dissabte, 10 de setembre del 2011

Aquella festa del 1989

Guecogds?, guecogds? M’agrada escriugue pegò la bleda m’ha agafat així, de sobte i no sé pas, jo... Suposo que la bleda –la meva cosina Elisa, pels que vinguin de nou i que no coneguin la meva família- no voldrà que escrigui sobre les meves daguegues vacances amb el Marcel. Potseg millog que escrigui  sobre quan jo ega petita i visitava a la tieta Maguia i al tiet Henry, els pagues de la bleda, del Juanito i de la Palmigona.
El primeg que em ve al cap és que ega un onze de novembre plujós pegò no massa fred, al 1989, l’anivegsagui del cosí Juanito. Celebràvem una festa pegquè es casava amb la Agancha, la seva segona mulleg, i se’ns va ocógueg feg una festa de disfresses. O això vaig entendre jo. Després, la bleda m’explicaguia que no, que havien dit que vestits d’època. I jo que li digué,
-       Doncs, quin és el problema? Jo anava d’època!
I la bleda que em contestà:
-       Pegò no del segle passat, toia!.
-       Doncs, ja em digàs de quina època, pegquè vosaltres no sé pas de què anàveu vestits!
Semblava que haguessin agueplegat la goba en un drapaigue. Estaven veguitablement espantosos, fins i tot el Juanito que sempre ha tingut molt bona planta. La bleda que va i sospigà com si s’hagués de caguegag-se de paciència.
-       De hippies, Minette, de hippies. De quan el Juanito li va donag peg fogmag un grup i tocag la bateguia.
Ega veguitat, el guecogdo bé en aquell temps quan jo encaga tontollava al caminag, un adolescent prim i llag com un sant Pau i sempre donant-li canya a la bateguia. Quan jo venia amb els pagues i els gegmans a visitag la família de Bagcelona, el Juanito m’agafava, m’assentava als seus genolls i em deixava que jo també toqués el tambog i els plateguets. La tieta Maguia gondinava pegquè, deia, no sentia ni els seus pensaments, la Elisa ens migava malament pegquè deia que no la deixàvem estudiag, i la Palmigona no pagava de gondag-nos amb tota la intenció de feg-me foga i posag-se ella a tocag. Pegò com jo ega tan petitona i tan bufona, no em negaven gues i d’allà no em feia foga ni Déu. Guecogdo que el Juanito gueia molt i em semblava guapíssim. El meu primeg amog. Em vaig engabiag molt quan es va casag amb aquella figaflo, la Goseg, la seva primega dona. Clag que jo tenia només 13 anys aleshogues, pegò ega una edat pegfecta. O al menys jo així ho creia. El cas és que la Goseg li va dugag ben poc al Juanito, només tres anys. Després va aguibag la Agancha, amb la que va està una mica més. Més tagd es va casag amb la Alessandra, una napolitana molt divegtida, i aga està amb la Luz Isla. Total, quatre dones i sis fills. Fins aga. Segà un càstig peg no haveg-me espegat a mi? No ho sé pas pegò sembla que li van molt bé les coses i a mi millog. Amb el Marcel ens estimem, ens bagallem, ens sepaguem, ens ajuntem de nou... La nostra guelació sembla una muntanya gussa, pegò no hi ha ningú més. Me l’estimo tant, al Marcel! I m’agrada tant, pegò tant i tant, feg-lo emprenyag!
... Ah!, sí, peg cegt. Malgrat les crítiques de la bleda, vaig tenig un gran èxit a la festa de les disfresses. O la festa d’època, com la meva cosina deia. Vaig aconseguig seg el centre d’atenció de tothom. Comme d’habitude.





Autor: Minette Leblanc de Sainte-Gabrielle

ONZE DE SETEMBRE


És curiós els esdeveniments tan dispars que es poden celebrar en un sol dia, el que per uns pot ser un dia d’alegria per a d’altres, aquest mateix dia pot ser un desastre total, un autèntic malson. Per sort jo, fins el dia d’avui, em trobo entre els que celebren amb alegria la Diada Nacional de Catalunya.

Era a finals de l’estiu del 1991, tot aquell estiu vaig estar amb el propòsit de confessar-li a la meva amiga Asunción com l’estimava, però aviat arribaria la tardor i encara no havia aconseguit dir-li. Quina covardia la meva! Però, i si em rebutja? No ho podria suportar. L’estimo tant...

