diumenge, 31 de juliol del 2011

Fer goig i els Goigs

Hi ha qui encara no em coneix prou i no sap que no em poden fer segons quines preguntes perquè enredem la troca i ja no hi ha qui m'aturi. Al comentari sobre els "goigs", si la expressió “fer goig” prové dels Goigs o ja existia abans, no puc contestar-ho amb exactitud, cosa que m’ha picat la curiositat i m’he posat a buscar sense parar. Pel que fa a la expressió “fer goig” té com a sinònims “fer bo de mirar”, “fer de bon veure”, “fer gràcia”. El sentit d’alegrar la vista, també el de produir plaer, provocar alegria a l’ànima, posar el cor content. El cas és que la paraula goig té un significat més general que aquell que serveix per expressar els misteris d'alegria de la Verge, origen dels "Goigs".

Per començar, la paraula goig ve del llatí, de gaudium, -ii, (tranquils, que us estalvio la declinació) amb el significat de “goig”, “alegria”, “satisfacció, gaubança, joia”. Terenci deia “lacrimare gaudio” (plorar d’alegria), i Ciceró, “gaudiis exultare” (exultant, ple a vessar d’alegria).
Deriva per tant també el verb gaudir amb significat de fruir, agradar, assaborir, plaure...
De fet en diferents idiomes s’ha conservat molt bé l’arrel llatina. Destacarem  que el grup AU del llatí pot conservar-se o devenir O en francès antic degut a la seva pronunciació.
- Castellà: Gozo. També es dóna aquest nom a les lloances a la Verge (Gozos).

- Gallec: Gozo.

- Francès: Plaisir però també jouissance, joyeux, del verb jouir. "Les mystères joyeux".

- Italià: Gioia.

- Anglès: Joy.
- Occità: Gòi
Hem vist que al segle XIV, en el català d’aquell temps, en deien goytxs.
I al parlar de l'occità, recullo un petit fragment molt conegut que Dante va incloure en aquest idioma a La Divina Comèdia i on surt la paraula "joi" i també "jausen" (de gaudio) sense ser referides amb sentit religiós. A l’arribar al Purgatori, Arnaut Danièl (un trobador occità del segle XII molt reconegut) apareix com un personatge fent penitència per luxúria. Al demanar-li el narrador per la seva identitat, Arnaut contesta en occità:  

Arnaut Danièl,
miniatura
Tan m'abellis vostre cortes deman,

qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire.

Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;

consiros vei la passada folor,

 e vei jausen lo joi qu'esper, denan.

Ara vos prec, per aquella valor

que vos guida al som de l'escalina,

sovenha vos a temps de ma dolor!

(Purgatori XXVI)


Tant em plau la vostra cortès pregunta,

que ni puc ni vull de vos amagar-me.

Jo sóc Arnaut, qui plora i va cantant.

Pensatiu veig la passada follia,

i veig joiós la gaubança que algun dia espero.

Ara us prego, per aquell valor

que us guia al cim de l’escalinata,

que us recordeu en bona hora del meu dolor!




Això us passa per preguntar. A qui se li acut? Ai Senyor, aquestes criatures! I no prometo que aquest tema s'acabi aquí. No, no.



----------------------
Fonts: Google, diccionaris..., la xarxa en pes. 
http://lapeira.wordpress.com/2008/12/26/in-praise-of-occitania%E2%80%A6/

Goig de la Verge de les Vuit Hores

Dedicat a Rafael Hernández i Xavier Torns que poden corregir-me tot el que vulguin.

Abans, però, d’oferir-vos aquest goig de la Verge de les Vuit Hores ben curiós i gens clàssic, podem  repassar que són els goigs. També ho podeu fer a l’inrevés o saltar-vos la part cultural. Com us vingui més de gust.

Els goigs estan entre el folklore musical de caràcter religiós, juntament amb les novenes, les cançons processionals, les rogatives (em sembla que a molts això els hi comença a sonar a extraterrestre; ja dic, i no em fan cas, que la religió també és cultura, ai Déu!), i les pregàries cantades. La tradició dels goigs és tremendament popular, són uns himnes dedicats principalment a la Mare de Déu i als sants. Apareixen les primeres referències en general en el segle XII, però es van generalitzar en els segles XIV i XV.
A Catalunya, els goigs més antics –que també han rebut altres noms com cobles, llaors, pregàries, clamors, súpliques, etc., provenen del segle XIV i recullen versions dels antics Gaudia Beatae Mariae Virgini. La mostra més famosa i una de les més antigues és sens dubte la “Ballada dels goytxs de Nostre Dona en vulgar cathallan,  a ball redon”, que es conserva en el “Llibre vermell de Montserrat”, una joia de la nostra cultura(1). Tanmateix, l’advocació més popular va ser en realitat la de la Verge del Roser, que en uns goigs compostos al segle XV adoptava la forma de la dansa provençal.


