divendres, 9 de desembre del 2011

El llibre dels records del segle XX

Ara és de matinada, una matinada una mica abans de Nadal. Avui tinc records de tristesa però no és pel Nadal, no. O potser sí que aquest any veig un Nadal que no és com els altres. Hi ha massa gent patint, massa gent descontenta i amb raó.
Però aquesta matinada no toca parlar d’ells ni toca engegar una xerrada sobre el que està passant, aquest cel que cau damunt nostre com diuen que deien els antics gals, la única cosa que temien en el món. No pas ara, que estic plena de records de la família desapareguda. I encara que m’amoïna la meva germana, és cap al meu pare que avui torno la mirada. El mestre. El mestre que no s’amagava res a la màniga, que no es volia fer el savi sinó que senzillament ho era. I com tot savi, despistat i amb poca traça per les coses del món.
Recordo aquelles tardes nostres amb la pissarra negra i el guix, tan aspre a les mans, i l’esborrador que aixecava tanta polseguera com de neu però d’una mena més calenta i més desagradable també. De la manera que el pare, el meu papa, m’ensenyava matemàtiques i gramàtica. No puc dir que amb paciència infinita perquè no calia. Jo gaudia tan com alumna com ell fent la cosa que més li agradava.
On queden aquells Nadals tan alegres, amb la mare cantant malgrat totes les penes? Amb aquella il·lusió per celebrar una festa tan bonica? De sobte només queda el silenci trencat per aquesta bonior, aquesta remor sorda i continua de la meva oïda ferida.