Cassola de vedella amb pebrots

Us he tingut molt descuidats i no he potinejat massa entre fogons ja fa molt de temps. Idees no falten i cada dia em fa més i més gràcia això de muntar alguna cosa petiteta de cuina, però anem a l’ aquí i a l’ara i us explico tot seguit el que he fet avui per dinar.

Abans de passar a la recepta diem una cosa sobre com preparar els plats amb diversos ingredients.

Hi ha dues maneres de procedir: una d’elles és coure cada cosa a banda i barrejar-ho tot al darrer moment. L’avantatge en aquest cas és que es conserva molt bé el gust de cada ingredient.

L’altra –i és la d’avui- és anar afegint un ingredient darrera l’altre, per ordre de cocció i provocant que es vagin agafant els gustos de tot el que s’ha cuit abans. Com és lògic, porta més temps perquè no pots tenir quatre focs en dansa sinó que has d’anar esperant que quedi al seu punt un per passar al següent. La recepta d’avui, feta d’aquesta manera, m’ha pres una mica més d’una hora, no arribava a l’hora i quart.

No puc pujar fotografies, us heu de conformar
amb veure el filet de pobre abans de cuinar-lo

Caçola de vedella amb pebrots

(per 4 persones)

400 g de bistec de pobre. Que no el tallin massa fi

4 pebrots verds dels allargats

1 pebrot vermell dels d’escalivada, gros i molsut

1 ceba grossa

250 cl. aprox. de salsa de tomàquet

100 cl. aprox. de brou suau

Un gotet de vi d’aigua de mar

4-5 alls

1 fulla de llorer

1 branqueta de farigola

Un polsim d’orenga, o una branqueta no massa gran

oli d’oliva, com mig got d’aigua

sal i pebre

Hi ha tres ingredients que ja porten sal d’origen: el brou, la salsa de tomàquet i l’aigua de mar. Per aquesta raó, l’únic que he salpebrat ha estat la vedella, un cop he fet a trossos grans els bistecs. Partits per la meitat. 

Agafo una cassola una mica alta i de bona base i com que era d’acer, he posat a un foc mig tirant a fluixet. Si hagués estat una de fang –m’agrada molt cuinar en cassoles d’aquest material- el foc hagués estat baixet, el clàssic del xup-xup.

Poso tot l’oli que s’escalfi i el primer que saltejo és la vedella salpebrada. Uns segons perquè els talls són prims i després s’acaba de coure amb tota la resta. Mentre es cou la carn, afegeixo els alls esclafats, sense pelar, “al gust de la mare”.

Segon. Després de retirada la vedella, deixo els alls i afegeixo la ceba filetejada fina i a la llarga. No només deixo que s’escaldi la ceba (això que en castellà li diuen “pochar”) sinó que la rosteixo, tova i ben rosseta. Compte, s’ha d’anar remenant perquè no es cremi ni la ceba ni menys encara els alls que amarguen i fan malbé el menjar.

Un cop ceba i alls al punt, afegeixo el pebrot vermell ben trossejat, primer perquè té la carn molt més gruixuda que la del pebrot verd. Afegeixo un rajolí de brou perquè no s’enganxi i s’estovi més. S’ha de vigilar y anar remenant.

Un cop s’estova el pebrot vermell, li toca al verd també a trossets. Si fa falta, un altre rajolí de brou. I ja és hora d’afegir la fulla de llorer, la branqueta de farigola, i l’orenga, perquè deixin el seu gust a les verdures.

Quan el pebrot verd està cuit per sobre, és hora d’afegir la carn i tot seguit una part de la salsa de tomàquet i una part de l’aigua de mar (o aigua normal i s’haurà de rectificar de sal, millor cap al final de la cocció).

No es tracta de fer vedella amb salsa de tomàquet, per això no se’n posa massa.

Es va remenant i quan va curt de salsa, s’afegeix la resta de tomàquet i d’aigua de mar. La intenció és que mai hi hagi massa part líquida.

Cinc  o sis minuts més i ja està a punt. La ceba de la salsa ni es veurà, ha quedat pràcticament desfeta, donant-li molta suavitat a la barreja. Es retiren les branquetes d’herbes i la fulla de llorer.

