Esmorzar verd de diumenge

Un bon esmorzar a l’estil antic, va bé per agafar forces i després anar a donar una llarga passejada, anar amb bici o córrer, però això sí, per algun parc o lloc verd, a la platja, amb poc o cap trànsit. Córrer o fer qualsevol exercici aeròbic per un lloc ple de fums, gasos i contaminació com que té justament l’efecte contrari al que es busca: fer salut. Definitivament, omplir-se els pulmons i les cèl·lules de brutícia, NO ES FER SALUT. Ja no importa si fumeu o no fumeu perquè esteu llestos.

I després de tan amable recomanació, anem a parlar de menjar. Nyami, nyami!

L’esmorzar verd de diumenge és un entrepà –però quin entrepà!- acompanyat d’una saborós bol d’amanideta d’amargants:

Ingredients per l’entrepà (per persona):

Una barreta de llavors. Si no en trobeu, al final us dono la solució

150 grams de carn de vedella trinxada

Un pebrot verd dels llargs ben maco (que no sigui escarransit)

Formatge gorgonzola

Nous

1 tomàquet

Oli d’oliva

Sal

Solució si no teniu la barreta de llavors:

1 barreta de pa integral individual o un tros de la barra clàssica

Pipes (la llavor dels gira-sols de sempre)

Sèsam

Un polsim de comí.

Per fer l’entrepà:

Agafeu la carn trinxada i li afegiu sal, nous ben esmicolades i formatge gorgonzola ratllat o també ben esmicolat. No poseu gaire sal perquè el formatge ja fa pujar el gust.

Segons el tros de pa que tingueu feu dues hamburgueses primetes que, tallades per la meitat, ompliran la barreta, o una més gruixuda, amb els 150 gr. de carn i per fer la mateixa operació. Tot és segons el tros de pa de l’entrepà.

Les hamburgueses, a la planxa i al gust, volta i volta –si la carn és ben fresca- o “well done”.

Fregiu el(s) pebrot(s) amb una espurna de sal i oli. Si no voleu fer-los a la paella pel greix, planxa o microones mentre feu les hamburgueses.

I la barreta a la catalana, com sempre. Pa ben sucat amb tomàquet, oli d’oliva, pebrot fregit i la(s) hamburguesa(-es). Afegiu les llavors desprès del tomàquet perquè s’enganxin si no teniu pa de llavors.

És molt important que no agafeu el pa negre clàssic tipus alemany que molts venen com de llavors i que acostuma a portar civada. El problema d’aquest pa és que resulta massa atapeït per fer un bon entrepà que ha de resultar més flonjo i no treure protagonisme a la resta  d'ingredients. Cada mos ha de resultar una barreja saborosa i ben equilibrada de gustos: La carn, el formatge, el pebrot, les llavors (el comí només ha de resultar una petita flaire), el tomàquet, el pa, l’oli...

Valerianella locusta

Ingredients per l’amanida (4 persones):

Una escarola

Un grapat de, diré el nom llatí, Valerianella locusta, coneguts en castellà com "canónigos" però que no són 'canonges' i tampoc creixens, que són els 'berros'.

Olives verdes trencades, amargants

Oli d’oliva

Vinagre

Sal

Renteu bé les verdures i talleu-les, això és important, amb les mans. Es tracta d’una recomanació que em va fer una amiga i vaig comprovar que té raó, sempre que no estem parlant de amanides ja preparades, de les que venen en bosses que ja fa molt de temps que estan mortes i ben mortes. Un enciam o una escarola frescos tallats amb les mans (mal tallats) resulten més cruixents i saborosos que tallats amb ganivet. Podeu fer com la meva mare, agafar un grapat de fulles, fer un farcellet i anar tallant retorçant-los amb força i rapidesa, com qui li retorça el cap a una gallina (ho sento per la sensibilitat de la gent de ciutat d’ara o pixapins; és que vaig criar-me veient-ho fer, això de trencar el coll L).

Ho distribuïm dins de cada bol individual a capes, a trossos ben petits, que puguin cabre en un mos sense fer marranades: escarola, uns pocs Valerianella locusta, més escarola, unes quantes fulles més de la Valerianella i més escarola. Posem una espurna de sal (tampoc cal si hom no vol), rajolí de vinagre, les olives i un raig d’oli ben generós.  

