Noia, culoia, bufoia, entrampolicoia, ens has cuit el conill, colill, bufill, entrampoliquill?

-       No, nois, colois, bufois, entrampolicois; mentre estava rentant els plats, colats, bufats, entrampolicats, ha vingut el gat, colat, bufat, entrampolicat i s’ha menjat el conill, colill, bufill, entrampoliquill, que havíeu deixat damunt la taula, colaula, bufaula, entrampolicaula.

Els germans, molt enfadats, colats, bufats, entrampolicats, perque no podien dinar, colar, bufar, entrampolicar, li varen ventar grossa surra, colurra, bufurra, entrampolicurra, i li van fer rostir el gat, colat, bufat, entrampolicat, i

vet aquí el conte acabat.

Un acudit acabat de treure del forn!

Un empleat li diu al seu cap:

- M'ha de pujar el sou, senyor!! I sàpiga que hi ha quatre grans empreses que van darrere meu.....
- Ah, sí? I es pot saber quines empreses són aquestes?
- Doncs.....
La de la llum,
La del telèfon,
La de l'aigua i
La del gas !!

 

 

-----------------

Font: Acudit compartit per el Miquel Roura a Facebook.

El català, mare de l'anglès, part II

Com dèiem ahir, els americans tot ho trastoquen. Per exemple: Del "vi" en diuen abella.Si dic "nou", entenen que no, i quan parlo de Lles, que dic que sí. Quin embolic!

Són tan beneïts que a una "fada" li duen pare, i si vas a la "moda", et contesten que ta mare.

Has d’anar amb l’oïda fina perquè per dir "sang" sembla que diguin blat, mentre que del "buc" ells n’hi diuen llibre.

Si dius, "ai, que caus"!, pensen que parles de vaques; si exclames,  “algú es mor”, entenen només que més.

Un "pet" per ells és un animal de companyia, però si dius que estàs "fart" et miren malament pensant que dius pet. I no vegis si crides, "foc!". Et prenen per un mal parlat i molt mal educat

I encara això no s’ha acabat. Si dius que estàs "suant", ells va i entenen que parles d’un cigne, encara que la teva pronunciació no la trobaran molt digne.

Si els preguntes, "cóm?", venen. No diguis que t’has donat un "cop" perquè et portaran una tassa. Obres la finestra de "bat a bat", que per a ells són rats penats. Si demanes "fil", pensaran que parles de sentir, Per ells, l’acer té "estil", i si dius "mil", serà que tens gana.

I encara no t’he dit que "nau" per ells és ara, i que quan se senten sorpresos, diuen “ou”.

Fet i fet,  pel que dèiem només començar: si demanes un "got de vi", es pensaran que una abella has caçat. Ben bé han tragirat tots els significats. Com deia aquell gal: Estan ben bojos, aquests americans!

El català, mare de totes les llengües

Dedicat al Graham Howe i al seu oncle, lord Alisdair "Binky" McGregor

Pont de Manhattan en construcció
(1908)

Un jove català, Artur Cuyàs (1845-1925), que col·laborava en la revista mensual La Llumanera de Nova York, va reprendre la tasca, que ja comptava amb alguns precedents divertits, de “demostrar” que el català era la “mare” de totes les llengües. Com per exemple, com mare del xinès: “Com  que tinc tanta sang, a les cinc tinc set i a les set tinc son”.

Al gener de 1875 publicà “La llengua anglesa. Carta d’un pagès arribat a Nova York a un company seu a Catalunya”, de la que trec la part següent:

Estimat company i amic,

a Nova York he arribat i, a penes he descansat, aquesta carta t’escric. ... Però, noi, los ianquis tenen una manera tal de parlar, que jo no em puc explicar com ells mateixos s’entenen. ... Explicar-me jo no puc (i saps que no sóc cap plepa) que del "pebre "en diguen Pepa, que d’una "cuinera", cuc.