Recordo clarament que era un dia festiu. Havia enfosquit quan varem sortir del cinema. Ens varem acomiadar dels amics, i com l’Asunción i jo vivíem al mateix barri marxarem caminant cap a casa. En passar per una plaça, vaig observar que el nou monument que havien col•locat feia pocs dies, estava ple de flors al seu voltant i ens hi varem apropar a poc a poc, com atrets pel colorit de les seves majestuoses flors. En arribar-hi se m’acudí agafar una rosa vermella i la hi vaig oferir al mateix temps que li deia: "la millor flor és per al meu amor". No sé perquè vaig dir això, no tenia res previst per fer o dir. Ella em va donar les gràcies acompanyades d’un suau petó. Aquest dia, per fi, li vaig declarar el meu amor. Han passat 20 anys, però per molts més que en passin mai oblidaré el dia que era, ni el nom d’aquella plaça, doncs eren iguals: Onze de setembre. Des de llavors porto cada any un ram de roses al peu d’aquest monument, Gràcies Catalunya.



Autor: Paco Guijo

divendres, 9 de setembre del 2011

Concurs de relats 11 de setembre

Per commemorar la propera diada 11 de setembre d’ enguany, convoco als meus amics i també a desconeguts (per ara) a participar en un primer concurs de relats Diada 11 de Setembre.
Premis? Entre tots els publicats –que seran TOTS(1)- els lectors decidiran, si volen, quin els ha agradat més. Si hi ha prous es podrà fer una selecció dels més votats i es pujaran junts a Scribd en format llibre de relats. Tot molt gratuït com és la moda més fashion que hi ha ara quan, fins i tot la Generalitat no paga. “Ací no paga ni Déu”, com va escriure Dario Fo, lectura més que recomanada.
La difusió es farà per les principals xarxes socials, Facebook i Twitter.
Extensió màxima: 1.000 paraules. La mínima poden ser 50 paraules. Menys no, que no es tracta de narrativa zen.
Tipus de lletra: Times New Roman o Arial 12. Més llegible.
Llenguatge: No si val el típic emprat a les xarxes per alguns i molt menys els dels SMS. Res de k’s, ni manca de h’s, ni X, ni +,  i a poder ser, posar les B i les V correctament. Català del bo “is a must”.
Tema: S’admeten tots els gèneres clàssics de relats. Relats, si us plau, no assajos ni reflexions si no expliquen una història. Poesia tampoc. Com dins dels gèneres tenim el costumista,aquest s’admet i fins i tot és molt desitjable, antics records d’ esdeveniments viscuts per un mateix o la seva família Com diuen a la Viquipèdia que no és un gran lloc de referència però que en aquesta entrada l’encerten prou bé, direm que:
Pl. Universitat amb Pelai.
Magatzems El Águila a la dreta
“El costumisme és un tipus de novel·la romàntica dels segles XIX i XX.
Aquest tipus de novel·la sorgeix amb la intenció de 'conservar els aspectes tradicionals de la vida del poble. Relata tipus socials, ambients... i aleshores generalitza les peculiaritats. És subjectiu.
Tenia facilitat de publicació. Eren "quadres" breus, i el major interès de l'obra està en l'ús de la llengua, perquè si es falsifica el personatge o ambient, la llengua usada pels personatges serà extreta de la realitat i és, doncs, un gènere amb una llengua viva - sobretot col·loquial.
Retrata ambients de la societat que estan a punt de desaparèixer a causa de la gran revolució industrial i tecnològica. Tracta sols els temes que estan a punt de desaparèixer, com els carreters, les masies, els pous...
Utilitza abundants frases fetes, modismes, refranys locucions.”

Crec que aquesta és la millor manera de celebrar la nostra Diada. Vivim, parlem, estudiem, aprenem, suspenem, de vegades treballem, somiem (tret que també es pot arribar a somiar en altres llengües; de vegades he arribat a somiar en anglès i amb títols de crèdit quan s’acaba el somni i tot), ens enamorem, estimem i recordem en català. És hora d’escriure en català, quants més millor. Per què no continuar somiant, desitjant i pensant que podem posar el pavelló de la narrativa catalana entre els més destacats? Però això no succeirà si ho deixem pels altres, un costum massa arrelat a tota la península sense excepció. “Que inventen ellos”, “que escriguin els altres”....
Apa!, som-hi!
-----------------
Responen a una pregunta:
Termini tant per recepció com per publicació, el dia 24 de setembre, dia de la Verge de la Mercé, patrona de Barcelona, a les 12 del migdia.

 

(1)  A excepció de relats grollers o contingut expressament adult que faria que el bloc hagués de ser d’entrada restringida.