dimarts, 25 d’octubre de 2011

Jo vinc d'un silenci

Fa temps que no publiquem cap poema i ja va sent hora. Avui portem la lletra d'una cançó d'en Raimon.
Pseudònim: Raimon. Cantautor
(Xàtiva, València, 1940)
Es va donar a conèixer el 1962 amb la cançó 'Al Vent'. L'any 1963 va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània amb 'Se'n va anar'. Va aportar un estil personal i discrepant al moviment de la Nova Cançó. 'Diguem no' (1964) li va assegurar la popularitat. Ha musicat també poemes d'escriptors moderns com Espriu, Pere Quart i clàssics com Ausiàs Marc o Anselm Turmeda, fet que ha donat a conèixer les seves potencialitats expressives. Va traduir amb paraules i música els sentiments i les inquietuds de la joventut dels anys 60 en el context d'una dictadura que responia amb prohibicions governatives al gran poder de convocatòria dels seus recitals. Posteriorment, i després d'un temps de silenci, ha reprès amb èxit la carrera de recitals i discos. (font: Història de Catalunya - La Vanguardia i youtube)


Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.



Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.



Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.
Jo vinc d'un silenci
que la gent romprà
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.



video de Xàtiva i cançó



divendres, 21 d’octubre de 2011

Una història d'amor entre retallades

Doncs mireu, ara us explicaré el meu breu relat d’amor a la maduresa ja que us poseu tan pesats i tafaners.
Ara, molt aviat, em casaré per primer cop als meus 50 i tants anys. I em fa molta, molta il·lusió. Quan era joveneta era molt sopes i no lligava res, però res de res... Ni tan sols l’allioli que sempre va estar cosa de la meva germana gran. Després va venir la feina, i la independència, i l’estudiar per las nits. I no m’agradaven gens les discoteques. Els pubs dels 70 sí, ja era un altre cosa. Anava molt a El Cafetín Musiquero al carrer Santaló de Barcelona (o era un altre carrer d’aquells? Ai, Déu!, quina memòria!) a escoltar els cantautors que per allà es trobaven i sentia cançons com “Te recuerdo Amanda” o la de la Violeta Parra... Uis!, m’emociono de pensar-hi. Però això continuava sent quan era tan joveneta i tan sopes. No, després no tenia temps ni per a dormir. Menys de 6 hores i apa!, sant tornem-hi que no ha estat res. Queia al llit com un sac de patates...
Què parli ja del meu amor? Que he dit que em casava? Ah, clar! Sí, això mateix... Per on coi anava?
Resulta que primer em vaig quedar sense feina, aturada de llarga durada i no em volien per a res. Res de bo, clar. He fet de tot, de venedora de cosmètics, enquestadora (i no em pagaven, un costum molt estès des de fa una pila d’anys), atendre el telèfon a una empresa petita plena de galifardeus, cambrera en un xiringuito d’esmorzars i dinars, un lloc d’aquests familiars. I quin cony de família! Pesats, pesats. He donat classes particulars de repàs d’anglès (què malament l’arriben a ensenyar!), de castellà també, he donat massatges però ho vaig deixar perquè em venien tot d’homes que volien el servei complet. I mira que jo ja els hi feia des dels peus fins la darrera arrel dels cabells si és que encara en tenien però no, volien el “complet”. I com que si dius que ets massatgista el prenen per sinònim de...
Què? Ara què passa? Què parli del casament? Quin casament?... Ah, clar! Però  bé que tenia que explicar com vaig arribar a conèixer al meu futur i fotut marit, no?
A veure. Anàvem perquè m’havia quedat a l’atur després de 30 anys a una empresa, a un coi de fàbrica d’essències que ha passat per cinquanta mil mans. I això que havia arribat a ser avaluadora de perfums i treballava amb el perfumista de la casa aquí, al país, un càrrec molt bo i que m’agradava moltíssim. Però res, venen aquests holdings brutals i apa, tothom a fer punyetes! Continuen el negoci però amb molt menys personal i amb una sola fàbrica que produeix per tot el món.
Després va venir la època de fer de tot menys “serveis complets”. No, no, que jo sóc molt meva i ningú em toca allò que no sona. I vaig començar a trobar-me malament i malament fins que em van enviar al grup de malalts crònics, la ferralla. I com que m’avorria, doncs què podia fer? Anar al CAP (al centre d’atenció primària li diuen) per fer petar la xerradeta i a Urgències quan ja no podia més d’avorriment. Que la pensió que m’ha quedat per malaltia no és per anar a concerts ni que sigui al galliner o apuntar-me a llocs “guais” i “cools”.
Allà, al CAP, és on vaig conèixer al Paco. Quin tiarró! Fa goig de veure, en Paco. Bé, tot s’ha de dir, té problemes d’artrosi, de reuma, de circulació, porta una pròtesi al maluc esquerra per un accident que va patir i un clau al genoll dret per un altre accident. Té hipertensió, s’ha de cuidar el colesterol encara que el té molt moderat..., està una mica esconyadet, pobrissó meu, però... quin tiarró! M’he enamorat com una beneitona i tot ens va d’allò més bé perquè, a més, podrem compartir els medicaments i ja no tindré més problemes per trobar a algú que m’acompanyi a cada centre que necessito anar per les proves, els controls i totes aquestes històries. Que ara, amb les retallades m’haig de recórrer mitja província de Barcelona perquè cada cosa han de fer-me-la a un centre diferent. Quina colla de gamarusos! En saben molt de planificar. I no s’equivoquen mai, noooo!
Doncs ens casem aviat, el dia de la Inmaculada perquè aquella setmana gairebé que tancaran tots els hospitals i no diguem ja el CAP. El nostre és dels que es queden sense servei d’Urgències, així que aprofitarem. I podem fer els preparatius tranquils perquè ja sabem que la meva operació del túnel carpià s’ha posposat sine die. Com la dels lligaments del genoll, que també tinc malament i em fa un mal!! Però no sóc un futbolista i el meu cas no té cap importància. Sort que el problema del  braç és l’esquerra i podré portar les flors amb la dreta perquè l’altre ma la tinc sempre adormida i se’m cau tot. Mai havia fet tanta trencadissa de plats com ara! Era de les que mai ha trencat un plat. Ara trenco plats per la meva ma morta i abonyego cassoles manifestant-me amb els Indignats. Resulta molt emprenyador això del braç i la ma però desprès de gairebé un any i mig esperant, ja he arribat a prendre-m’ho una mica més bé. Ara bé, si em trobo aquesta gentussa de les retallades, se n’aniran ben calents amb el fotimer de mastegots que rebran! I tant!  
Com m’estimo al meu Paco!

