dimarts, 15 de gener del 2013

Records: El Cafè amb Llet


Què n’era de dolent el seu cafè amb llet! I allà em tenies, un cop i un altre trucant per anar a casa seva a prendre’n un. I a sobre, repetia, me’n prenia un altre. Què ja son ganes! Em preguntava com el volia, si calent, la llet freda, o tal com sortia de la nevera perquè guardava el cafè del matí, el que havia sobrat de l’ esmorzar. I jo, segons el temps que feia, escollia una cosa o l’altra. Està clar que el cafè, tornat a escalfar encara estava pitjor que acabat de fer. Tenia un regust com de pega dolça que no és pas el que t’esperes del cafè. I mentre me’l prenia, tot i xerrant amb ella, un pensament creuava, ràpid com un llampec, la meva ment. “Com el pot fer tan dolent?”

Un cop i un altre m’ho preguntava. Una cafetera normal, de les metàl·liques. El cafè, normal, del que compra tanta i tanta gent. L’aigua de l’aixeta, però això també ho fa la majoria... I no s’afegeix res més. Com ho aconseguia? I sovint recordava aquella pel·lícula, “Como agua para chocolate”. Seria que ella no hi posava gens d’amor? Cuinava bé però de tant en tant en feia d’ escaldufots. Anava em presses, sempre barrim-barram, i no filava prim amb l’oli. O l’aigua, o la sal, el que fos. Massa tomàquet en el sofregit o, segons el dia, massa poc. 

Malgrat això, de vegades, sovint, el seu menjar era suculent, alguns cops extraordinari. Però en el cafè era constant: dolent. I en canvi, allà em tenies, un dia i un altre també, al menys un cop per setmana, dos o més. A prendre amb ella un cafè amb llet. I, a sobre, repetia.

I, a l'anar-me’n, sovint era sentint el cor buit, que semblava que es trenqués. O com un mal d’estomac que no era ben bé del cafè amb llet.

Ara, un dia i un altre també, a punt estic de trucar-la i dir-li si fa un cafè amb llet. Però ja no hi és. I ja mai més podré prendre aquell beuratge tan dolent.


dilluns, 14 de gener del 2013

La Regenta De Mon Còr


De les que coses que trobem en el Facebook i que vols que no se t'escapin com la sorra entre els dits.

La mar negreja, la nuech es amarcida
Lèu vendrà lo moment de la separacion
Adieu bruneta, adieu mon escarrida
Seràs totjorn la regenta de mon còr.

O mon amor es ansin que va ma vida
De per lo monde me fau seguir ma cançon
Me fau partir e mon arma es alanguida
De laissar darrier lo recapte de mei jorns.

Vaquí me'n vau que pica l'ora marrida
Ti portarai dedins mon imaginacion
Camini solet lòng tei carrièras endormidas
E mon bagatge pesa ben mens que lo còr.

Adieu la grava de tei calancas polidas
Adieu lo pòrt e la vierge d'ailamont
Adieu doçor de teis ombras benesidas
Ont ai escondut toei lei secrets de mei jorns.

Adieu ma bèla, adieu parti de seguida
Me fau viatjar devèrs d'autrei destinacions
Per te cantar, ma vila alangorida
Dire en totei cu ten la clau de mon còr.



per Massilia Sound System-Occitanista_2002

dissabte, 12 de gener del 2013

Direm els mots



Diré els meus mots, lentament, un a un,
com una lletania, en la penombra,
com qui passa un rosari, reverent,
a la vora del foc, en la nit freda,
amb la boina a la mà, vora el caliu
que a poc a poc s'apaga, i crema encara.

I els diré cap endins, com empassant-me'ls;
en cercaré els sabors, tots els sentits,
l'ànima, el si profund,
l'origen i la història,
i les veus que els han dit... I em faré poble.
I, poble, m'alçaré contra vosaltres
que ens voleu matar els mots, la llengua, l'ànima.

Sé bé qui sou i sé prou d'on veniu,
sé la dèria que us guia, sé on aneu.
Conec la vostra història...