Es tracta d’una amanida d’amargants, boníssima per la nostra salut. Hi ha una regla d’or que ens fa recordar que tota verdura o vegetal amargant (carxofa, escarola, albergínia...) va bé pel fetge. I els Valerianella locusta porten moltes sals minerals, entre elles el iode que tanta falta fa, per més que sigui en petites dosis, i que cada vegada trobem menys en molts aliments. A més, recordem que formen part del mateix grup botànic que la coneguda valeriana, d'efectes relaxants.

Bon profit!!

-----------------

Noteta: Un suspens pels diccionaris online de l'Avui-El Punt, El Paísm Google, i la Gencat, que no han estat d'ajut a l'hora de trobar la traducció pels "canónigos".

Que ningú digui que són el mateix encara que tenen una ressemblança. Fins i tot la família és diferent. El creixen (Nasturtium officinale W. T. Aiton) és una planta de la família Brassicaceae (o de les crucíferes). Del Nasturtium surt alló de "mastuerzo" que en principi és un altre nom per el "berro" (mastuerzo de agua, mastuerzo acuático).

Cigrons de vigília

Aquesta recepta era tot un clàssic a casa. Era el menjar típic del divendres de setmana santa. És ben coneguda, acabo de recordar-la veient un programa de la tele,  a la Angelita Alfaro, dona que sempre va fent aquests dinars típics de cullera que ara no es porten. Però el cas és que hi ha algunes diferències entre el que ella ha ensenyat i la recepta de la meva mare, que és la versió clàssica catalana.

A veure si m’explico bé.

Per 4 persones:

Uns 300 gr. de cigrons

250 d’espinacs frescos

600-800 grams de bacallà remullat

4 ous

50 gr. de pinyons

50 gr. de panses. Millor si són les que diuen de Málaga, les de tota la vida.

3-4 alls

un grapat ‘d’ametlles (10 o 12), una galeta maria, una mica de julivert o ho substituïm per una bosseta de picada que sigui de bona qualitat. Hi ha de molt ràncies i els productes a la cuina han de ser el més bons possible.

oli d’oliva

farina blanca per arrebossar (de la normal, res de tempures ni històries)

pebre vermell dolç

sal

Es posen els cigrons en remull (ja cuits no, que no tenen gràcia en aquesta recepta, han de fer xup-xup), amb aigua tèbia i bicarbonat (enlloc de bicarbonat pot ser amb un grapadet de sal; l’objectiu és que s’estovin, el bicarbonat els fa més digestius) 24 hores ben bones.

El dia que fem la recepta posem dins d’una olla amb l’aigua tebiona i un grapadet de sal (per això val més posar bicarbonat en el remull) els cigrons i a coure a poc a poc. No ha d’haver massa aigua, només un dit més per sobre els cigrons. La sal fa falta per ajudar a continuar estovant els cigrons, però molt poqueta. Més val sempre haver d’afegir-hi cap al final. Personalment, afegeixo una punteta d’oli d’oliva que sempre fa més amorosos els aliments. Orientativament, han de coure 90 minuts però ja sabem que cada foc és un món. 

Netegem  ben bé els espinacs i en fem trossos de bona mida. Els posem a bullir. Res de sal.

Els ous els bullim per fer-los durs.

Quan ja ens hem embolicat amb els espinacs i els ous ja els hem retirat del foc, preparem el bacallà que ja estarà dessalat i que ha d’estar tallat a trossos gruixuts encara que no excessivament. Poden ser dits de bacallà o lloms mitjans. Els enfarinem i fregim lleugerament amb oli d’oliva ben roent sense que fumegi, al punt de que la farina agafi un bonic color groguet clar. (poc més de volta i volta).

Preparem una picada amb les ametlles amb una galeta tipus Maria (o amb el que porta la bosseta clàssica), si es vol amb un punt de julivert, i el pebre vermell. Per altre banda, retirant bona part de l’oli de fregir el bacallà que l’hem deixat a banda, en deixem una mica per fer el sofregit. Primer saltegem una mica els alls sencers, després afegim la picada i els pinyons sencers. Quan ja estan daurats hi aboquem els espinacs que ja haurem escorregut i les panses que podran agafar aigua dels espinacs i deixarem un parell de minuts perquè es barregin els gustos.

