divendres, 9 de desembre del 2011

El llibre dels records del segle XX

Ara és de matinada, una matinada una mica abans de Nadal. Avui tinc records de tristesa però no és pel Nadal, no. O potser sí que aquest any veig un Nadal que no és com els altres. Hi ha massa gent patint, massa gent descontenta i amb raó.
Però aquesta matinada no toca parlar d’ells ni toca engegar una xerrada sobre el que està passant, aquest cel que cau damunt nostre com diuen que deien els antics gals, la única cosa que temien en el món. No pas ara, que estic plena de records de la família desapareguda. I encara que m’amoïna la meva germana, és cap al meu pare que avui torno la mirada. El mestre. El mestre que no s’amagava res a la màniga, que no es volia fer el savi sinó que senzillament ho era. I com tot savi, despistat i amb poca traça per les coses del món.
Recordo aquelles tardes nostres amb la pissarra negra i el guix, tan aspre a les mans, i l’esborrador que aixecava tanta polseguera com de neu però d’una mena més calenta i més desagradable també. De la manera que el pare, el meu papa, m’ensenyava matemàtiques i gramàtica. No puc dir que amb paciència infinita perquè no calia. Jo gaudia tan com alumna com ell fent la cosa que més li agradava.
On queden aquells Nadals tan alegres, amb la mare cantant malgrat totes les penes? Amb aquella il·lusió per celebrar una festa tan bonica? De sobte només queda el silenci trencat per aquesta bonior, aquesta remor sorda i continua de la meva oïda ferida.


dimarts, 25 d’octubre del 2011

Jo vinc d'un silenci

Fa temps que no publiquem cap poema i ja va sent hora. Avui portem la lletra d'una cançó d'en Raimon.
Pseudònim: Raimon. Cantautor
(Xàtiva, València, 1940)
Es va donar a conèixer el 1962 amb la cançó 'Al Vent'. L'any 1963 va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània amb 'Se'n va anar'. Va aportar un estil personal i discrepant al moviment de la Nova Cançó. 'Diguem no' (1964) li va assegurar la popularitat. Ha musicat també poemes d'escriptors moderns com Espriu, Pere Quart i clàssics com Ausiàs Marc o Anselm Turmeda, fet que ha donat a conèixer les seves potencialitats expressives. Va traduir amb paraules i música els sentiments i les inquietuds de la joventut dels anys 60 en el context d'una dictadura que responia amb prohibicions governatives al gran poder de convocatòria dels seus recitals. Posteriorment, i després d'un temps de silenci, ha reprès amb èxit la carrera de recitals i discos. (font: Història de Catalunya - La Vanguardia i youtube)


Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.



Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.



Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.
Jo vinc d'un silenci
que la gent romprà
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.