No ens podreu pas, sabeu?, no ens podreu pas.
Ens voleu ajupits, humiliats,
i ens alçarem un cop, mil cops si cal...
Ens direm l'un a l'altre els mots. Si cal,
els aprendrem de nou... I ens faran poble.
I no ens podreu, sabeu?, no ens podreu pas.

Mentre el pou sigui pou, la casa casa,
mentre el foc sigui foc i l'arbre arbre,
i sigui vent el vent, la terra terra,
i la sang sigui sang, la lluita lluita,
i l'amor sigui amor..., no ens podreu pas.

Traieu-vos-ho del cap. No ens podreu pas.

Josep Antoni Vidal

divendres, 30 de novembre del 2012

CREMA DE CIGRONS I PATATES


Un any més Blocs contra la Fam fa difusió del Gran Recapte del Banc d'Aliment, i animen els seus lectors a participar aportant els productes sol·licitats als llocs de recollida.
Si l’any passat es varen batre rècords de recollida, aquest any també ho podem fer entre tots.
Podeu buscar el punt recollida més proper aquí.



Una recepta a l'antiga de les de cullera, amb carbohidrats i proteïnes d'ambdues procedències, vegetals (cigrons) i animal (ous i la mica de pernil si s'afegeix). Per completar un àpat equilibrat, una amanida de les més habituals, d'enciam, tomàquet i ceba.




CREMA DE CIGRONS I PATATES

Per 4 persones:

800 gr. de patates
400 g. de cigrons cuits (o un pot normal)
1 ceba grossa (que no és indispensable; recomanable, sí, molt)
2 ous
100 gr. cansalada viada o pernil país (optatiu)
2 llesques de pa, millor si és sec.
3 caps d’all
julivert
oli
sal

Els ous es fan durs i es deixen a banda.

Els cigrons s’esbandeixen bé en aigua corrent i se sequen amb un drap de cuina gran. Es freguen perquè salti la pell i així ens estalviem de passar pel passa-purés, l’altre opció per eliminar la pell.

Es bullen les patates amb la ceba sencera i amb una mica de sal. Recordem que els cigrons encara els hi quedarà i sempre podem rectificar al final. Un consell que val la pena: Llescar les patates, fent un tall amb el ganivet i tibant al final, esberlant cada tros. És la manera de que les patates deixen anar molt millor el midó que porten i aconseguir que l’aigua –o qualsevol suc de bullir o estofar-, sigui més suculent.

Un cop cuites les patates s’ajunten amb els cigrons, amb aigua de bullir, un rajolí d’oli, molt millor si pot ser d’oliva, la ceba a trossos i els dos rovells cuits dels ous. Tot plegat es passa per la trituradora. Si cal, en dues tandes, lògic. I un cop tenim la crema, mirant de que no surti massa espessa, la posem al foc perquè cogui una miqueta tot junt i arrodonir el gust.

A banda, a una paella posem una mica d’oli, fregirem els caps d’all sense pelar i esclafats, a la antiga, la cansalada, si és el cas, i el pa tallat a daus petits. Si enlloc de cansalada posem pernil en tires molt petitones s’aboca al darrer moment només per deixar-hi el gust però no cremar-lo, juntament amb el julivert ben picat.

Un cop fet aquest sofregit s’aboca a l’olla o cassola –sense l’oli de fregir o molt poc- on tenim la crema, i es treu tot seguit del foc, llesta ja la crema per escudellar.

Quan la posem a taula, tenim les dues clares cuites d’ou ratllades i afegim una cullerada per sobre a cada plat.

Variant:

Crema de cigrons i arròs blanc

Enlloc de patates es pot fer amb arròs blanc, normal. Una mida per persona i fent-lo ben caldoset. La resta és la mateixa.

És pel cas de tenir arròs però no tenir patates. La combinació funciona molt bé.


divendres, 26 d’octubre del 2012

Caure d'oros i ésser un pau



Anem a veure unes quantes frases fetes, que fa molt que no en parlem? Som-hi!