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Contes de fades: La peça de roba

En Joan i en Pere eren dos amics que vivien  en un poblet molt petit prop de les muntanyes boscoses del nord del país. Des de molt petits havien sentit explicar les històries de les dones d’aigua que seduïen i atemorien els habitants de la contrada. Ells, però, tenien molt coratge i eren molt arriscats, i des de sempre havien volgut desafiar els perills. Per això, i per alguna altre raó que aviat coneixereu, una nit de Sant Joan van decidir acostar-se al fons del bosc on hi havia un gorg molt profund al final del torrent gros.
Es sabut per tothom que les dones d’aigua són uns éssers fantàstics, veritablement encisadors, que viuen a la vora dels rius, als gorgs o en coves sota els torrents per on passen les aigües més fredes de les muntanyes. Quan ve el bon temps surten de l’aigua per cantar belles cançons mai sentides per ningú sense haver-ho pagat molt car, per pentinar amb molta cura els seus llargs cabells sedosos, a vegades per jugar i empaitar-se entre els remolins de l’aigua dels gorgs o a sota les cascades gèlides dels torrents.

foto gentilesa d'Oriol Nicolau Vila
I aquesta és la qüestió que va conduir en Joan i en Pere a la contrada, que un cop a l’any, durant la nit de Sant Joan, les dones d’aigua surten a fer la bugada i quan la tenen ben neta i perfumada amb farigola i romaní, en fan una estesa a les pedres planes de la vora del gorg. Diuen que aquella persona que tingui la sort d’aconseguir una peça de roba de les dones d’aigua es tornarà rica i no haurà de patir més pels diners. Però si és descoberta, llavors aquelles dones d’aigua, dolces i encisadores, es tornen cruels i venjatives i apallissen i maleeixen per sempre el lladregot agosarat.
Sortiren tots dos, tal i com havien convingut, sense dir res als seus pares i s’endinsaren bosc enllà per amagar-se rera els matolls i les espesses falgueres de vora el gorg. Esperaven pacientment i amb una mica de por que arribessin les dotze de la nit. Només se sentia el xot i un rossinyol que conversaven i el ric-ric dels grills de fons. Quan ja faltava poc per mitjanit, un silenci sepulcral ho envaí tot i l’aigua del gorg començà a arremolinar-se tot fent un soroll com de xuclador. De dins, en sortiren quatre dones d’aigua amb un cove de roba per rentar. Començaren a cantar unes dolces melodies mentre rentaven la roba al gorg i l’esclarien al torrent. Cada peça de roba era posada amb molta cura damunt les pedres planes de vora el gorg per eixugar-se. Després, hi escampaven brots de farigola i romaní que deixaven anar una olor agradable a la nit.
En Joan, que era més viu que una centella, va pensar que havia arribat el moment. “O ara o mai”, es va dir. I d’una revolada prengué una de les peces i amb en Pere al darrera fugiren cames ajudeu-me, amb el cor bategant a cent. Les dones d’aigua, en veure’s descobertes i no poder enxampar els dos vailets que ja eren ben lluny del gorg, desaparegueren aigües endins.
Els dos amics, que encara corrien, tremolaven de pensar que les dones d’aigua els venien al darrere i no van parar fins arribar a la clariana més propera al poble. Encara bufaven quan van fixar-se bé en aquella peça de roba blanca. S’adonaren que s’havia allargat molt. Ben sorpresos, van decidir partir-se-la i tan bon punt ho van fer cada tros es va convertir en una peça d’or.