video de Xàtiva i cançó



divendres, 21 d’octubre del 2011

Una història d'amor entre retallades

Doncs mireu, ara us explicaré el meu breu relat d’amor a la maduresa ja que us poseu tan pesats i tafaners.
Ara, molt aviat, em casaré per primer cop als meus 50 i tants anys. I em fa molta, molta il·lusió. Quan era joveneta era molt sopes i no lligava res, però res de res... Ni tan sols l’allioli que sempre va estar cosa de la meva germana gran. Després va venir la feina, i la independència, i l’estudiar per las nits. I no m’agradaven gens les discoteques. Els pubs dels 70 sí, ja era un altre cosa. Anava molt a El Cafetín Musiquero al carrer Santaló de Barcelona (o era un altre carrer d’aquells? Ai, Déu!, quina memòria!) a escoltar els cantautors que per allà es trobaven i sentia cançons com “Te recuerdo Amanda” o la de la Violeta Parra... Uis!, m’emociono de pensar-hi. Però això continuava sent quan era tan joveneta i tan sopes. No, després no tenia temps ni per a dormir. Menys de 6 hores i apa!, sant tornem-hi que no ha estat res. Queia al llit com un sac de patates...
Què parli ja del meu amor? Que he dit que em casava? Ah, clar! Sí, això mateix... Per on coi anava?
Resulta que primer em vaig quedar sense feina, aturada de llarga durada i no em volien per a res. Res de bo, clar. He fet de tot, de venedora de cosmètics, enquestadora (i no em pagaven, un costum molt estès des de fa una pila d’anys), atendre el telèfon a una empresa petita plena de galifardeus, cambrera en un xiringuito d’esmorzars i dinars, un lloc d’aquests familiars. I quin cony de família! Pesats, pesats. He donat classes particulars de repàs d’anglès (què malament l’arriben a ensenyar!), de castellà també, he donat massatges però ho vaig deixar perquè em venien tot d’homes que volien el servei complet. I mira que jo ja els hi feia des dels peus fins la darrera arrel dels cabells si és que encara en tenien però no, volien el “complet”. I com que si dius que ets massatgista el prenen per sinònim de...
Què? Ara què passa? Què parli del casament? Quin casament?... Ah, clar! Però  bé que tenia que explicar com vaig arribar a conèixer al meu futur i fotut marit, no?
A veure. Anàvem perquè m’havia quedat a l’atur després de 30 anys a una empresa, a un coi de fàbrica d’essències que ha passat per cinquanta mil mans. I això que havia arribat a ser avaluadora de perfums i treballava amb el perfumista de la casa aquí, al país, un càrrec molt bo i que m’agradava moltíssim. Però res, venen aquests holdings brutals i apa, tothom a fer punyetes! Continuen el negoci però amb molt menys personal i amb una sola fàbrica que produeix per tot el món.
Després va venir la època de fer de tot menys “serveis complets”. No, no, que jo sóc molt meva i ningú em toca allò que no sona. I vaig començar a trobar-me malament i malament fins que em van enviar al grup de malalts crònics, la ferralla. I com que m’avorria, doncs què podia fer? Anar al CAP (al centre d’atenció primària li diuen) per fer petar la xerradeta i a Urgències quan ja no podia més d’avorriment. Que la pensió que m’ha quedat per malaltia no és per anar a concerts ni que sigui al galliner o apuntar-me a llocs “guais” i “cools”.
Allà, al CAP, és on vaig conèixer al Paco. Quin tiarró! Fa goig de veure, en Paco. Bé, tot s’ha de dir, té problemes d’artrosi, de reuma, de circulació, porta una pròtesi al maluc esquerra per un accident que va patir i un clau al genoll dret per un altre accident. Té hipertensió, s’ha de cuidar el colesterol encara que el té molt moderat..., està una mica esconyadet, pobrissó meu, però... quin tiarró! M’he enamorat com una beneitona i tot ens va d’allò més bé perquè, a més, podrem compartir els medicaments i ja no tindré més problemes per trobar a algú que m’acompanyi a cada centre que necessito anar per les proves, els controls i totes aquestes històries. Que ara, amb les retallades m’haig de recórrer mitja província de Barcelona perquè cada cosa han de fer-me-la a un centre diferent. Quina colla de gamarusos! En saben molt de planificar. I no s’equivoquen mai, noooo!
Doncs ens casem aviat, el dia de la Inmaculada perquè aquella setmana gairebé que tancaran tots els hospitals i no diguem ja el CAP. El nostre és dels que es queden sense servei d’Urgències, així que aprofitarem. I podem fer els preparatius tranquils perquè ja sabem que la meva operació del túnel carpià s’ha posposat sine die. Com la dels lligaments del genoll, que també tinc malament i em fa un mal!! Però no sóc un futbolista i el meu cas no té cap importància. Sort que el problema del  braç és l’esquerra i podré portar les flors amb la dreta perquè l’altre ma la tinc sempre adormida i se’m cau tot. Mai havia fet tanta trencadissa de plats com ara! Era de les que mai ha trencat un plat. Ara trenco plats per la meva ma morta i abonyego cassoles manifestant-me amb els Indignats. Resulta molt emprenyador això del braç i la ma però desprès de gairebé un any i mig esperant, ja he arribat a prendre-m’ho una mica més bé. Ara bé, si em trobo aquesta gentussa de les retallades, se n’aniran ben calents amb el fotimer de mastegots que rebran! I tant!  
Com m’estimo al meu Paco!