Un suggeriment. 

Com acompanyar la proteïna i les verdures amb carbohidrats és tan important per mantenir l’àpat ben equilibrat, tenim diferents opcions però avui us recomano una molt bona pels més petits de la casa.

Talleu la carn a tires, com si fos per un plat xinès (es pot fer perfectament abans de barrejar-la, un cop ja saltejada, amb les verdures). Bulliu espaguetis, la pasta que trobo més adient per aquest plat, amb un punt de sal i d’oli d’oliva, i ho serviu junt, la pasta amb aquesta recepta. Una versió diferent del que és una bolonyesa.

Si es vol, es pot afegir una miqueta de formatge ratllat, parmesà recomanable, però millor passar de formatges perquè el plat ja és molt potent tant en aliment com de gust.

Jo he optat pel pa de pagès integral i amb nous. Una llesca primeta. La salsa –fosqueta- estava increïble. Una tassa d’ arròs també és un acompanyament perfecte. 

Aventures a la cuina

Avui és primavera i no estic a El Corte Inglés. Ni tampoc, sigui dit de passada, a El Tall Anglès.

Avui, però, he fet un altre experiment de cuina i m’ha sortit de boooo!!! Però el problema és que hauré de canviar-li el nom. Ho compartiré amb vosaltres, ho prometo i que li caigui un llamp al damunt de qui està llegint això si no ho compleixo (jo també pertanyo a una comunitat que resisteix ara i sempre a l’invasor però no tinc una beguda màgica, snif, snif..., buaaaaaaaa!).

Però abans li tocarà veure la llum pública a l’èxit del febrer, l’estofat de be a les dues mostasses...

El cas és que vaig de bòlid... Ja sabeu que tinc un altre bloc on dono canya i més canya a tota aquesta gent tan ufana i tan superba i les seves decisions que ens estan més que enfonsant i més que deixant-nos sense futur?; que ens estan deixant sense vida per culpa de les retallades a la sanitat? És l’agora25siglos.blogspot.com.

Però per suavitzar el caràcter que se’m posa, tan avinagrat, doncs començo a potinejar  entre plats, espècies i herbes aromàtiques, recollint tradicions i afegint invents... justament, de la vora del foc, com es costum de dir-ho. I en faig cada una!!! 

Us faig cinc cèntims d’una coseta que he preparat pels meus nebots i nebodes:

Bombons rocallosos

Hmmmm...??? No sé si explicar-vos-ho. És tan senzill de fer i tan bo! Li he pescat la idea a una senyora que va molt mal informada d’altres temes però que té molt bona mà per la cuina. Es tracta de fer bombons casolans. Avui he provat a veure com em funcionaria amb la fondue de xocolata de la Nestlé que s’ha de reconèixer que està per llepar-se els dits (cosa que ja he fet).

Primer prepares el que penses afegir a la xocolata. Res de fruita fresca perquè el bombó es faria malbé de seguida, clar. El primer candidat que jo tenia pensat eren els pistatxos sense salar però no en tenia. Aleshores he agafat:

·         Grapat de cacauets torrats sense salar.

·         Orellanes d’albercoc a talls molt petitons..

·         Un invent meu –el més millor de tots els que he fet fins ara, una recepta que no penso compartir :P-, la llimona “a les illes”, també a bocins ben petits.

·         Arros torrat i inflat (sí, els crispies de tota la vida, això mateix)

He agafat bols petits i en cadascun d’ells he posat un grapadet de cada ingredient.

He preparat una safata i l’he untat amb mantega per evitar que els bombons s’enganxin (originalment s’ha de p

Menjars per a una crisi

Abans de donar-vos una recepta que està d’escàndol i un altre de molt apanyadeta, anem a veure unes regles bàsiques de com funcionava el menjar fa molts anys i que avui en dia ens veiem forçats a recuperar en els temps que vivim.

