diumenge, 25 de març de 2012

Aventures a la cuina


Avui és primavera i no estic a El Corte Inglés. Ni tampoc, sigui dit de passada, a El Tall Anglès.

Avui, però, he fet un altre experiment de cuina i m’ha sortit de boooo!!! Però el problema és que hauré de canviar-li el nom. Ho compartiré amb vosaltres, ho prometo i que li caigui un llamp al damunt de qui està llegint això si no ho compleixo (jo també pertanyo a una comunitat que resisteix ara i sempre a l’invasor però no tinc una beguda màgica, snif, snif..., buaaaaaaaa!).

Però abans li tocarà veure la llum pública a l’èxit del febrer, l’estofat de be a les dues mostasses...

El cas és que vaig de bòlid... Ja sabeu que tinc un altre bloc on dono canya i més canya a tota aquesta gent tan ufana i tan superba i les seves decisions que ens estan més que enfonsant i més que deixant-nos sense futur?; que ens estan deixant sense vida per culpa de les retallades a la sanitat? És l’agora25siglos.blogspot.com.

Però per suavitzar el caràcter que se’m posa, tan avinagrat, doncs començo a potinejar  entre plats, espècies i herbes aromàtiques, recollint tradicions i afegint invents... justament, de la vora del foc, com es costum de dir-ho. I en faig cada una!!! 

Us faig cinc cèntims d’una coseta que he preparat pels meus nebots i nebodes:

Bombons rocallosos


Hmmmm...??? No sé si explicar-vos-ho. És tan senzill de fer i tan bo! Li he pescat la idea a una senyora que va molt mal informada d’altres temes però que té molt bona mà per la cuina. Es tracta de fer bombons casolans. Avui he provat a veure com em funcionaria amb la fondue de xocolata de la Nestlé que s’ha de reconèixer que està per llepar-se els dits (cosa que ja he fet).



Primer prepares el que penses afegir a la xocolata. Res de fruita fresca perquè el bombó es faria malbé de seguida, clar. El primer candidat que jo tenia pensat eren els pistatxos sense salar però no en tenia. Aleshores he agafat:

·         Grapat de cacauets torrats sense salar.
·         Orellanes d’albercoc a talls molt petitons..
·         Un invent meu –el més millor de tots els que he fet fins ara, una recepta que no penso compartir :P-, la llimona “a les illes”, també a bocins ben petits.
·         Arros torrat i inflat (sí, els crispies de tota la vida, això mateix)


He agafat bols petits i en cadascun d’ells he posat un grapadet de cada ingredient.
He preparat una safata i l’he untat amb mantega per evitar que els bombons s’enganxin (originalment s’ha de p

dimarts, 20 de març de 2012

Menjars per a una crisi


Abans de donar-vos una recepta que està d’escàndol i un altre de molt apanyadeta, anem a veure unes regles bàsiques de com funcionava el menjar fa molts anys i que avui en dia ens veiem forçats a recuperar en els temps que vivim.

Cada cop se sent més de gent que té problemes pel tema del menjar, que els diners no arriben. Doncs, apart de no quedar-se quiet i resignat que és el que hem estat fent durant molts anys, ara ho estem pagant i més que ho pagarem si no prenem una bona determinació,  mentrestant alguna cosa hem de fer. No és de rebut sentir que hi ha famílies que s’alimenten a base de pasta, només carbohidrats –és el component principal dels paquets de menjar de llocs com Càritas i pràcticament tots-, reservant la poqueta carn pels fills. Aquesta situació em porta memòries agredolces de la meva infantesa. Dolces perquè estàvem amb família, ens estimàvem i  feia més bon profit una llesca de pa amb oli en la confiança que uns cuidàvem dels altres i que érem capaços de cantar i ballar amb la música de la ràdio o els cants de la mare. Més que cantar, ella ja ho deia, tabalejava, però amb una alegria i una energia que donava goig per més que protestés, “calla, mama!”. I les olors dels estofats, dels guisats tan apetitosos que preparava. Sempre un bon plat calent per senzill que fos.

I records agres..., bé, no és fàcil veure un menjar del que no pots gaudir o haver de menjar molt poquet de les coses que més t'agraden, haver d'esperar que sigui una festa assenyalada durant tot un any, comprar 3 onces de galetes variades i que de les de nata i xocolata només t'entrin tres o quatre a repartir amb algun germà... Et quedes amb el gust i amb les ganes. La criatura es glateix i la mare pateix.


Per començar, diguem que aquesta idea de menjar un bon plat de carn resulta que no és tan sa ni tan convenient. La veritable dieta mediterrània està feta a base de guisats que porten una mica de tot. I per altre banda, una dieta que em van donar fa molts anys defensava que cada àpat havia de portar les següentes proporcions:

  • 30% cereal – carbohidrats de digestió lenta
  • 25% verdura crua/fruita
  • 25% verdura cuita
  • 15% proteïna
  • 5% d’algun tipus d’aliment fermentat com pot ser el iogurt, el kèfir (una variant), la sopa miso... o formatge, clar.