Corn se diu lo blat de moro, sombret és un tros de pa, i en compte de dir "demà" se diu en anglès tu, moro.

Diuen bota a la "mantega" i per dir "jo" se diu ai!, lo qual m’omple el cor d’esglai puix sembla que algú gemega.

Escura’l vol dir "esquirol", per dir "mitja" es diu que es toquin, "no fumin" es diu no es moquin, i del "carbó" en diuen col. La "mare" diuen que és moda, però la gran moda és "l’àvia", i la família és tan sàvia que "el germà" diuen que broda.

Si a una noia malalteta te li acostes molt humil preguntant ¿que duia fil?, ella et contestarà: beta.

Com més disbarats els digues més t’entendran, de segur. Per dir "dos" has de dir tu, i per dir "números", figues, i tot pel mateix estil. Cinc és "l’aigüera", ja ho sents; per dir "quartos" digues cents, i per dir un "molí", mil.

Sols una cosa, Jeroni, trobo jo en aquest llenguatge ben dita i és, mal viatge!, que al "diner" se diu dimoni.

-----------------------------------------

Bibliografia:

"Jocs, cançons i costums que no hem de perdre", per Antoni Dalmau, Edicions Columna.

Text sencer: http://www.tradiling.net/?p=396

Fer goig i els Goigs

Hi ha qui encara no em coneix prou i no sap que no em poden fer segons quines preguntes perquè enredem la troca i ja no hi ha qui m'aturi. Al comentari sobre els "goigs", si la expressió “fer goig” prové dels Goigs o ja existia abans, no puc contestar-ho amb exactitud, cosa que m’ha picat la curiositat i m’he posat a buscar sense parar. Pel que fa a la expressió “fer goig” té com a sinònims “fer bo de mirar”, “fer de bon veure”, “fer gràcia”. El sentit d’alegrar la vista, també el de produir plaer, provocar alegria a l’ànima, posar el cor content. El cas és que la paraula goig té un significat més general que aquell que serveix per expressar els misteris d'alegria de la Verge, origen dels "Goigs".

Per començar, la paraula goig ve del llatí, de gaudium, -ii, (tranquils, que us estalvio la declinació) amb el significat de “goig”, “alegria”, “satisfacció”, “gaubança”, “joia”. Terenci deia “lacrimare gaudio” (plorar d’alegria), i Ciceró, “gaudiis exultare” (exultant, ple a vessar d’alegria).

Deriva per tant també el verb gaudir amb significat de fruir, agradar, assaborir, plaure...

De fet en diferents idiomes s’ha conservat molt bé l’arrel llatina. Destacarem  que el grup AU del llatí pot conservar-se o devenir O en francès antic degut a la seva pronunciació.

- Castellà: Gozo. També es dóna aquest nom a les lloances a la Verge (Gozos).

- Gallec: Gozo.

- Francès: Plaisir però també jouissance, joyeux, del verb jouir. "Les mystères joyeux".

- Italià: Gioia.

- Anglès: Joy.

- Occità: Gòi

Hem vist que al segle XIV, en el català d’aquell temps, en deien goytxs.

I al parlar de l'occità, recullo un petit fragment molt conegut que Dante va incloure en aquest idioma a La Divina Comèdia i on surt la paraula "joi" i també "jausen" (de gaudio) sense ser referides amb sentit religiós. A l’arribar al Purgatori, Arnaut Danièl (un trobador occità del segle XII molt reconegut) apareix com un personatge fent penitència per luxúria. Al demanar-li el narrador per la seva identitat, Arnaut contesta en occità:  

Arnaut Danièl,
miniatura

Tan m'abellis vostre cortes deman,

qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire.

Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;

consiros vei la passada folor,

 e vei jausen lo joi qu'esper, denan.

Ara vos prec, per aquella valor

que vos guida al som de l'escalina,

sovenha vos a temps de ma dolor!

(Purgatori XXVI)

Tant em plau la vostra cortès pregunta,

que ni puc ni vull de vos amagar-me.