Per tant, els goigs tenen un text i una melodia. Si en voleu saber més direm que els versos solen compondre’s d’estrofes de vuit versos octosíl·labs, exceptuant la primera estrofa i la darrera, que solen tenir quatre versos.. El nombre d’estrofes és variable, però normalment en tenen nou i no passen mai de quinze.  Com darrera curiositat, dir que el 8 també és un número sagrat encara que per aquí no sigui tan famós com el 7 i el 3. Aquest serà un altre tema a parlar, el de la simbologia dels números. Avançarem, però, que el 8 està relacionat amb l’infinit, la perfecció, i també l’abundància.

Un gènere tan popular com els goigs ha generat també l’aparició de textos paròdics, humorístics, o burlescos que segueixen més o menys l’esquema tradicional en els seus versos. I sense més tardar, a continuació


Goigs de la Verge de les Vuit Hores

 Que es venera en l’ermita del proletariat en el terme de l’Univers i la festa de la qual se celebra el Primer de Maig

Publicat a La Tramontana, setmanari anarquista, 30 d’abril de 1890.

Si de la qüestio social
sou l’estrella esplendorosa,
donau-nos, Verge gloriosa,
les vuit hores de jornal.


Vostra efígie a tots inspira

la més santa devoció,
puig sou del treballador,

l’ideal pel que sospira.


Ara el poble no respira,
lligat per un jou fatal,
donau-nos, Verge gloriosa,
les vuit hores de jornal.



 --------------------------------

(1) Podeu sentir la Ballada dels goytxs de Nostre Dona en vulgar cathallan, a ball redon  a http://www.youtube.com/watch?v=2lIexHzkOxE.
Bibliografia:  "Jocs, cançons i costums que no hem de perdre", per Antoni Dalmau, Columna Edicions, S.A.

dissabte, 30 de juliol del 2011

Riure’s del mort

Conte popular recollit a finals del passat segle per Josep Coll al Pallars, on es parla català nord-occidental amb algunes característiques pròpies.


Esterri d'Àneu per rguila (Google Earth)


No fa gaires anys, vivia a Esterri d’Àneu un enterramorts a qui agradava d’esporuguir la gent. Les nits sense lluna s’embolcallava amb un llençol i corria com un esperitat sobre les tombes del cementiri i per les hortes de la vora, tot cantant:

Quan era viu
voltava per vora el riu!
Ara que sóc mort
volto per vora els horts!

Aquests xantots esfereïdors feien posar la pell de gallina a molts veïns, els quals s’ho escoltaven, acorrupits a la vora del foc.

Un dia, el fuster, que era qui construïa tots els taüts, va anar a veure a l’ enterramorts i li digué:

-       Això que fas no é re comparat a lo que faré jo quan faigue l’ànec.

-       Quan l’haigues dinyat, cap al clot i bona nit –aclarí el fosser.

-       Això é clar, home! Però aguell dia, jo tot solet baixaré les ascales de casa per última vegada.

-       Au va home! Ancara am faràs beure amb una aurella de ruc!...

Des d’aquell dia, el fuster assegurava a tothom que quan ell es moriria baixaria tot sol les escales fins al carrer.

-       No sigues orc, home! Semble que no tinguis pesquis ni mesquis –li deia la gent.
I, com a tot gat i fura d’aquest món, al fuster d’Esterri també li arrivà la seua hora. El dia de l’enterrament uns quants homes van pujar a casa seua per davallar el fèretre, mentre que la resta del dol s’esperava fora. Doncs bé, poc després que el taüt aparegué als caps de l’escala, es desclavà la fusta del davant i el difunt va sortir projectat fins al darrer graó.

Esterri d'Àneu per David Soler
(Google Earth)


Després de l’esglai, que va ser intens però de poca durada, els familiars comprenien per què s’havia entestat tant en vida, a deixar-se fet el seu taüt. Camí del cementiri, tothom comentava si fa no fa:

-       Sempre sortive amb ciris trencats, però en el fons era un bon home!... I fins i tot de cos present ha complit la seua paraula.



-----------------------------
Nota: El text ha estat repassat; les diferències corresponen a la parla del català nord-occidental.
Bibliografia: "Rondalles", edició a cura de Sebastià Bech, Biblioteca Didàctica de Literatura Catalana, Editorial Barcanova, S.A.

divendres, 29 de juliol del 2011

La Vall de la Bruixa

El lloc on es donaven cita les bruixes acostumava a ser algun indret tranquil pels voltants del poble, fos un turó, un bosc, o un antic monument megalític com el que dèiem ahir, el menhir de la Murtra, però preferiblement escollien (o escullen, que avui encara hi ha reunions i celebracions) els dòlmens.