Amb aquella fortuna van viure molt bé durant tot l’any, però, ah renoi!, els entrà l’ambició de fer-se més rics encara. Per això van decidir, i sense dir-se res entre ells, tanta era la seva cobdícia, tornar a provar sort la propera nit de Sant Joan.
Arribada la nit màgica, els dos amics i veïns s’amagaren en llocs diferents sense que un arribés a veure l’altre. El xot, el rossinyol i els grills posaven música de fons, fins que arribà la mitjanit i tot quedà en silenci. Com l’altra vegada, l’aigua del gorg s’arremolinà fent un soroll de xuclador i sortiren les quatre dones d’aigua amb el cove de roba per rentar. Quan van estendre la primera peça de roba, en Joan i en Pere van tenir la mateixa pensada i es llançaren al damunt per robar-la, però els desaparegué als dits.
Les dones d’aigua, que eren molt llestes i ja s’ho esperaven, els agafaren pels cabells, els rebolcaren pel fang de vora el gorg i els van ben apallissar. Mentre es reien i es divertien d’allò més, anaven sortint més dones d’aigua de dins del gorg i de les esquerdes profundes de les roques de vora el torrent. Amb la por al cos, els dos vailets aconseguiren escapar-se no pas sense emportar-se un bon munt de morats i esgarrinxades a sobre i no van parar de córrer mai més.



Fonts: “Contes populars catalans” per Sílvia Caballeria i Ma. Carme Codina. Farell.
Per la fotografia: Oriol Nicolau Vila

dijous, 13 d’octubre de 2011

Encantades, dones d'aigua, gojes i aloges

Hi ha contes de fades genuïnament catalans? Clar que hi ha llegendes amb aquests éssers tan macos de la mítica tradicional europea, però el mot “fada” poques vegades apareix en la tradició folklòrica catalana. Les trobarem sota els següents termes:

Encantades, dones d’aigua, goges (singular goja), aloges (singular, aloja), sirenes i dames.

El terme més general emprat és el d’encantada. El terme goja sembla haver estat propi del Rosselló, aloja es documenta tan sols en relació al llac de Banyoles, sa dama apareix en la tradició menorquina, mentre que el terme dona d’aygó mallorquí és una clara derivació de la dona d’aigua catalana.

I on trobem la majoria d’aquests relats i tradicions? Al Pirineu, pre-Pirineu i Montseny en sentit ampli. El Pallars, el Ripollès, la Cerdanya a banda i banda dels Pirineus, i  el Rosselló semblen haver estat els nuclis que han reunit aquests tipus de llegendes, si bé trobarem alguns relats de sirenes a indrets costaners. A les Balears, les dones d’aygó presenten, de vegades, característiques de les típiques sirenes mediterrànies i altres vegades trobarem trets de les dones d’aigua pirinenques.

Jacint Verdaguer, en el seu poema Canigó (1886)  estableix una certa geografia un cert llegendari de les fades pirinenques, al final del cant III. Flordeneu convida Gentil a contemplar el seu “imperi” i inicien, seguidament, un vol en un “carro volador” que els porta del Canigó a la Maladeta i tornada. per dos itineraris diferents, que posen de relleu determinats indrets que han donat lloc a gran nombre de llegendes.

Al final del cant VI hi apareixen les companyes de Flordeneu, aportant a les noces les més riques “penyores”: un espill encisat per part de la goja de Mirmanda, topazis de Bugarach aporta la goja de Galamus, una corona d’or, la goja de Ribes, un vel d’or, teixit per quatre alojes, és cosa de la que s’encarrega la goja de Banyoles, un ram de perles , és el present de la Sirena de Roses, un rubí encastat en un anell de cinta ampla / que en dos se pot mig-partir / per anell de nuviatge, la fada de Fontargent, i una arpa d’or, la fada de Lanós.

