Avui m’arriba un
mot que l’hem fet servir fa molt aquí mateix, parlant dels embarbussaments,
allò de “setze jutges metgen fetge, fetge mengen d’un penjat...”.
Doncs parlem del
verb
Embarbussar-se.
1.
Es
diu quan algú parla confusament, deixant les coses a mig dir, embullant-les, de
manera que el que diu és amb prou feines intel·ligible.
Posen com a exemple, “Quan li dirigiu la paraula s’enrojola i s’embarbussa”.
2.
Dir
alguna cosa embarbussadament, confusament. “ No sé què s’embarbussa! Diu que ha
vist un assassinat”...
Ai xiquets! Quan
he vist això, de seguida he pensat en un altre verb que és el que jo hagués
escollit –i em ve de la mare, català antic del bo-: “No sé què s’empatolla aquest! Diu que ha vist un
assassinat”,
I com vaig trontollant
amb el meu català, ràpidament he buscat “empatollar-se”. Comparem els dos
verbs? Vinga, som-hi!
Empatollar-se
Dir coses sense
solta, embrollades, empescades, etc.
I sobre embarbussar-se, què més podem dir per
aclarir quan farem servir un verb o l’altre amb precisió? Perquè ja es veu que
hem de filar prim.
1. La ETIMOLOGIA d’embarbussar-se
està relacionada amb “balbucejar”, forma desenvolupada de l’antic balbuçar i
aquest com derivat del llatí balbutiens, -ntis.
Si posem un text s’entén
molt millor:
Músics, teló! Un
focus alça el sol i fa la nitdintre l’escena
del poema.Blanc, el poeta
avança resplendent,comença amb molt
aplomi s’entrebanca en
recitar un vers massa llarg, vol desfer el nus i s’embarbussa i cau per l’extrem dret.
De Carles Torner, “·El substitut”, dins L’àngel
del saqueig (Barcelona, Edicions 62, 1989)
2. La ETIMOLOGIA d’empatollar-se
resulta prou més divertida. Ve de “patollar”, “moure els peus, debatre’s de
peus”, d’origen incert, probablement del francès patouiller, mateix significat, derivat de “patte” (pota) amb el
sufix pejoratiu “ouiller”.
Un altre text d’exemple:
- -
Ja
voldria jo viure els cent deu del lloro! Però el pobric va morir d’accident...
- -
Què
li va passar? –preguntà Roldós.
- -
Una
cosa de no dir. Encara me’n faig creus. El lloro la va dinyar esclafat.
- -
Per
la roda d’un carro, potser? –preguntà Tarrés.
- -
Què t’empatolles! Vinga, home: mira que
pensar justament en la roda d’un carro! Que et penses que es passejava pel
carrer com un gos qualsevol? Va tenir una mort molt més interessant: va morir
aixafat per un mirall, tal com sona...
D’Agustí Bartra, “Crist
de 200.000 braços” (Palma: Lleonard Muntaner, 2008)
En resum, si
pregunto “què s’empatolla aquest?”, quan algú està parlant d’una cosa
esgarrifosa que ha vist, ho diré més en el sentit que s’està inventant,
empescant una de grossa, ens està explicant coses inversemblants o que no
semblen tenir cap sentit. No me'l crec
Però si dins de
la mateixa situació dic “no sé què s’embarbussa”, serà que no aconsegueix
explicar-se bé, no li surten les paraules i es fa un bon embolic. No l'entenc però no vol dir que no me'l cregui.
Un altre text per
veure l’ús d’aquest darrer verb:
“No es pot córrer
–deia ell- girant-se a cada moment amb una mena d’amor posat en el perseguidor
i el desig ocult que ens atrapi la cosa de la qual fugim. Ens convidava a refer
les maletes i anar més lluny, o més endins, perquè ara, segons ell, ja ens toca
fugir en profunditat. Es contradeia,
ja ho veus, entre endinsar-se i elevar-se, i és que de debò li passava el que
ens passa a tots quan volem dissimular un fracàs i ens embarbussem.
De Pere Calders, “L’ombra
de l’atzavara” (1964).