Dolmen de Vallgorguina

Molts coneixem un altre Pedra Gentil diferent a la del post d'ahir, nom que també rep el dolmen de Vallgorguina al Vallès Oriental. Diu la llegenda que les bruixes i el diable s’hi enfilaven a sobre per provocar les tempestes i fer naufragar les naus que, tot sigui dit, fins allà no arriben i ho tenen difícil per l’obstacle que suposa la serra del Montnegre i Corredor que separa el Vallès Oriental del Maresme. Però les fortes tempestes que desfermaven arribaven fins la mar.

Sembla ser, i és prou raonable, que per provocar tempestes calia algun tipus de líquid. Una bruixa de Terrassa, penjada el 26 d’octubre de 1619, confessà que






fetes aigües menors en un clot, amb unes vergues a modo de salpassers espargiren aquelles pels camps i terres, i d’ allí es creà una boira que assecà i gastà els esplets de la terra.
Es veu que això d’orinar dins d’un clot, quan no tenien aigua a la vora per poder congriar una tempesta, era un costum comú de les bruixes.
Ja de fa temps s’ha fet notar que la paraula gorguina, amb un seguit de variants conegudes com gorgina, o jorgina, o jorguina, és un mot d’arrel basca que significa bruixa, raó per la qual Vallgorguina significaria exactament la Vall de la Bruixa. És això el que diuen.
La bruixa de Vallgorguina vivia sota el dolmen on no s’està malament del tot, la experiència és molt curiosa. Les seves col·legues del Maresme i del Montseny hi feien l’aquelarre, també anomenat sàbat, cada dissabte. La nit del 24 de desembre es presentava el balanç  de maldats comeses per cadascuna, i sembla que la pena per a les poc eficients (1) era la d’ésser escorxades damunt la pedra que cobreix el monument, la taula.
La gent hi assenyalava  uns solcs que servien  perquè s’escolés la sang de les malaurades, i es deia que diversos veïns de les rodalies, que anaven per aquells verals uns quants dies després de Nadal, encara havien vist els recs sagnants. Encara que altres versions afirmen que el que feien amb les bruixes que no complien amb els objectius fixats era penjar-les.
En la actualitat, la nit de Sant Joan, al dolmen s’hi practiquen rituals de màgia blanca. És molt versemblant que hi hagi també conjurs demoníacs, però en qualsevol cas es deuen mantenir  en absolut secret entre els iniciats.
D’acord amb una maga, aquest és “un lloc molt indicador de les energies tel·lúriques de la Terra. A Vallgorguina es ve a obtenir fertilitat energètica, tant la de la terra com la de les parelles.”
Malgrat tota aquesta història hi ha arguments de pes que afirmen que aquest dolmen mai no estigué vinculat a les bruixes en el passat i que totes les històries que s’expliquen cal associar-les al desaparegut dolmen de la Gauxa, que estava a la propera població de Collsacreu, actualment integrada al municipi d'Arenys de Munt (Maresme).
Per acabar, el nom de Pedra Gentil li fou donat a finals del segle XIX. Abans el dolmen era conegut amb el nom de Pedra Gelada.


(1) Molt dura la vida de les bruixes. Escorxades per maldestres o cremades pel poble atemorit i poderosos enfurismats al no poder sotmetre-les.  
--------------------
Fonts: "Llegendes de ponts, dòlmens i menhirs a Catalunya. Itineraris", per Albert Fàbrega, El Farell Edicions.
web de Vallgorguina.cat/turisme
web mundoparapsicológico.com

dijous, 28 de juliol del 2011

La llegenda del menhir de la Murtra

Des de finals del segle XIX l’interès pels menhirs ha passat per diverses fases, però l’activitat d’aixecar-los, aterrar-los o moure’ls de lloc no ha parat mai. És ben estrany trobar un menhir que com a mínim no hagi caigut o s’hagi alçat en més d’una ocasió. I és que tot ho hem de tocar i de canviar, no podem deixar les coses quietes.
Dels menhirs que queden actualment a Catalunya, el més alt és el de Can Ferrer del Montmell (Penedès) que fa 3,5 metres d’alçada, seguit del de la Murtra de Sant Climent Sescebes (Alt Empordà), que fa 3,3 metres, també conegut com “Pedra Gentil”. El Pedra Gentil fou citat per primer cop  el 1879 per Antoni Balmanya i Ros. No s’ha fet mai cap excavació científica malgrat que sembla ser que formava part d’un cromlec, amb el menhir al centre i d’altres al voltant. Per la seva estructura i la cronologia dels sepulcres megalítics que allà es troben, es calcula la seva antiguitat entre el 3.500 i el 3.000 aC.
Menhir de la Murtra o Pedra Gentil