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Contes de fades: La peça de roba

En Joan i en Pere eren dos amics que vivien  en un poblet molt petit prop de les muntanyes boscoses del nord del país. Des de molt petits havien sentit explicar les històries de les dones d’aigua que seduïen i atemorien els habitants de la contrada. Ells, però, tenien molt coratge i eren molt arriscats, i des de sempre havien volgut desafiar els perills. Per això, i per alguna altre raó que aviat coneixereu, una nit de Sant Joan van decidir acostar-se al fons del bosc on hi havia un gorg molt profund al final del torrent gros.
Es sabut per tothom que les dones d’aigua són uns éssers fantàstics, veritablement encisadors, que viuen a la vora dels rius, als gorgs o en coves sota els torrents per on passen les aigües més fredes de les muntanyes. Quan ve el bon temps surten de l’aigua per cantar belles cançons mai sentides per ningú sense haver-ho pagat molt car, per pentinar amb molta cura els seus llargs cabells sedosos, a vegades per jugar i empaitar-se entre els remolins de l’aigua dels gorgs o a sota les cascades gèlides dels torrents.

foto gentilesa d'Oriol Nicolau Vila
I aquesta és la qüestió que va conduir en Joan i en Pere a la contrada, que un cop a l’any, durant la nit de Sant Joan, les dones d’aigua surten a fer la bugada i quan la tenen ben neta i perfumada amb farigola i romaní, en fan una estesa a les pedres planes de la vora del gorg. Diuen que aquella persona que tingui la sort d’aconseguir una peça de roba de les dones d’aigua es tornarà rica i no haurà de patir més pels diners. Però si és descoberta, llavors aquelles dones d’aigua, dolces i encisadores, es tornen cruels i venjatives i apallissen i maleeixen per sempre el lladregot agosarat.
Sortiren tots dos, tal i com havien convingut, sense dir res als seus pares i s’endinsaren bosc enllà per amagar-se rera els matolls i les espesses falgueres de vora el gorg. Esperaven pacientment i amb una mica de por que arribessin les dotze de la nit. Només se sentia el xot i un rossinyol que conversaven i el ric-ric dels grills de fons. Quan ja faltava poc per mitjanit, un silenci sepulcral ho envaí tot i l’aigua del gorg començà a arremolinar-se tot fent un soroll com de xuclador. De dins, en sortiren quatre dones d’aigua amb un cove de roba per rentar. Començaren a cantar unes dolces melodies mentre rentaven la roba al gorg i l’esclarien al torrent. Cada peça de roba era posada amb molta cura damunt les pedres planes de vora el gorg per eixugar-se. Després, hi escampaven brots de farigola i romaní que deixaven anar una olor agradable a la nit.
En Joan, que era més viu que una centella, va pensar que havia arribat el moment. “O ara o mai”, es va dir. I d’una revolada prengué una de les peces i amb en Pere al darrera fugiren cames ajudeu-me, amb el cor bategant a cent. Les dones d’aigua, en veure’s descobertes i no poder enxampar els dos vailets que ja eren ben lluny del gorg, desaparegueren aigües endins.
Els dos amics, que encara corrien, tremolaven de pensar que les dones d’aigua els venien al darrere i no van parar fins arribar a la clariana més propera al poble. Encara bufaven quan van fixar-se bé en aquella peça de roba blanca. S’adonaren que s’havia allargat molt. Ben sorpresos, van decidir partir-se-la i tan bon punt ho van fer cada tros es va convertir en una peça d’or.
Amb aquella fortuna van viure molt bé durant tot l’any, però, ah renoi!, els entrà l’ambició de fer-se més rics encara. Per això van decidir, i sense dir-se res entre ells, tanta era la seva cobdícia, tornar a provar sort la propera nit de Sant Joan.
Arribada la nit màgica, els dos amics i veïns s’amagaren en llocs diferents sense que un arribés a veure l’altre. El xot, el rossinyol i els grills posaven música de fons, fins que arribà la mitjanit i tot quedà en silenci. Com l’altra vegada, l’aigua del gorg s’arremolinà fent un soroll de xuclador i sortiren les quatre dones d’aigua amb el cove de roba per rentar. Quan van estendre la primera peça de roba, en Joan i en Pere van tenir la mateixa pensada i es llançaren al damunt per robar-la, però els desaparegué als dits.
Les dones d’aigua, que eren molt llestes i ja s’ho esperaven, els agafaren pels cabells, els rebolcaren pel fang de vora el gorg i els van ben apallissar. Mentre es reien i es divertien d’allò més, anaven sortint més dones d’aigua de dins del gorg i de les esquerdes profundes de les roques de vora el torrent. Amb la por al cos, els dos vailets aconseguiren escapar-se no pas sense emportar-se un bon munt de morats i esgarrinxades a sobre i no van parar de córrer mai més.