Els cigrons ja han d’estar cuits quan afegim el sofregit amb els espinacs saltejats. Uns 10 minuts llargs de xup-xup i afegim el bacallà. Cinc minutets més, afegim el darrer ingredient, els ous durs, pelats i partits per la meitat, adornant el sobre del menjar i res, apaguem el foc, deixant que l’escalfor que queda ajudi a assimilar el suquet als ous i al bacallà. Aquesta darrera part, encara millor si ho passem tot a una cassola de fang on es podria fer el sofregit i saltejat dels espinacs i aleshores afegir els cigrons amb la seva aigua de coure. Ho rectifiquem de sal (1) abans de començar el xup-xup que durarà una mica més. El plat quedaria perfecte per escudellar directament a taula, però la meva mare ho feia amb una olla normal i quedava boníssim.

I, a taula! Que aquest plat de cullera es menja calentó, just al punt de poder assaborir tots els ingredients.

Bon profit!

----------

(1)  La sal es recomana que es cogui sempre. Ens farà falta menys perquè es dissol i té temps d’impregnar els aliments i és més sana que la sal crua. O això diuen els dietistes naturistes que he conegut i els hi faig cas. Però ja la primera raó, la de donar temps perquè impregni el menjar, resulta més que suficient.

El llibre dels records del segle XX

Ara és de matinada, una matinada una mica abans de Nadal. Avui tinc records de tristesa però no és pel Nadal, no. O potser sí que aquest any veig un Nadal que no és com els altres. Hi ha massa gent patint, massa gent descontenta i amb raó.

Però aquesta matinada no toca parlar d’ells ni toca engegar una xerrada sobre el que està passant, aquest cel que cau damunt nostre com diuen que deien els antics gals, la única cosa que temien en el món. No pas ara, que estic plena de records de la família desapareguda. I encara que m’amoïna la meva germana, és cap al meu pare que avui torno la mirada. El mestre. El mestre que no s’amagava res a la màniga, que no es volia fer el savi sinó que senzillament ho era. I com tot savi, despistat i amb poca traça per les coses del món.

Recordo aquelles tardes nostres amb la pissarra negra i el guix, tan aspre a les mans, i l’esborrador que aixecava tanta polseguera com de neu però d’una mena més calenta i més desagradable també. De la manera que el pare, el meu papa, m’ensenyava matemàtiques i gramàtica. No puc dir que amb paciència infinita perquè no calia. Jo gaudia tan com alumna com ell fent la cosa que més li agradava.

On queden aquells Nadals tan alegres, amb la mare cantant malgrat totes les penes? Amb aquella il·lusió per celebrar una festa tan bonica? De sobte només queda el silenci trencat per aquesta bonior, aquesta remor sorda i continua de la meva oïda ferida.

Jo vinc d'un silenci

Fa temps que no publiquem cap poema i ja va sent hora. Avui portem la lletra d'una cançó d'en Raimon.

Pseudònim: Raimon. Cantautor

(Xàtiva, València, 1940)

Es va donar a conèixer el 1962 amb la cançó 'Al Vent'. L'any 1963 va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània amb 'Se'n va anar'. Va aportar un estil personal i discrepant al moviment de la Nova Cançó. 'Diguem no' (1964) li va assegurar la popularitat. Ha musicat també poemes d'escriptors moderns com Espriu, Pere Quart i clàssics com Ausiàs Marc o Anselm Turmeda, fet que ha donat a conèixer les seves potencialitats expressives. Va traduir amb paraules i música els sentiments i les inquietuds de la joventut dels anys 60 en el context d'una dictadura que responia amb prohibicions governatives al gran poder de convocatòria dels seus recitals. Posteriorment, i després d'un temps de silenci, ha reprès amb èxit la carrera de recitals i discos. (font: Història de Catalunya - La Vanguardia i youtube)

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg

de gent que va alçant-se

des del fons dels segles,

de gent que anomenen

classes subalternes,

jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg.

Jo vinc de les places

i dels carrers plens

de xiquets que juguen

i de vells que esperen,

mentre homes i dones

estan treballant

als petits tallers,

a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

d'on comença l'horta

i acaba el secà,

d'esforç i blasfèmia

perquè tot va mal:

qui perd els orígens

perd identitat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans,

que viuen i moren

en l'anonimat,

que en frases solemnes

no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant,

jo vinc d'un silenci

que romprà la gent

que ara vol ser lliure

i estima la vida,

que exigeix les coses

que li han negat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d'un silenci

que no és resignat.