Cada cop se sent més de gent que té problemes pel tema del menjar, que els diners no arriben. Doncs, apart de no quedar-se quiet i resignat que és el que hem estat fent durant molts anys, ara ho estem pagant i més que ho pagarem si no prenem una bona determinació,  mentrestant alguna cosa hem de fer. No és de rebut sentir que hi ha famílies que s’alimenten a base de pasta, només carbohidrats –és el component principal dels paquets de menjar de llocs com Càritas i pràcticament tots-, reservant la poqueta carn pels fills. Aquesta situació em porta memòries agredolces de la meva infantesa. Dolces perquè estàvem amb família, ens estimàvem i  feia més bon profit una llesca de pa amb oli en la confiança que uns cuidàvem dels altres i que érem capaços de cantar i ballar amb la música de la ràdio o els cants de la mare. Més que cantar, ella ja ho deia, tabalejava, però amb una alegria i una energia que donava goig per més que protestés, “calla, mama!”. I les olors dels estofats, dels guisats tan apetitosos que preparava. Sempre un bon plat calent per senzill que fos.

I records agres..., bé, no és fàcil veure un menjar del que no pots gaudir o haver de menjar molt poquet de les coses que més t'agraden, haver d'esperar que sigui una festa assenyalada durant tot un any, comprar 3 onces de galetes variades i que de les de nata i xocolata només t'entrin tres o quatre a repartir amb algun germà... Et quedes amb el gust i amb les ganes. La criatura es glateix i la mare pateix.

Per començar, diguem que aquesta idea de menjar un bon plat de carn resulta que no és tan sa ni tan convenient. La veritable dieta mediterrània està feta a base de guisats que porten una mica de tot. I per altre banda, una dieta que em van donar fa molts anys defensava que cada àpat havia de portar les següentes proporcions:

• 30% cereal – carbohidrats de digestió lenta
• 25% verdura crua/fruita
• 25% verdura cuita
• 15% proteïna
• 5% d’algun tipus d’aliment fermentat com pot ser el iogurt, el kèfir (una variant), la sopa miso... o formatge, clar.

I com és el menjar clàssic de la Mediterrània? 

• Un sol plat que porta verdura i hortalisses cuites, una mica de proteïna i els carbohidrats en forma de patates i/o cereals. O el pa per acompanyar.
• Una bona amanida fresca, la més clàssica i barata, enciam i tomàquet amb ceba. I a ser possible (pels diners) un grapat d’olives.
• Una peça de fruita de postre o una barreja de peces fent una macedònia, que pot estar feta amb iogurt.

I ja tenim un menjar sa i bo si el fem amb gràcia. Així, cada cop que pugi una recepta no caldrà dir amb que es pot acompanyar. Moltes d’elles portaran gran part dels grups enumerats. Un exemple senzill. Fins ara potser hem fet un plat de mongeta tendra i aquesta ha anat sola. Per qüestions de guardar la línia o per la raó que sigui. Bullida amb raig d’oli i a continuació un peix o un bistec a la planxa. Per la família potser hem fet un plat molt bo, que és saltejar la mongeta tendra amb pernil.

Doncs abans el plat clàssic amb tota la verdura és que aquesta no anés sola. Per estalviar però també perquè es feia un plat complet o gairebé. El clàssic era la mongeta tendra amb patates i una bona ceba, amb un raig d’oli cru a l’escudellar. 

Bo per a l’estomac (tant la patata com la ceba), digestiu, nutritiu, energètic... I per desprès, de segon ja que no hem posat proteïna... bé , la veritat és que moltes vegades s’acompanyava d’un tall de cansalada viada, però per fer-ho més sa, en aquests moments el peix més barat és el seitó, de vegades la sardina (tot depèn si és temporada o no) o la mare de lluç. Així que per fer un àpat ben fet posarem de segon un platet de peix i l’amanida d’acompanyament.

La recepta que compartiré amb vosaltres, la que he dit que està d’escàndol no està en el grup de les més econòmiques però tampoc és de les cares. Queda molt bé pel cap de setmana o per quan tota la família es reuneix tranquil·la. És un estofat de be a les dues mostasses. I si es vol economitzar, es pot substituir la carn ben magra del be per ronyons i estarem en línia amb una recepta popular francesa a la que li poso el meu toc especial.