Fonts: “Contes populars catalans” per Sílvia Caballeria i Ma. Carme Codina. Farell.
Per la fotografia: Oriol Nicolau Vila

dijous, 13 d’octubre del 2011

Encantades, dones d'aigua, gojes i aloges

Hi ha contes de fades genuïnament catalans? Clar que hi ha llegendes amb aquests éssers tan macos de la mítica tradicional europea, però el mot “fada” poques vegades apareix en la tradició folklòrica catalana. Les trobarem sota els següents termes:

Encantades, dones d’aigua, goges (singular goja), aloges (singular, aloja), sirenes i dames.

El terme més general emprat és el d’encantada. El terme goja sembla haver estat propi del Rosselló, aloja es documenta tan sols en relació al llac de Banyoles, sa dama apareix en la tradició menorquina, mentre que el terme dona d’aygó mallorquí és una clara derivació de la dona d’aigua catalana.

I on trobem la majoria d’aquests relats i tradicions? Al Pirineu, pre-Pirineu i Montseny en sentit ampli. El Pallars, el Ripollès, la Cerdanya a banda i banda dels Pirineus, i  el Rosselló semblen haver estat els nuclis que han reunit aquests tipus de llegendes, si bé trobarem alguns relats de sirenes a indrets costaners. A les Balears, les dones d’aygó presenten, de vegades, característiques de les típiques sirenes mediterrànies i altres vegades trobarem trets de les dones d’aigua pirinenques.

Jacint Verdaguer, en el seu poema Canigó (1886)  estableix una certa geografia un cert llegendari de les fades pirinenques, al final del cant III. Flordeneu convida Gentil a contemplar el seu “imperi” i inicien, seguidament, un vol en un “carro volador” que els porta del Canigó a la Maladeta i tornada. per dos itineraris diferents, que posen de relleu determinats indrets que han donat lloc a gran nombre de llegendes.

Al final del cant VI hi apareixen les companyes de Flordeneu, aportant a les noces les més riques “penyores”: un espill encisat per part de la goja de Mirmanda, topazis de Bugarach aporta la goja de Galamus, una corona d’or, la goja de Ribes, un vel d’or, teixit per quatre alojes, és cosa de la que s’encarrega la goja de Banyoles, un ram de perles , és el present de la Sirena de Roses, un rubí encastat en un anell de cinta ampla / que en dos se pot mig-partir / per anell de nuviatge, la fada de Fontargent, i una arpa d’or, la fada de Lanós.

Sovint, apareix en topònims i en llegendes el terme encantats. Normalment, fa referència als homes i dones que han estat víctimes de la màgia de les encantades, del seu poder d’encisar, encantar als agosarats que penetrin dins dels seus dominis i que, segons la veu popular, resten per sempre als llocs habitats per les encantades.

Seguirem amb el tema.