Jo sóc Arnaut, qui plora i va cantant.

Pensatiu veig la passada follia,

i veig joiós la gaubança que algun dia espero.

Ara us prego, per aquell valor

que us guia al cim de l’escalinata,

que us recordeu en bona hora del meu dolor!

Això us passa per preguntar. A qui se li acut? Ai Senyor, aquestes criatures! I no prometo que aquest tema s'acabi aquí. No, no.



----------------------
Fonts: Google, diccionaris..., la xarxa en pes. 
http://lapeira.wordpress.com/2008/12/26/in-praise-of-occitania%E2%80%A6/

Goig de la Verge de les Vuit Hores

Dedicat a Rafael Hernández i Xavier Torns que poden corregir-me tot el que vulguin.

Abans, però, d’oferir-vos aquest goig de la Verge de les Vuit Hores ben curiós i gens clàssic, podem  repassar que són els goigs. També ho podeu fer a l’inrevés o saltar-vos la part cultural. Com us vingui més de gust.

Els goigs estan entre el folklore musical de caràcter religiós, juntament amb les novenes, les cançons processionals, les rogatives (em sembla que a molts això els hi comença a sonar a extraterrestre; ja dic, i no em fan cas, que la religió també és cultura, ai Déu!), i les pregàries cantades. La tradició dels goigs és tremendament popular, són uns himnes dedicats principalment a la Mare de Déu i als sants. Apareixen les primeres referències en general en el segle XII, però es van generalitzar en els segles XIV i XV.

A Catalunya, els goigs més antics –que també han rebut altres noms com cobles, llaors, pregàries, clamors, súpliques, etc., provenen del segle XIV i recullen versions dels antics Gaudia Beatae Mariae Virgini. La mostra més famosa i una de les més antigues és sens dubte la “Ballada dels goytxs de Nostre Dona en vulgar cathallan,  a ball redon”, que es conserva en el “Llibre vermell de Montserrat”, una joia de la nostra cultura(1). Tanmateix, l’advocació més popular va ser en realitat la de la Verge del Roser, que en uns goigs compostos al segle XV adoptava la forma de la dansa provençal.

Per tant, els goigs tenen un text i una melodia. Si en voleu saber més direm que els versos solen compondre’s d’estrofes de vuit versos octosíl·labs, exceptuant la primera estrofa i la darrera, que solen tenir quatre versos.. El nombre d’estrofes és variable, però normalment en tenen nou i no passen mai de quinze.  Com darrera curiositat, dir que el 8 també és un número sagrat encara que per aquí no sigui tan famós com el 7 i el 3. Aquest serà un altre tema a parlar, el de la simbologia dels números. Avançarem, però, que el 8 està relacionat amb l’infinit, la perfecció, i també l’abundància.

Un gènere tan popular com els goigs ha generat també l’aparició de textos paròdics, humorístics, o burlescos que segueixen més o menys l’esquema tradicional en els seus versos. I sense més tardar, a continuació

Goigs de la Verge de les Vuit Hores

 Que es venera en l’ermita del proletariat en el terme de l’Univers i la festa de la qual se celebra el Primer de Maig

Publicat a La Tramontana, setmanari anarquista, 30 d’abril de 1890.

Si de la qüestio social

sou l’estrella esplendorosa,

donau-nos, Verge gloriosa,

les vuit hores de jornal.

Vostra efígie a tots inspira

la més santa devoció,

puig sou del treballador,

l’ideal pel que sospira.

Ara el poble no respira,

lligat per un jou fatal,

donau-nos, Verge gloriosa,

les vuit hores de jornal.

 --------------------------------

(1) Podeu sentir la Ballada dels goytxs de Nostre Dona en vulgar cathallan, a ball redon  a http://www.youtube.com/watch?v=2lIexHzkOxE.

Bibliografia:  "Jocs, cançons i costums que no hem de perdre", per Antoni Dalmau, Columna Edicions, S.A.