Ah! I per cert. Si els petits de la família arrufen el nas davant d’un plat de mongeta tendra amb patates, sempre queda la sortida de fer-ne un puré. Uns daus de pa torrat o fregit, que es pot fregar amb all i una punta de julivert i la opció d’afegir una mica de formatge per donar-li una textura més cremosa i un gust més adaptat als més petits. Boníssim!

Bon profit!

Tot per un llibre

Vaig anar a Anglaterra, concretament a Londres, el febrer de 1978. El motiu? Coses de l’inconscient. Perquè veritablement va ser un rampell. Estava preparant-me per entrar a la facultat de Ciències Biològiques de Barcelona, la meva ciutat, i ajudant a un professor de l’àrea de genètica amb les seves mosques del vinagre, les Drosophila melanogaster, fent creuaments i aquestes porcades que s’acostumen a dur a terme per amor a la ciència, de manera que et surti una criatura ben estrafolària, que no ha donat la natura, amb ulls vermells, ales curtes i tot de pèls pel cos, mentre altres fas que surtin  netes i polides sense necessitat de que mai hagin d’anar a cal barber o a la perruqueria.

Esbudellar granotes i ratetes blanques no m’agradava gens i menys quan una cosa tan petita feia tanta pudor a l’obrir-la i et deixava impregnat l’olfacte durant hores. Però examinar el sexe de les mosques del vinagre, buscar els mascles adients i posar-los al mateix pot que les femelles amb les característiques que es volien estudiar, doncs sí. No estava malament.

Tant em va interessar el tema de la genètica que vaig voler ampliar els meus coneixements amb el material més recent d’aquell temps, el llibre Molecular Biology of the Gene del pare de la genètica, en Watson. I per què molestar a cap llibreter d’aquí amb encàrrecs si podia anar jo mateixa a buscar-lo? Sóc així de considerada i bona gent, jo.

Així doncs que demano a la feina..., on treballava jo aleshores? ... Un momentet de res..., A veure... Ara! Sí, ja ho recordo. Al Banc, està clar. Doncs deia que vaig demanar a la feina uns dies de vacances i me’n vaig anar a Londres tota sola a la recerca del llibre en qüestió.

En els deu dies que vaig estar no vaig fer moltes de les coses típiques d’una turista. Pubs? Ni un. Espectacles? Res de res. Anar a la casa de Sherlock Holmes? Ni em va passar pel cap. Recordo dues coses pel que fa a l’entreteniment. Que les parets del metro estaven folrades de l’anunci de la primera Star Wars, que és la quarta part de tota la història i la primera de la segona trilogia. Està clar? No? Tant si val. Segueixo.

També va atraure la meva atenció que en un dels teatres estava l’actriu Ingrid Bergman (sí, efectivament, la de Casablanca, només que amb uns quants anyets més a sobre) fent no sé quina obra. M’hagués agradat veure-la, així, en viu i en directe. De sobte una de les actrius mítiques de Hollywood resultava ser de carn i os i la podies tenir a pocs pams. Però no, no em va quedar temps per anar a veure-la.

En aquells deu dies vaig fer pols les soles de les botes, l’únic calçat que m’havia endut. Que cóm va ser possible?  Si dia rere dia t’aixeques ben aviat i et dediques a recórrer una ciutat immensa, agafant el metro, visitant museus i creuant tots els seus parcs –els de Londres; hi ha ciutats, i Barcelona és una d’elles, on no hi ha ni punt de comparació pel que fa a la quantitat i la grandària dels parcs-, apart de fer-te a peu recorreguts des del zoològic a la catedral de Sant Pau o el mercat de la Portobello Road, un dels més coneguts, el més famós de tots, doncs fer pols un calçat en poc més d'una setmana ja no resulta tan estrany.

A la nit estava desfeta. Prenia un sopar lleuger i de cap al llit, per poder al matí següent tornar a començar de nou.

Resumint perquè tinc aquella visita totalment clara en la memòria, des del viatge amb la British Airways fins al darrer moment quan ja m’arrossegava per les sales de la National Gallery i ja no em quedaven forces per posar atenció als quadres. De Londres em vaig enamorar especialment de dues coses, famoses, conegudes, i que em van sobtar perquè eren molt millor del que podia esperar i imaginar: Una cosa va estar els parcs, amb el Hyde Park al capdavant, i l’altra l’inoblidable Museu Britànic.