I com és el menjar clàssic de la Mediterrània? 
  • Un sol plat que porta verdura i hortalisses cuites, una mica de proteïna i els carbohidrats en forma de patates i/o cereals. O el pa per acompanyar.
  • Una bona amanida fresca, la més clàssica i barata, enciam i tomàquet amb ceba. I a ser possible (pels diners) un grapat d’olives.
  • Una peça de fruita de postre o una barreja de peces fent una macedònia, que pot estar feta amb iogurt.


I ja tenim un menjar sa i bo si el fem amb gràcia. Així, cada cop que pugi una recepta no caldrà dir amb que es pot acompanyar. Moltes d’elles portaran gran part dels grups enumerats. Un exemple senzill. Fins ara potser hem fet un plat de mongeta tendra i aquesta ha anat sola. Per qüestions de guardar la línia o per la raó que sigui. Bullida amb raig d’oli i a continuació un peix o un bistec a la planxa. Per la família potser hem fet un plat molt bo, que és saltejar la mongeta tendra amb pernil.

Doncs abans el plat clàssic amb tota la verdura és que aquesta no anés sola. Per estalviar però també perquè es feia un plat complet o gairebé. El clàssic era la mongeta tendra amb patates i una bona ceba, amb un raig d’oli cru a l’escudellar. 


Bo per a l’estomac (tant la patata com la ceba), digestiu, nutritiu, energètic... I per desprès, de segon ja que no hem posat proteïna... bé , la veritat és que moltes vegades s’acompanyava d’un tall de cansalada viada, però per fer-ho més sa, en aquests moments el peix més barat és el seitó, de vegades la sardina (tot depèn si és temporada o no) o la mare de lluç. Així que per fer un àpat ben fet posarem de segon un platet de peix i l’amanida d’acompanyament.



La recepta que compartiré amb vosaltres, la que he dit que està d’escàndol no està en el grup de les més econòmiques però tampoc és de les cares. Queda molt bé pel cap de setmana o per quan tota la família es reuneix tranquil·la. És un estofat de be a les dues mostasses. I si es vol economitzar, es pot substituir la carn ben magra del be per ronyons i estarem en línia amb una recepta popular francesa a la que li poso el meu toc especial.


Ah! I per cert. Si els petits de la família arrufen el nas davant d’un plat de mongeta tendra amb patates, sempre queda la sortida de fer-ne un puré. Uns daus de pa torrat o fregit, que es pot fregar amb all i una punta de julivert i la opció d’afegir una mica de formatge per donar-li una textura més cremosa i un gust més adaptat als més petits. Boníssim!

Bon profit!

divendres, 16 de març de 2012

Tot per un llibre


Vaig anar a Anglaterra, concretament a Londres, el febrer de 1978. El motiu? Coses de l’inconscient. Perquè veritablement va ser un rampell. Estava preparant-me per entrar a la facultat de Ciències Biològiques de Barcelona, la meva ciutat, i ajudant a un professor de l’àrea de genètica amb les seves mosques del vinagre, les Drosophila melanogaster, fent creuaments i aquestes porcades que s’acostumen a dur a terme per amor a la ciència, de manera que et surti una criatura ben estrafolària, que no ha donat la natura, amb ulls vermells, ales curtes i tot de pèls pel cos, mentre altres fas que surtin  netes i polides sense necessitat de que mai hagin d’anar a cal barber o a la perruqueria.



Esbudellar granotes i ratetes blanques no m’agradava gens i menys quan una cosa tan petita feia tanta pudor a l’obrir-la i et deixava impregnat l’olfacte durant hores. Però examinar el sexe de les mosques del vinagre, buscar els mascles adients i posar-los al mateix pot que les femelles amb les característiques que es volien estudiar, doncs sí. No estava malament.



Tant em va interessar el tema de la genètica que vaig voler ampliar els meus coneixements amb el material més recent d’aquell temps, el llibre Molecular Biology of the Gene del pare de la genètica, en Watson. I per què molestar a cap llibreter d’aquí amb encàrrecs si podia anar jo mateixa a buscar-lo? Sóc així de considerada i bona gent, jo.

Així doncs que demano a la feina..., on treballava jo aleshores? ... Un momentet de res..., A veure... Ara! Sí, ja ho recordo. Al Banc, està clar. Doncs deia que vaig demanar a la feina uns dies de vacances i me’n vaig anar a Londres tota sola a la recerca del llibre en qüestió.

En els deu dies que vaig estar no vaig fer moltes de les coses típiques d’una turista. Pubs? Ni un. Espectacles? Res de res. Anar a la casa de Sherlock Holmes? Ni em va passar pel cap. Recordo dues coses pel que fa a l’entreteniment. Que les parets del metro estaven folrades de l’anunci de la primera Star Wars, que és la quarta part de tota la història i la primera de la segona trilogia. Està clar? No? Tant si val. Segueixo.