Jo vinc d'un silenci

que la gent romprà

jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant.

video de Xàtiva i cançó

Una història d'amor entre retallades

Doncs mireu, ara us explicaré el meu breu relat d’amor a la maduresa ja que us poseu tan pesats i tafaners.

Ara, molt aviat, em casaré per primer cop als meus 50 i tants anys. I em fa molta, molta il·lusió. Quan era joveneta era molt sopes i no lligava res, però res de res... Ni tan sols l’allioli que sempre va estar cosa de la meva germana gran. Després va venir la feina, i la independència, i l’estudiar per las nits. I no m’agradaven gens les discoteques. Els pubs dels 70 sí, ja era un altre cosa. Anava molt a El Cafetín Musiquero al carrer Santaló de Barcelona (o era un altre carrer d’aquells? Ai, Déu!, quina memòria!) a escoltar els cantautors que per allà es trobaven i sentia cançons com “Te recuerdo Amanda” o la de la Violeta Parra... Uis!, m’emociono de pensar-hi. Però això continuava sent quan era tan joveneta i tan sopes. No, després no tenia temps ni per a dormir. Menys de 6 hores i apa!, sant tornem-hi que no ha estat res. Queia al llit com un sac de patates...

Què parli ja del meu amor? Que he dit que em casava? Ah, clar! Sí, això mateix... Per on coi anava?

Resulta que primer em vaig quedar sense feina, aturada de llarga durada i no em volien per a res. Res de bo, clar. He fet de tot, de venedora de cosmètics, enquestadora (i no em pagaven, un costum molt estès des de fa una pila d’anys), atendre el telèfon a una empresa petita plena de galifardeus, cambrera en un xiringuito d’esmorzars i dinars, un lloc d’aquests familiars. I quin cony de família! Pesats, pesats. He donat classes particulars de repàs d’anglès (què malament l’arriben a ensenyar!), de castellà també, he donat massatges però ho vaig deixar perquè em venien tot d’homes que volien el servei complet. I mira que jo ja els hi feia des dels peus fins la darrera arrel dels cabells si és que encara en tenien però no, volien el “complet”. I com que si dius que ets massatgista el prenen per sinònim de...

Què? Ara què passa? Què parli del casament? Quin casament?... Ah, clar! Però  bé que tenia que explicar com vaig arribar a conèixer al meu futur i fotut marit, no?

A veure. Anàvem perquè m’havia quedat a l’atur després de 30 anys a una empresa, a un coi de fàbrica d’essències que ha passat per cinquanta mil mans. I això que havia arribat a ser avaluadora de perfums i treballava amb el perfumista de la casa aquí, al país, un càrrec molt bo i que m’agradava moltíssim. Però res, venen aquests holdings brutals i apa, tothom a fer punyetes! Continuen el negoci però amb molt menys personal i amb una sola fàbrica que produeix per tot el món.

Després va venir la època de fer de tot menys “serveis complets”. No, no, que jo sóc molt meva i ningú em toca allò que no sona. I vaig començar a trobar-me malament i malament fins que em van enviar al grup de malalts crònics, la ferralla. I com que m’avorria, doncs què podia fer? Anar al CAP (al centre d’atenció primària li diuen) per fer petar la xerradeta i a Urgències quan ja no podia més d’avorriment. Que la pensió que m’ha quedat per malaltia no és per anar a concerts ni que sigui al galliner o apuntar-me a llocs “guais” i “cools”.

Allà, al CAP, és on vaig conèixer al Paco. Quin tiarró! Fa goig de veure, en Paco. Bé, tot s’ha de dir, té problemes d’artrosi, de reuma, de circulació, porta una pròtesi al maluc esquerra per un accident que va patir i un clau al genoll dret per un altre accident. Té hipertensió, s’ha de cuidar el colesterol encara que el té molt moderat..., està una mica esconyadet, pobrissó meu, però... quin tiarró! M’he enamorat com una beneitona i tot ens va d’allò més bé perquè, a més, podrem compartir els medicaments i ja no tindré més problemes per trobar a algú que m’acompanyi a cada centre que necessito anar per les proves, els controls i totes aquestes històries. Que ara, amb les retallades m’haig de recórrer mitja província de Barcelona perquè cada cosa han de fer-me-la a un centre diferent. Quina colla de gamarusos! En saben molt de planificar. I no s’equivoquen mai, noooo!