Caure d'oros:

Sinònim amb ’caure de nassos’, ‘caure de nas a terra’, ‘caure de cara’, ‘caure de morros per terra’ o, diuen, ‘caure de trompis’.
La meva mare i a la família ho havia sentit molt de petita, ‘caure d’oros’. Amb el temps m’he oblidat i dic més, però que molt més, ‘caure de nassos’. 
Caure de trompis? Vaig a veure que trobo perquè aquest no l’havia sentit a dir mai.
Diuen caure per terra, a resultes d’una ensopegada o una empenta. També es troba amb el mateix sentit, caure de vint ungles.  
Ex. Va caure de vint ungles, tan llarg com era, i tothom reia.
Referent a ‘trompis’ podem trobar:
TROMPIS. II 1. m. Trompada, cop violent (en Ilenguatge d'argot)
Evident que també hi ha una expressió amb gairebé el mateix sentit de ‘caure d’oros’: el famós i gens refinat ‘fotre’s de lloros’.


 Per contra, si diem

Caure de corcoll:

és just a l’inrevés. Caure d’esquena.
Té com a sinònims caure de memòria (em resulta molt familiar). També és diu caure de clatell

 
....................

I anem per altre expressió que m’ha portat molts records:

Ésser un pau

Ésser excessivament confiat, crèdul, sense malícia. Qui s'ho creu tot. Per dona, ésser una paula.

No sé; són records però no massa bons perquè juraria que m’ho deien a mi. Casum l’olla!

És curiós que dir que ‘tens bona barra’ és sinònim, com ‘portar llana al clatell’, la persona que és fàcil d’enganyar. Gairebé que m’agrada molt més que dir ‘mamar-se el dit’. Enlloc de fer servir aquesta expressió, podem dir també

‘beure a galet’

‘tenir un bon davallant’

‘ésser una persona taujana’, persona rústica, bonhomiosa.

Ex. La gent creia que el príncep rus Mixkin, protagonista de L’idiota, de Dostoievski, era un pobre taujà que no sabia el que volia.

‘no veure-hi més enllà del nas’

‘combregar a la cuina’

‘combregar amb rodes de molí’ i, el que més em crida l’atenció

‘gat apostòlic’

Eing??? Gat apostòlic? Aquesta és bona.

Ets un gat apostòlic. T’ho creus tot.

 

 

Font: Diccionari de Sinònims de Frases Fetes, per M. Teresa Espinal.

Fitxa: 1.268 pàgines, 5.505 entrades conceptuals, 15.505 expressions lexicalitzades. Inclou CD-ROM. Preu, 70 euros a la Casa del Libro.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Embarbussar-se i empatollar-se



Avui m’arriba un mot que l’hem fet servir fa molt aquí mateix, parlant dels embarbussaments, allò de “setze jutges metgen fetge, fetge mengen d’un penjat...”.

Doncs parlem del verb

Embarbussar-se.

1.    Es diu quan algú parla confusament, deixant les coses a mig dir, embullant-les, de manera que el que diu és amb prou feines intel·ligible.
Posen com a exemple, “Quan li dirigiu la paraula s’enrojola i s’embarbussa”.
2.    Dir alguna cosa embarbussadament, confusament. “ No sé què s’embarbussa! Diu que ha vist un assassinat”...

Ai xiquets! Quan he vist això, de seguida he pensat en un altre verb que és el que jo hagués escollit –i em ve de la mare, català antic del bo-: “No sé què s’empatolla aquest! Diu que ha vist un assassinat”,



I com vaig trontollant amb el meu català, ràpidament he buscat “empatollar-se”. Comparem els dos verbs? Vinga, som-hi!

Empatollar-se

Dir coses sense solta, embrollades, empescades, etc.


I sobre embarbussar-se, què més podem dir per aclarir quan farem servir un verb o l’altre amb precisió? Perquè ja es veu que hem de filar prim.