Font: "El món màgic de les fades", per Ramona Violant i Ribera, col·lecció popular: Llegendes, editat per Farell.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Paraules, significat i etimologia


Bajaneria  sustantiu, femení

Neciesa, ximpleria.
   En campanya electoral se senten moltes bajaneries.
Sinònims: bajania, bajanada

ETIMOLOGIA:
Curiosa la etimologia d’aquesta paraula i totes les de la mateixa arrel. De bajà, 'neci, ximple'

Ve del llatí bajanus, 'natural de Baiiae', ciutat de la Campània renomenada pels banys de mar, probablement perquè es compararen amb les fabae bajanae, posades en remull, altres elements aigualits i altres coses insípides, d'on 'tou d'intel·ligència'.


PASSATGE QUE IL·LUSTRA L'ÚS DEL MOT:
No són les meues accions allò que descric, sóc jo, la meua essència. Crec que cal ser prudent quan un es jutja i, alhora, conscienciós per donar-ne testimoni, baix o elevat, indiferentment. Si em jutjava bo i savi, o quasi, ho proclamaria a crits. Dir menys d'un mateix del que hi ha en realitat és bajaneria, no modèstia. Pagar-se menys del que un val és covardia i pusil·lanimitat, segons Aristòtil. Cap virtut s'ajuda de la falsedat; i la veritat no és mai matèria d'error. Dir d'un mateix més del que hi ha no sempre és presumpció, sovint és encara covardia. Complaure's en excés d'allò que un és, caure en amor indelicat d'un mateix és, al meu parer, la substància d'aquest vici. 

Michel de Montaigne, «Sobre l'exercici», dins Assaigs, llibre segon, traducció i notes de Vicent Alonso (Barcelona: Proa, 2007)


ENLLAÇOS:
Michel de Montaigne (1533-1592)
Vicent Alonso i la traducció dels 'Assaigs' de Montaigne
Josep Pla: «Literatura francesa» (consells de lectura)

La frase d'avui

El passat no és mort. Ni tan sols és passat, William Faulkner, escriptor nord-americà (1897-1962).

El passat és part del temps continu (i aquesta és meva; no poso anys)

Sobre l'escriptor Faulkner:
A Faulkner li van preguntar per la fórmula per a ser un novel·lista i ell va contestar:
99% de talent... 99% de disciplina... 99% de treball. El novel·lista mai ha de sentir-se satisfet amb el que fa. El que fa mai és tan bo com podria ser. Sempre s’ha de somiar i de tenir com objectiu el cim més alt que hom pot imaginar. No s’ha de preocupar per ser millor que els seus contemporanis o els seus predecessors. Es tracta de ser millor que un mateix. Un artista és una criatura impulsada per dimonis. No sap per què ells l’escullen i, generalment, està massa ocupat per preguntar. És completament amoral en el sentit de que serà capaç de robar, prendre prestat, pidolar o arrabassar a qualsevol i a tot el món per tal de realitzar la seva obra.


Veure més:

dissabte, 8 d’octubre del 2011

I si un dia me'n vaig

I si un dia me’n vaig d’aquí no tornaré a mirar enrere. M’obligaré a oblidar, a tancar sota set panys tota la vida que he viscut. Set panys i un més que els tancarà a tots i que llançaré a un lloc remot per no trobar-lo mai més.
Encara que sigui la tardor i resti molt poca claror començaré a viure una vida de nou, em reinventaré un personatge qualsevol i quan per la nit em vinguin imatges d’avui pensaré que és una de les meves històries, una que vaig viure amb massa intensitat i que es va apoderar de mi però que aquesta d’avui només és un personatge que m’he inventat i que mai va existir. Filla d’un somni, d’un malson del que no entenc la raó.
I inventaré noves llegendes que expliquin que hi va haver un món maleït pels esperits de la foscor. Un món de tenebres, poblat pel glaç de la por on la gent es tancava a les seves cases de cartró, en els seus nius d’abella, sense voler saber res els uns dels altres. Un regne d’ombres, d’enganys i falsedats. Un indret on la gent portava sempre màscares al rostre per amagar-se fins i tot de si mateixos, on ni els miralls podien reflectir la teva imatge.
No, no tornaré a mirar enrere. Aleshores no. Buscaré un lloc net per la pluja constant, de cara al mar, a un horitzó sense fi i em deixaré portar per vents de llibertat que calmin el meu esperit ferit.