També va atraure la meva atenció que en un dels teatres estava l’actriu Ingrid Bergman (sí, efectivament, la de Casablanca, només que amb uns quants anyets més a sobre) fent no sé quina obra. M’hagués agradat veure-la, així, en viu i en directe. De sobte una de les actrius mítiques de Hollywood resultava ser de carn i os i la podies tenir a pocs pams. Però no, no em va quedar temps per anar a veure-la.

En aquells deu dies vaig fer pols les soles de les botes, l’únic calçat que m’havia endut. Que cóm va ser possible?  Si dia rere dia t’aixeques ben aviat i et dediques a recórrer una ciutat immensa, agafant el metro, visitant museus i creuant tots els seus parcs –els de Londres; hi ha ciutats, i Barcelona és una d’elles, on no hi ha ni punt de comparació pel que fa a la quantitat i la grandària dels parcs-, apart de fer-te a peu recorreguts des del zoològic a la catedral de Sant Pau o el mercat de la Portobello Road, un dels més coneguts, el més famós de tots, doncs fer pols un calçat en poc més d'una setmana ja no resulta tan estrany.

A la nit estava desfeta. Prenia un sopar lleuger i de cap al llit, per poder al matí següent tornar a començar de nou.

Resumint perquè tinc aquella visita totalment clara en la memòria, des del viatge amb la British Airways fins al darrer moment quan ja m’arrossegava per les sales de la National Gallery i ja no em quedaven forces per posar atenció als quadres. De Londres em vaig enamorar especialment de dues coses, famoses, conegudes, i que em van sobtar perquè eren molt millor del que podia esperar i imaginar: Una cosa va estar els parcs, amb el Hyde Park al capdavant, i l’altra l’inoblidable Museu Britànic.

El Britànic va poder amb mi. Recordo que a l’entrar i girar a l’esquerra per començar el recorregut em vaig trobar sense avís previ davant de dues portes de pedra enormes. Les portes assíries, una amb el relleu d’un brau i l’altre d’un lleó antropomòrfics. Només les havia vistes al llibre de història de l’art del batxillerat i en algun altre que tenia d’arqueologia. No estava preparada per la impressió de veure-les a mida natural, les de veritat. Va ser tot un cop d’efecte i ja vaig recórrer les sales sense sortir d’un estat entre l’estupefacció i el plaer més profund.

Vaig enamorar-me de Londres. Potser la única raó que m’ha aturat sempre d’anar-me’n allà a viure és aquell blau tan esmorteït del seu cel. Mai, i molt menys a l’ hivern, he trobat enlloc el blau intens i lluent del meu Mediterrani.  El de Londres és un cel trist. Però la ciutat, ai, la ciutat! M’hi puc perdre i tan contenta.







dilluns, 12 de març de 2012

De refranys i paraules curioses

Refranyer


Potser em repetiré però avui he repassat el tema dels refranys gràcies a una publicació en el Facebook i com que no es llegeix un bloc igual a un llibre, doncs anem a recordar un quants refranys. La memòria és curta!

Obrim foc amb un refrany que no he escoltat a ma vida:

·         Partir-se la civada a coces. Vol dir partir peres, barallar-se.



Aquests tampoc s’escolten massa però els podem fer servir molt:

·         De metge experimentador i d’ase orellut, Déu me n’ajut.

·         Més cavil·la un afamat que cent advocats.



En canvi, qui no coneix aquest?

·         Una veritat com el puny (o com un temple): Es una proposició absolutament vera, indubtable.



I ara un de molt interessant perquè ens surt una paraula molt antiga que avui en dia no és gens habitual i m’ha cridat l’atenció.

·         L’aigua corrent no és sutza ni pudent
 

Interessant la paraula ‘sutza’ que vol dir ‘bruta’. Fent cerca del mot, trobem a Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/II, dins del capítol dedicat a l’evolució de la terminació adjectival –IDUS en català i castellà, el següent:

El resultat medieval de la terminació –IDU(S) en català és –eu i –ea pel femení:

. NITIDU: nèdeu/nèdea, que passarà a ser ‘net’

. SUCIDU: sútzeu/sútzea, avui ‘brut’ però veiem que també es conserva ‘sutza’ per l’aigua, la mentida, etc.

. TEPIDU: tèbeu/tèbea, avui ‘tebi’

Després d’aquesta informació, em sento com el personatge de Ross a la sèrie “Friends”, el paleontòleg aficionat als dinosaures de qui tots els amics ‘escampen la boira’ i protesten quan comença a parlar de la seva gran afició.  ... Hmmmm?, em sembla que la propera entrada tornarà a ser una recepta de cuina, un dels ‘invents de la tieta’.

Aquest plat em recorda una visita al Museu Britànic a Londres –on, si no!?- perquè és exactament igual al que vaig menjar fa molts anys a la seva cafeteria. La única experiència penosa en el museu més inoblidable que he vist mai.