1. La ETIMOLOGIA d’embarbussar-se està relacionada amb “balbucejar”, forma desenvolupada de l’antic balbuçar i aquest com derivat del llatí balbutiens, -ntis.

Si posem un text s’entén molt millor:

Músics, teló! Un focus alça el sol i fa la nitdintre l’escena del poema.Blanc, el poeta avança resplendent,comença amb molt aplomi s’entrebanca en recitar un vers massa llarg, vol desfer el nus i s’embarbussa i cau per l’extrem dret.
De  Carles Torner, “·El substitut”, dins L’àngel del saqueig (Barcelona, Edicions 62, 1989)

2. La ETIMOLOGIA d’empatollar-se resulta prou més divertida. Ve de “patollar”, “moure els peus, debatre’s de peus”, d’origen incert, probablement del francès patouiller, mateix significat, derivat de “patte” (pota) amb el sufix pejoratiu “ouiller”.

Un altre text d’exemple:

  • -       Ja voldria jo viure els cent deu del lloro! Però el pobric va morir d’accident...
  • -       Què li va passar? –preguntà Roldós.
  • -       Una cosa de no dir. Encara me’n faig creus. El lloro la va dinyar esclafat.
  • -       Per la roda d’un carro, potser? –preguntà Tarrés.
  • -       Què t’empatolles! Vinga, home: mira que pensar justament en la roda d’un carro! Que et penses que es passejava pel carrer com un gos qualsevol? Va tenir una mort molt més interessant: va morir aixafat per un mirall, tal com sona...

D’Agustí Bartra, “Crist de 200.000 braços” (Palma: Lleonard Muntaner, 2008)


En resum, si pregunto “què s’empatolla aquest?”, quan algú està parlant d’una cosa esgarrifosa que ha vist, ho diré més en el sentit que s’està inventant, empescant una de grossa, ens està explicant coses inversemblants o que no semblen tenir cap sentit. No me'l crec

Però si dins de la mateixa situació dic “no sé què s’embarbussa”, serà que no aconsegueix explicar-se bé, no li surten les paraules i es fa un bon embolic. No l'entenc però no vol dir que no me'l cregui.

Un altre text per veure l’ús d’aquest darrer verb:

“No es pot córrer –deia ell- girant-se a cada moment amb una mena d’amor posat en el perseguidor i el desig ocult que ens atrapi la cosa de la qual fugim. Ens convidava a refer les maletes i anar més lluny, o més endins, perquè ara, segons ell, ja ens toca fugir en profunditat. Es contradeia, ja ho veus, entre endinsar-se i elevar-se, i és que de debò li passava el que ens passa a tots quan volem dissimular un fracàs i ens embarbussem.

De Pere Calders, “L’ombra de l’atzavara” (1964).

dimarts, 11 de setembre del 2012

Cassola de vedella amb pebrots




Us he tingut molt descuidats i no he potinejat massa entre fogons ja fa molt de temps. Idees no falten i cada dia em fa més i més gràcia això de muntar alguna cosa petiteta de cuina, però anem a l’ aquí i a l’ara i us explico tot seguit el que he fet avui per dinar.

Abans de passar a la recepta diem una cosa sobre com preparar els plats amb diversos ingredients.

Hi ha dues maneres de procedir: una d’elles és coure cada cosa a banda i barrejar-ho tot al darrer moment. L’avantatge en aquest cas és que es conserva molt bé el gust de cada ingredient.

L’altra –i és la d’avui- és anar afegint un ingredient darrera l’altre, per ordre de cocció i provocant que es vagin agafant els gustos de tot el que s’ha cuit abans. Com és lògic, porta més temps perquè no pots tenir quatre focs en dansa sinó que has d’anar esperant que quedi al seu punt un per passar al següent. La recepta d’avui, feta d’aquesta manera, m’ha pres una mica més d’una hora, no arribava a l’hora i quart.