dissabte, 10 de setembre del 2011

Aquella festa del 1989

Guecogds?, guecogds? M’agrada escriugue pegò la bleda m’ha agafat així, de sobte i no sé pas, jo... Suposo que la bleda –la meva cosina Elisa, pels que vinguin de nou i que no coneguin la meva família- no voldrà que escrigui sobre les meves daguegues vacances amb el Marcel. Potseg millog que escrigui  sobre quan jo ega petita i visitava a la tieta Maguia i al tiet Henry, els pagues de la bleda, del Juanito i de la Palmigona.
El primeg que em ve al cap és que ega un onze de novembre plujós pegò no massa fred, al 1989, l’anivegsagui del cosí Juanito. Celebràvem una festa pegquè es casava amb la Agancha, la seva segona mulleg, i se’ns va ocógueg feg una festa de disfresses. O això vaig entendre jo. Després, la bleda m’explicaguia que no, que havien dit que vestits d’època. I jo que li digué,
-       Doncs, quin és el problema? Jo anava d’època!
I la bleda que em contestà:
-       Pegò no del segle passat, toia!.
-       Doncs, ja em digàs de quina època, pegquè vosaltres no sé pas de què anàveu vestits!
Semblava que haguessin agueplegat la goba en un drapaigue. Estaven veguitablement espantosos, fins i tot el Juanito que sempre ha tingut molt bona planta. La bleda que va i sospigà com si s’hagués de caguegag-se de paciència.
-       De hippies, Minette, de hippies. De quan el Juanito li va donag peg fogmag un grup i tocag la bateguia.
Ega veguitat, el guecogdo bé en aquell temps quan jo encaga tontollava al caminag, un adolescent prim i llag com un sant Pau i sempre donant-li canya a la bateguia. Quan jo venia amb els pagues i els gegmans a visitag la família de Bagcelona, el Juanito m’agafava, m’assentava als seus genolls i em deixava que jo també toqués el tambog i els plateguets. La tieta Maguia gondinava pegquè, deia, no sentia ni els seus pensaments, la Elisa ens migava malament pegquè deia que no la deixàvem estudiag, i la Palmigona no pagava de gondag-nos amb tota la intenció de feg-me foga i posag-se ella a tocag. Pegò com jo ega tan petitona i tan bufona, no em negaven gues i d’allà no em feia foga ni Déu. Guecogdo que el Juanito gueia molt i em semblava guapíssim. El meu primeg amog. Em vaig engabiag molt quan es va casag amb aquella figaflo, la Goseg, la seva primega dona. Clag que jo tenia només 13 anys aleshogues, pegò ega una edat pegfecta. O al menys jo així ho creia. El cas és que la Goseg li va dugag ben poc al Juanito, només tres anys. Després va aguibag la Agancha, amb la que va està una mica més. Més tagd es va casag amb la Alessandra, una napolitana molt divegtida, i aga està amb la Luz Isla. Total, quatre dones i sis fills. Fins aga. Segà un càstig peg no haveg-me espegat a mi? No ho sé pas pegò sembla que li van molt bé les coses i a mi millog. Amb el Marcel ens estimem, ens bagallem, ens sepaguem, ens ajuntem de nou... La nostra guelació sembla una muntanya gussa, pegò no hi ha ningú més. Me l’estimo tant, al Marcel! I m’agrada tant, pegò tant i tant, feg-lo emprenyag!
... Ah!, sí, peg cegt. Malgrat les crítiques de la bleda, vaig tenig un gran èxit a la festa de les disfresses. O la festa d’època, com la meva cosina deia. Vaig aconseguig seg el centre d’atenció de tothom. Comme d’habitude.





Autor: Minette Leblanc de Sainte-Gabrielle

ONZE DE SETEMBRE


És curiós els esdeveniments tan dispars que es poden celebrar en un sol dia, el que per uns pot ser un dia d’alegria per a d’altres, aquest mateix dia pot ser un desastre total, un autèntic malson. Per sort jo, fins el dia d’avui, em trobo entre els que celebren amb alegria la Diada Nacional de Catalunya.