Sovint, apareix en topònims i en llegendes el terme encantats. Normalment, fa referència als homes i dones que han estat víctimes de la màgia de les encantades, del seu poder d’encisar, encantar als agosarats que penetrin dins dels seus dominis i que, segons la veu popular, resten per sempre als llocs habitats per les encantades.

Seguirem amb el tema.





Font: "El món màgic de les fades", per Ramona Violant i Ribera, col·lecció popular: Llegendes, editat per Farell.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Paraules, significat i etimologia


Bajaneria  sustantiu, femení

Neciesa, ximpleria.
   En campanya electoral se senten moltes bajaneries.
Sinònims: bajania, bajanada

ETIMOLOGIA:
Curiosa la etimologia d’aquesta paraula i totes les de la mateixa arrel. De bajà, 'neci, ximple'

Ve del llatí bajanus, 'natural de Baiiae', ciutat de la Campània renomenada pels banys de mar, probablement perquè es compararen amb les fabae bajanae, posades en remull, altres elements aigualits i altres coses insípides, d'on 'tou d'intel·ligència'.


PASSATGE QUE IL·LUSTRA L'ÚS DEL MOT:
No són les meues accions allò que descric, sóc jo, la meua essència. Crec que cal ser prudent quan un es jutja i, alhora, conscienciós per donar-ne testimoni, baix o elevat, indiferentment. Si em jutjava bo i savi, o quasi, ho proclamaria a crits. Dir menys d'un mateix del que hi ha en realitat és bajaneria, no modèstia. Pagar-se menys del que un val és covardia i pusil·lanimitat, segons Aristòtil. Cap virtut s'ajuda de la falsedat; i la veritat no és mai matèria d'error. Dir d'un mateix més del que hi ha no sempre és presumpció, sovint és encara covardia. Complaure's en excés d'allò que un és, caure en amor indelicat d'un mateix és, al meu parer, la substància d'aquest vici. 

Michel de Montaigne, «Sobre l'exercici», dins Assaigs, llibre segon, traducció i notes de Vicent Alonso (Barcelona: Proa, 2007)


ENLLAÇOS:
Michel de Montaigne (1533-1592)
Vicent Alonso i la traducció dels 'Assaigs' de Montaigne
Josep Pla: «Literatura francesa» (consells de lectura)

La frase d'avui

El passat no és mort. Ni tan sols és passat, William Faulkner, escriptor nord-americà (1897-1962).

El passat és part del temps continu (i aquesta és meva; no poso anys)

Sobre l'escriptor Faulkner:
A Faulkner li van preguntar per la fórmula per a ser un novel·lista i ell va contestar:
99% de talent... 99% de disciplina... 99% de treball. El novel·lista mai ha de sentir-se satisfet amb el que fa. El que fa mai és tan bo com podria ser. Sempre s’ha de somiar i de tenir com objectiu el cim més alt que hom pot imaginar. No s’ha de preocupar per ser millor que els seus contemporanis o els seus predecessors. Es tracta de ser millor que un mateix. Un artista és una criatura impulsada per dimonis. No sap per què ells l’escullen i, generalment, està massa ocupat per preguntar. És completament amoral en el sentit de que serà capaç de robar, prendre prestat, pidolar o arrabassar a qualsevol i a tot el món per tal de realitzar la seva obra.


Veure més:

dissabte, 8 d’octubre de 2011

I si un dia me'n vaig

I si un dia me’n vaig d’aquí no tornaré a mirar enrere. M’obligaré a oblidar, a tancar sota set panys tota la vida que he viscut. Set panys i un més que els tancarà a tots i que llançaré a un lloc remot per no trobar-lo mai més.
Encara que sigui la tardor i resti molt poca claror començaré a viure una vida de nou, em reinventaré un personatge qualsevol i quan per la nit em vinguin imatges d’avui pensaré que és una de les meves històries, una que vaig viure amb massa intensitat i que es va apoderar de mi però que aquesta d’avui només és un personatge que m’he inventat i que mai va existir. Filla d’un somni, d’un malson del que no entenc la raó.
I inventaré noves llegendes que expliquin que hi va haver un món maleït pels esperits de la foscor. Un món de tenebres, poblat pel glaç de la por on la gent es tancava a les seves cases de cartró, en els seus nius d’abella, sense voler saber res els uns dels altres. Un regne d’ombres, d’enganys i falsedats. Un indret on la gent portava sempre màscares al rostre per amagar-se fins i tot de si mateixos, on ni els miralls podien reflectir la teva imatge.
No, no tornaré a mirar enrere. Aleshores no. Buscaré un lloc net per la pluja constant, de cara al mar, a un horitzó sense fi i em deixaré portar per vents de llibertat que calmin el meu esperit ferit.