El frare petrificat

La llegenda diu que el menhir de la Murtra és un frare de Sant Pere de Rodes que fou  petrificat pel pecat de luxúria.
Un dia molt fred, en què tot era cobert de neu, un home vell viatjava amb una filla seva que duia a l’esquena, ja que amb tanta neu la nena no podia caminar. El fred era tan fort que el pobre vell va caure mort i la nena va quedar abandonada al mig del camp. Al cap de poc va passar per allí un  frare que anava a fer un encàrrec del pare abat. Va trobar la nena i per evitar que morís de fred se la va posar a l’esquena i va seguir el camí. A força de caminar molt amb aquella càrrega, al frare se li van despertar  baixos i perversos instints, i com a càstig fou convertit en pedra.

El mateix s’explica d’una roca natural, anomenada la Roca del Frare, prop de Prats de Molló; en aquest cas el frare era del monestir de Santa Margarida del Colldares, filial de Sant Pere de Camprodon.


---------------
Fonts: "Llegendes de ponts, dòlmens i menhirs a Catalunya. Itineraris", per Albert Fàbrega, El Farell Edicions.
La web de Girona.net

dimarts, 26 de juliol del 2011

Ja fa molt de temps... Una llegenda del Baix Empordà

Ja fa molt de temps que no afegim cap aportació a aquest bloc que vam crear amb tanta il·lusió. Feina, treball, estudis o compromís social amb el que està succeint a la nostra terra són els factors que ens ha allunyat d’aquest projecte molt més atractiu que la aridesa de la economia o la irritació, la indignació, provocada pels esdeveniments i una política feta d’espatlles a la gent.

Ha arribat el moment per a mi de reprendre les publicacions al Lletres al Vent. Amb una mica de tot però amb accent especial per la meva debilitat: les llegendes, els mites i les curiositats.
Des d’ara us demano perdó per les errades d’escriptura que em podreu trobar.                  Vaig créixer en la època que estava prohibit ensenyar el català a les escoles. Després va venir la feina, altres estudis també, més feina, més embolics, més estudis, i el que he aprés del català escrit ha estat pel meu compte. De vegades, al costat d’una frase o expressió ben antiga –recordeu una de les primeres entrades, la de les “rosetes” que vaig reivindicar com a més nostre que dir “crispetes”?- trobareu una barbaritat qualsevol. Em sap greu però no vull desaprofitar la oportunitat de fer un ús normalitzat de la nostra llengua mare al mateix temps que emprenc una recerca dels temes que he dit. Fa falta, de debò. Ahir, un cop més, vaig adonar-me que hi ha poc material online d’aquest tipus. Llibres sí, molts, però la xarxa encara està orfe en aquest sentit.
D’aquesta manera el projecte es converteix en una eina d’aprenentatge per a mi i de divulgació, posant el nostre patrimoni cultural, les nostres tradicions i la història del poble català a l’abast.
I ja sense enrotllar-me més, us explicaré una llegenda de la Costa Brava.


Cala El Crit
Llegendes – Baix Empordà

En els temps dels pirates i corsaris, en què tantes poblacions costaneres vivien atemorides pels seus atacs, succeí un fet esgarrifós als límits de Mont-ras.
Vet aquí que una nau tripulada per pirates fondejà a les cales bessones de la Fontmorisca i del Crit. D’amagat, els pirates van aconseguir esmunyir-se fins al mas Gall Peric i el van atacar. El cant del gall del mas avisà els habitants de l’edifici que pogueren fugir, però els pirates van ser a temps de raptar una noia molt bella.


Saquejaren i s’endugueren totes les coses de valor de la casa i també la donzella. Però la jove no volgué resignar-se a la seva sort i lluità amb força fins que van arribar a la platja. Quan la noia veié que els pirates la volien pujar al vaixell, va mossegar amb força el que la duia; aquest, enfurismat, agafà la seva espasa i la degollà. El crit esglaiador que féu la noia va ressonar a la cala i a tota la contrada. I així va morir la pobra donzella en mans dels pirates.

En el record ha restat el nom de les dues cales, la Fontmorisca i la cala de El Crit. Diuen que avui dia, de tant en tant, els banyistes senten un crit estrany que no saben exactament d’ on surt… però que sembla ben bé el crit d’una noia jove.