El Britànic va poder amb mi. Recordo que a l’entrar i girar a l’esquerra per començar el recorregut em vaig trobar sense avís previ davant de dues portes de pedra enormes. Les portes assíries, una amb el relleu d’un brau i l’altre d’un lleó antropomòrfics. Només les havia vistes al llibre de història de l’art del batxillerat i en algun altre que tenia d’arqueologia. No estava preparada per la impressió de veure-les a mida natural, les de veritat. Va ser tot un cop d’efecte i ja vaig recórrer les sales sense sortir d’un estat entre l’estupefacció i el plaer més profund.

Vaig enamorar-me de Londres. Potser la única raó que m’ha aturat sempre d’anar-me’n allà a viure és aquell blau tan esmorteït del seu cel. Mai, i molt menys a l’ hivern, he trobat enlloc el blau intens i lluent del meu Mediterrani.  El de Londres és un cel trist. Però la ciutat, ai, la ciutat! M’hi puc perdre i tan contenta.

De refranys i paraules curioses

Refranyer

Potser em repetiré però avui he repassat el tema dels refranys gràcies a una publicació en el Facebook i com que no es llegeix un bloc igual a un llibre, doncs anem a recordar un quants refranys. La memòria és curta!

Obrim foc amb un refrany que no he escoltat a ma vida:

·         Partir-se la civada a coces. Vol dir partir peres, barallar-se.

Aquests tampoc s’escolten massa però els podem fer servir molt:

·         De metge experimentador i d’ase orellut, Déu me n’ajut.

·         Més cavil·la un afamat que cent advocats.

En canvi, qui no coneix aquest?

·         Una veritat com el puny (o com un temple): Es una proposició absolutament vera, indubtable.

I ara un de molt interessant perquè ens surt una paraula molt antiga que avui en dia no és gens habitual i m’ha cridat l’atenció.

·         L’aigua corrent no és sutza ni pudent

 

Interessant la paraula ‘sutza’ que vol dir ‘bruta’. Fent cerca del mot, trobem a Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/II, dins del capítol dedicat a l’evolució de la terminació adjectival –IDUS en català i castellà, el següent:

El resultat medieval de la terminació –IDU(S) en català és –eu i –ea pel femení:

. NITIDU: nèdeu/nèdea, que passarà a ser ‘net’

. SUCIDU: sútzeu/sútzea, avui ‘brut’ però veiem que també es conserva ‘sutza’ per l’aigua, la mentida, etc.

. TEPIDU: tèbeu/tèbea, avui ‘tebi’

Després d’aquesta informació, em sento com el personatge de Ross a la sèrie “Friends”, el paleontòleg aficionat als dinosaures de qui tots els amics ‘escampen la boira’ i protesten quan comença a parlar de la seva gran afició.  ... Hmmmm?, em sembla que la propera entrada tornarà a ser una recepta de cuina, un dels ‘invents de la tieta’.

Aquest plat em recorda una visita al Museu Britànic a Londres –on, si no!?- perquè és exactament igual al que vaig menjar fa molts anys a la seva cafeteria. La única experiència penosa en el museu més inoblidable que he vist mai.

Farcellets ibèrics d'endívies

Aquesta recepta ha estat inspirada en una de francesa i està boníssima. Gloriosa, com diria l’Angelita Alfaro.

Ingredients: (4 persones)

400 gr. de pernil dolç

8 endívies petites o 4 de grosses (recomano les petites)

8 talls ben primets de pernil ibèric

100 gr. de formatge curat d’ovella tendre, tipus Campo Real

Oli d’oliva

Per l’acompanyament:

 200 gr. d’arròs, preferiblement integral.

1 grapat de pèsols

400 gr. de xampinyons

sal

pebre negre

Aquesta proposta pot ser un àpat complet per sí sol, acompanyat d’una amanida i les postres que suggerirem més avall.

Els farcellets:

La recepta francesa original inclou una beixamel molt lligada, un gratinat, però sense el pernil ibèric i el formatge d’ovella que ens queda com més d’aquí i molt del nostre gust.