No puc pujar fotografies, us heu de conformar
amb veure el filet de pobre abans de cuinar-lo

Caçola de vedella amb pebrots

(per 4 persones)
400 g de bistec de pobre. Que no el tallin massa fi
4 pebrots verds dels allargats
1 pebrot vermell dels d’escalivada, gros i molsut
1 ceba grossa
250 cl. aprox. de salsa de tomàquet
100 cl. aprox. de brou suau
Un gotet de vi d’aigua de mar
4-5 alls
1 fulla de llorer
1 branqueta de farigola
Un polsim d’orenga, o una branqueta no massa gran
oli d’oliva, com mig got d’aigua
sal i pebre

Hi ha tres ingredients que ja porten sal d’origen: el brou, la salsa de tomàquet i l’aigua de mar. Per aquesta raó, l’únic que he salpebrat ha estat la vedella, un cop he fet a trossos grans els bistecs. Partits per la meitat. 

Agafo una cassola una mica alta i de bona base i com que era d’acer, he posat a un foc mig tirant a fluixet. Si hagués estat una de fang –m’agrada molt cuinar en cassoles d’aquest material- el foc hagués estat baixet, el clàssic del xup-xup.

Poso tot l’oli que s’escalfi i el primer que saltejo és la vedella salpebrada. Uns segons perquè els talls són prims i després s’acaba de coure amb tota la resta. Mentre es cou la carn, afegeixo els alls esclafats, sense pelar, “al gust de la mare”.

Segon. Després de retirada la vedella, deixo els alls i afegeixo la ceba filetejada fina i a la llarga. No només deixo que s’escaldi la ceba (això que en castellà li diuen “pochar”) sinó que la rosteixo, tova i ben rosseta. Compte, s’ha d’anar remenant perquè no es cremi ni la ceba ni menys encara els alls que amarguen i fan malbé el menjar.

Un cop ceba i alls al punt, afegeixo el pebrot vermell ben trossejat, primer perquè té la carn molt més gruixuda que la del pebrot verd. Afegeixo un rajolí de brou perquè no s’enganxi i s’estovi més. S’ha de vigilar y anar remenant.

Un cop s’estova el pebrot vermell, li toca al verd també a trossets. Si fa falta, un altre rajolí de brou. I ja és hora d’afegir la fulla de llorer, la branqueta de farigola, i l’orenga, perquè deixin el seu gust a les verdures.

Quan el pebrot verd està cuit per sobre, és hora d’afegir la carn i tot seguit una part de la salsa de tomàquet i una part de l’aigua de mar (o aigua normal i s’haurà de rectificar de sal, millor cap al final de la cocció).

No es tracta de fer vedella amb salsa de tomàquet, per això no se’n posa massa.

Es va remenant i quan va curt de salsa, s’afegeix la resta de tomàquet i d’aigua de mar. La intenció és que mai hi hagi massa part líquida.

Cinc  o sis minuts més i ja està a punt. La ceba de la salsa ni es veurà, ha quedat pràcticament desfeta, donant-li molta suavitat a la barreja. Es retiren les branquetes d’herbes i la fulla de llorer.


Un suggeriment. 

Com acompanyar la proteïna i les verdures amb carbohidrats és tan important per mantenir l’àpat ben equilibrat, tenim diferents opcions però avui us recomano una molt bona pels més petits de la casa.

Talleu la carn a tires, com si fos per un plat xinès (es pot fer perfectament abans de barrejar-la, un cop ja saltejada, amb les verdures). Bulliu espaguetis, la pasta que trobo més adient per aquest plat, amb un punt de sal i d’oli d’oliva, i ho serviu junt, la pasta amb aquesta recepta. Una versió diferent del que és una bolonyesa.

Si es vol, es pot afegir una miqueta de formatge ratllat, parmesà recomanable, però millor passar de formatges perquè el plat ja és molt potent tant en aliment com de gust.

Jo he optat pel pa de pagès integral i amb nous. Una llesca primeta. La salsa –fosqueta- estava increïble. Una tassa d’ arròs també és un acompanyament perfecte.