Doncs ens casem aviat, el dia de la Inmaculada perquè aquella setmana gairebé que tancaran tots els hospitals i no diguem ja el CAP. El nostre és dels que es queden sense servei d’Urgències, així que aprofitarem. I podem fer els preparatius tranquils perquè ja sabem que la meva operació del túnel carpià s’ha posposat sine die. Com la dels lligaments del genoll, que també tinc malament i em fa un mal!! Però no sóc un futbolista i el meu cas no té cap importància. Sort que el problema del  braç és l’esquerra i podré portar les flors amb la dreta perquè l’altre ma la tinc sempre adormida i se’m cau tot. Mai havia fet tanta trencadissa de plats com ara! Era de les que mai ha trencat un plat. Ara trenco plats per la meva ma morta i abonyego cassoles manifestant-me amb els Indignats. Resulta molt emprenyador això del braç i la ma però desprès de gairebé un any i mig esperant, ja he arribat a prendre-m’ho una mica més bé. Ara bé, si em trobo aquesta gentussa de les retallades, se n’aniran ben calents amb el fotimer de mastegots que rebran! I tant!  

Com m’estimo al meu Paco!

Contes de fades: La peça de roba

En Joan i en Pere eren dos amics que vivien  en un poblet molt petit prop de les muntanyes boscoses del nord del país. Des de molt petits havien sentit explicar les històries de les dones d’aigua que seduïen i atemorien els habitants de la contrada. Ells, però, tenien molt coratge i eren molt arriscats, i des de sempre havien volgut desafiar els perills. Per això, i per alguna altre raó que aviat coneixereu, una nit de Sant Joan van decidir acostar-se al fons del bosc on hi havia un gorg molt profund al final del torrent gros.

Es sabut per tothom que les dones d’aigua són uns éssers fantàstics, veritablement encisadors, que viuen a la vora dels rius, als gorgs o en coves sota els torrents per on passen les aigües més fredes de les muntanyes. Quan ve el bon temps surten de l’aigua per cantar belles cançons mai sentides per ningú sense haver-ho pagat molt car, per pentinar amb molta cura els seus llargs cabells sedosos, a vegades per jugar i empaitar-se entre els remolins de l’aigua dels gorgs o a sota les cascades gèlides dels torrents.

foto gentilesa d'Oriol Nicolau Vila

I aquesta és la qüestió que va conduir en Joan i en Pere a la contrada, que un cop a l’any, durant la nit de Sant Joan, les dones d’aigua surten a fer la bugada i quan la tenen ben neta i perfumada amb farigola i romaní, en fan una estesa a les pedres planes de la vora del gorg. Diuen que aquella persona que tingui la sort d’aconseguir una peça de roba de les dones d’aigua es tornarà rica i no haurà de patir més pels diners. Però si és descoberta, llavors aquelles dones d’aigua, dolces i encisadores, es tornen cruels i venjatives i apallissen i maleeixen per sempre el lladregot agosarat.

Sortiren tots dos, tal i com havien convingut, sense dir res als seus pares i s’endinsaren bosc enllà per amagar-se rera els matolls i les espesses falgueres de vora el gorg. Esperaven pacientment i amb una mica de por que arribessin les dotze de la nit. Només se sentia el xot i un rossinyol que conversaven i el ric-ric dels grills de fons. Quan ja faltava poc per mitjanit, un silenci sepulcral ho envaí tot i l’aigua del gorg començà a arremolinar-se tot fent un soroll com de xuclador. De dins, en sortiren quatre dones d’aigua amb un cove de roba per rentar. Començaren a cantar unes dolces melodies mentre rentaven la roba al gorg i l’esclarien al torrent. Cada peça de roba era posada amb molta cura damunt les pedres planes de vora el gorg per eixugar-se. Després, hi escampaven brots de farigola i romaní que deixaven anar una olor agradable a la nit.

En Joan, que era més viu que una centella, va pensar que havia arribat el moment. “O ara o mai”, es va dir. I d’una revolada prengué una de les peces i amb en Pere al darrera fugiren cames ajudeu-me, amb el cor bategant a cent. Les dones d’aigua, en veure’s descobertes i no poder enxampar els dos vailets que ja eren ben lluny del gorg, desaparegueren aigües endins.

Els dos amics, que encara corrien, tremolaven de pensar que les dones d’aigua els venien al darrere i no van parar fins arribar a la clariana més propera al poble. Encara bufaven quan van fixar-se bé en aquella peça de roba blanca. S’adonaren que s’havia allargat molt. Ben sorpresos, van decidir partir-se-la i tan bon punt ho van fer cada tros es va convertir en una peça d’or.