Recomano endívies petites i s’entén per les indicacions següents:

Es renten les endívies i es parteixen per la meitat. Es posen a coure directament amb un rajolí d’oli d’oliva en una cassola o paella antiadherent. Es deixa que cogui bé d’un costat i després de l’altre. Res de marejar-les remenant que es desmunten.

Fem tires del pernil per poder-lo posar entremig de les dues meitats. Si tenim una cunya de formatge, tallem triangles prims, un per endívia, i fem tires primes.

Quan retirem del foc les endívies que ja s’hauran estovat i agafat una mica de color daurat, les farcim amb les tires de pernil i del formatge. Tanquem les dues meitats amb el farciment dins i aleshores emboliquem cada endívia amb un bon tall de pernil dolç que ha de ser d’uns 45-50 grams per a què no es trenqui.

Posem els farcellets a la mateixa cassola o paella amb un altre rajolinet d’oli. Igual que amb les endívies abans, deixarem que cada farcellet es rosteixi bé per un costat abans de donar-li la volta. El pernil també ha d’agafar una mica de color daurat, desprès de deixar anar la seva pròpia aigua.

Per aquesta recepta la sal, ni veure-la. Els dos pernils i el formatge ja donen gust a l’endívia i hi ha més que suficient.

Nota: Pels petits canviarem el formatge d’ovella per un emmental.

La guarnició:

I com que hem fet un plat que porta prou proteïna i també vegetal, la guarnició afegirà l’ ingredient que fa falta per equilibrar tot l’àpat, els carbohidrats i amb una mica més de verdura que no fa mal.

Bullirem l’arròs amb una mica de sal i un cop cuit el colem. Per altra banda donem una bullida als pèsols i saltegem els xampinyons tallats a làmines, amb la sal i el pebre. Quan els xampinyons estan al punt aboquem els pèsols i l’arròs, ho remenem bé a la paella un parell de minuts perquè els gustos es barregin.

L’amanida

El costum antic era de fer un bon plat de cullera o d’altre tipus però que portés tots els ingredients (carbohidrats, verdura cuita, proteïna)  i acompanyar amb amanida que és la part de verdura fresca que també necessitem.

L’amanida que proposo per acompanyar el plat de farcellets ibèrics d’endívies, i que va bé amb la temporada d’ara, la farem amb escarola, api i raves. Si volem, afegim un grapat d’olives arbequines. És important que el tipus d’oliva porti molt poca sal perquè ja en tenim prou amb la dels farcellets. L'api, recordem-ho, és diürètic, depuratiu, ric en potasi, per la qual cosa es diu molt bé per equilibrar amb el plat principal.

Les postres

Doncs res de complicar-nos la vida. Un altre cop buscarem un bon equilibri i com ja tenim prou proteïna, ens deixem de iogurts, postres làctics i anem de cap a la poma. Fem unes pomes al forn de les de tota la vida, preferiblement agafant unes golden o reinetes que queden molt bé.

Bon profit!

Esmorzar verd de diumenge

Un bon esmorzar a l’estil antic, va bé per agafar forces i després anar a donar una llarga passejada, anar amb bici o córrer, però això sí, per algun parc o lloc verd, a la platja, amb poc o cap trànsit. Córrer o fer qualsevol exercici aeròbic per un lloc ple de fums, gasos i contaminació com que té justament l’efecte contrari al que es busca: fer salut. Definitivament, omplir-se els pulmons i les cèl·lules de brutícia, NO ES FER SALUT. Ja no importa si fumeu o no fumeu perquè esteu llestos.

I després de tan amable recomanació, anem a parlar de menjar. Nyami, nyami!

L’esmorzar verd de diumenge és un entrepà –però quin entrepà!- acompanyat d’una saborós bol d’amanideta d’amargants:

Ingredients per l’entrepà (per persona):

Una barreta de llavors. Si no en trobeu, al final us dono la solució

150 grams de carn de vedella trinxada

Un pebrot verd dels llargs ben maco (que no sigui escarransit)

Formatge gorgonzola

Nous

1 tomàquet

Oli d’oliva

Sal

Solució si no teniu la barreta de llavors:

1 barreta de pa integral individual o un tros de la barra clàssica

Pipes (la llavor dels gira-sols de sempre)

Sèsam

Un polsim de comí.

Per fer l’entrepà:

Agafeu la carn trinxada i li afegiu sal, nous ben esmicolades i formatge gorgonzola ratllat o també ben esmicolat. No poseu gaire sal perquè el formatge ja fa pujar el gust.

Segons el tros de pa que tingueu feu dues hamburgueses primetes que, tallades per la meitat, ompliran la barreta, o una més gruixuda, amb els 150 gr. de carn i per fer la mateixa operació. Tot és segons el tros de pa de l’entrepà.

Les hamburgueses, a la planxa i al gust, volta i volta –si la carn és ben fresca- o “well done”.

Fregiu el(s) pebrot(s) amb una espurna de sal i oli. Si no voleu fer-los a la paella pel greix, planxa o microones mentre feu les hamburgueses.

I la barreta a la catalana, com sempre. Pa ben sucat amb tomàquet, oli d’oliva, pebrot fregit i la(s) hamburguesa(-es). Afegiu les llavors desprès del tomàquet perquè s’enganxin si no teniu pa de llavors.

És molt important que no agafeu el pa negre clàssic tipus alemany que molts venen com de llavors i que acostuma a portar civada. El problema d’aquest pa és que resulta massa atapeït per fer un bon entrepà que ha de resultar més flonjo i no treure protagonisme a la resta  d'ingredients. Cada mos ha de resultar una barreja saborosa i ben equilibrada de gustos: La carn, el formatge, el pebrot, les llavors (el comí només ha de resultar una petita flaire), el tomàquet, el pa, l’oli...

Valerianella locusta

Ingredients per l’amanida (4 persones):

Una escarola

Un grapat de, diré el nom llatí, Valerianella locusta, coneguts en castellà com "canónigos" però que no són 'canonges' i tampoc creixens, que són els 'berros'.

Olives verdes trencades, amargants

Oli d’oliva

Vinagre

Sal

Renteu bé les verdures i talleu-les, això és important, amb les mans. Es tracta d’una recomanació que em va fer una amiga i vaig comprovar que té raó, sempre que no estem parlant de amanides ja preparades, de les que venen en bosses que ja fa molt de temps que estan mortes i ben mortes. Un enciam o una escarola frescos tallats amb les mans (mal tallats) resulten més cruixents i saborosos que tallats amb ganivet. Podeu fer com la meva mare, agafar un grapat de fulles, fer un farcellet i anar tallant retorçant-los amb força i rapidesa, com qui li retorça el cap a una gallina (ho sento per la sensibilitat de la gent de ciutat d’ara o pixapins; és que vaig criar-me veient-ho fer, això de trencar el coll L).

Ho distribuïm dins de cada bol individual a capes, a trossos ben petits, que puguin cabre en un mos sense fer marranades: escarola, uns pocs Valerianella locusta, més escarola, unes quantes fulles més de la Valerianella i més escarola. Posem una espurna de sal (tampoc cal si hom no vol), rajolí de vinagre, les olives i un raig d’oli ben generós.  

Es tracta d’una amanida d’amargants, boníssima per la nostra salut. Hi ha una regla d’or que ens fa recordar que tota verdura o vegetal amargant (carxofa, escarola, albergínia...) va bé pel fetge. I els Valerianella locusta porten moltes sals minerals, entre elles el iode que tanta falta fa, per més que sigui en petites dosis, i que cada vegada trobem menys en molts aliments. A més, recordem que formen part del mateix grup botànic que la coneguda valeriana, d'efectes relaxants.

Bon profit!!

-----------------

Noteta: Un suspens pels diccionaris online de l'Avui-El Punt, El Paísm Google, i la Gencat, que no han estat d'ajut a l'hora de trobar la traducció pels "canónigos".

Que ningú digui que són el mateix encara que tenen una ressemblança. Fins i tot la família és diferent. El creixen (Nasturtium officinale W. T. Aiton) és una planta de la família Brassicaceae (o de les crucíferes). Del Nasturtium surt alló de "mastuerzo" que en principi és un altre nom per el "berro" (mastuerzo de agua, mastuerzo acuático).