Amb aquella fortuna van viure molt bé durant tot l’any, però, ah renoi!, els entrà l’ambició de fer-se més rics encara. Per això van decidir, i sense dir-se res entre ells, tanta era la seva cobdícia, tornar a provar sort la propera nit de Sant Joan.

Arribada la nit màgica, els dos amics i veïns s’amagaren en llocs diferents sense que un arribés a veure l’altre. El xot, el rossinyol i els grills posaven música de fons, fins que arribà la mitjanit i tot quedà en silenci. Com l’altra vegada, l’aigua del gorg s’arremolinà fent un soroll de xuclador i sortiren les quatre dones d’aigua amb el cove de roba per rentar. Quan van estendre la primera peça de roba, en Joan i en Pere van tenir la mateixa pensada i es llançaren al damunt per robar-la, però els desaparegué als dits.

Les dones d’aigua, que eren molt llestes i ja s’ho esperaven, els agafaren pels cabells, els rebolcaren pel fang de vora el gorg i els van ben apallissar. Mentre es reien i es divertien d’allò més, anaven sortint més dones d’aigua de dins del gorg i de les esquerdes profundes de les roques de vora el torrent. Amb la por al cos, els dos vailets aconseguiren escapar-se no pas sense emportar-se un bon munt de morats i esgarrinxades a sobre i no van parar de córrer mai més.

Fonts: “Contes populars catalans” per Sílvia Caballeria i Ma. Carme Codina. Farell.

Per la fotografia: Oriol Nicolau Vila

Encantades, dones d'aigua, gojes i aloges

Hi ha contes de fades genuïnament catalans? Clar que hi ha llegendes amb aquests éssers tan macos de la mítica tradicional europea, però el mot “fada” poques vegades apareix en la tradició folklòrica catalana. Les trobarem sota els següents termes:

Encantades, dones d’aigua, goges (singular goja), aloges (singular, aloja), sirenes i dames.

El terme més general emprat és el d’encantada. El terme goja sembla haver estat propi del Rosselló, aloja es documenta tan sols en relació al llac de Banyoles, sa dama apareix en la tradició menorquina, mentre que el terme dona d’aygó mallorquí és una clara derivació de la dona d’aigua catalana.

I on trobem la majoria d’aquests relats i tradicions? Al Pirineu, pre-Pirineu i Montseny en sentit ampli. El Pallars, el Ripollès, la Cerdanya a banda i banda dels Pirineus, i  el Rosselló semblen haver estat els nuclis que han reunit aquests tipus de llegendes, si bé trobarem alguns relats de sirenes a indrets costaners. A les Balears, les dones d’aygó presenten, de vegades, característiques de les típiques sirenes mediterrànies i altres vegades trobarem trets de les dones d’aigua pirinenques.

Jacint Verdaguer, en el seu poema Canigó (1886)  estableix una certa geografia un cert llegendari de les fades pirinenques, al final del cant III. Flordeneu convida Gentil a contemplar el seu “imperi” i inicien, seguidament, un vol en un “carro volador” que els porta del Canigó a la Maladeta i tornada. per dos itineraris diferents, que posen de relleu determinats indrets que han donat lloc a gran nombre de llegendes.

Al final del cant VI hi apareixen les companyes de Flordeneu, aportant a les noces les més riques “penyores”: un espill encisat per part de la goja de Mirmanda, topazis de Bugarach aporta la goja de Galamus, una corona d’or, la goja de Ribes, un vel d’or, teixit per quatre alojes, és cosa de la que s’encarrega la goja de Banyoles, un ram de perles , és el present de la Sirena de Roses, un rubí encastat en un anell de cinta ampla / que en dos se pot mig-partir / per anell de nuviatge, la fada de Fontargent, i una arpa d’or, la fada de Lanós.

Sovint, apareix en topònims i en llegendes el terme encantats. Normalment, fa referència als homes i dones que han estat víctimes de la màgia de les encantades, del seu poder d’encisar, encantar als agosarats que penetrin dins dels seus dominis i que, segons la veu popular, resten per sempre als llocs habitats per les encantades.

Seguirem amb el tema.

Font: "El món màgic de les fades", per Ramona Violant i Ribera, col·lecció popular: Llegendes, editat per Farell.