Era a finals de l’estiu del 1991, tot aquell estiu vaig estar amb el propòsit de confessar-li a la meva amiga Asunción com l’estimava, però aviat arribaria la tardor i encara no havia aconseguit dir-li. Quina covardia la meva! Però, i si em rebutja? No ho podria suportar. L’estimo tant...

Recordo clarament que era un dia festiu. Havia enfosquit quan varem sortir del cinema. Ens varem acomiadar dels amics, i com l’Asunción i jo vivíem al mateix barri marxarem caminant cap a casa. En passar per una plaça, vaig observar que el nou monument que havien col•locat feia pocs dies, estava ple de flors al seu voltant i ens hi varem apropar a poc a poc, com atrets pel colorit de les seves majestuoses flors. En arribar-hi se m’acudí agafar una rosa vermella i la hi vaig oferir al mateix temps que li deia: "la millor flor és per al meu amor". No sé perquè vaig dir això, no tenia res previst per fer o dir. Ella em va donar les gràcies acompanyades d’un suau petó. Aquest dia, per fi, li vaig declarar el meu amor. Han passat 20 anys, però per molts més que en passin mai oblidaré el dia que era, ni el nom d’aquella plaça, doncs eren iguals: Onze de setembre. Des de llavors porto cada any un ram de roses al peu d’aquest monument, Gràcies Catalunya.



Autor: Paco Guijo

divendres, 9 de setembre del 2011

Concurs de relats 11 de setembre

Per commemorar la propera diada 11 de setembre d’ enguany, convoco als meus amics i també a desconeguts (per ara) a participar en un primer concurs de relats Diada 11 de Setembre.
Premis? Entre tots els publicats –que seran TOTS(1)- els lectors decidiran, si volen, quin els ha agradat més. Si hi ha prous es podrà fer una selecció dels més votats i es pujaran junts a Scribd en format llibre de relats. Tot molt gratuït com és la moda més fashion que hi ha ara quan, fins i tot la Generalitat no paga. “Ací no paga ni Déu”, com va escriure Dario Fo, lectura més que recomanada.
La difusió es farà per les principals xarxes socials, Facebook i Twitter.
Extensió màxima: 1.000 paraules. La mínima poden ser 50 paraules. Menys no, que no es tracta de narrativa zen.
Tipus de lletra: Times New Roman o Arial 12. Més llegible.
Llenguatge: No si val el típic emprat a les xarxes per alguns i molt menys els dels SMS. Res de k’s, ni manca de h’s, ni X, ni +,  i a poder ser, posar les B i les V correctament. Català del bo “is a must”.
Tema: S’admeten tots els gèneres clàssics de relats. Relats, si us plau, no assajos ni reflexions si no expliquen una història. Poesia tampoc. Com dins dels gèneres tenim el costumista,aquest s’admet i fins i tot és molt desitjable, antics records d’ esdeveniments viscuts per un mateix o la seva família Com diuen a la Viquipèdia que no és un gran lloc de referència però que en aquesta entrada l’encerten prou bé, direm que:
Pl. Universitat amb Pelai.
Magatzems El Águila a la dreta
“El costumisme és un tipus de novel·la romàntica dels segles XIX i XX.
Aquest tipus de novel·la sorgeix amb la intenció de 'conservar els aspectes tradicionals de la vida del poble. Relata tipus socials, ambients... i aleshores generalitza les peculiaritats. És subjectiu.
Tenia facilitat de publicació. Eren "quadres" breus, i el major interès de l'obra està en l'ús de la llengua, perquè si es falsifica el personatge o ambient, la llengua usada pels personatges serà extreta de la realitat i és, doncs, un gènere amb una llengua viva - sobretot col·loquial.
Retrata ambients de la societat que estan a punt de desaparèixer a causa de la gran revolució industrial i tecnològica. Tracta sols els temes que estan a punt de desaparèixer, com els carreters, les masies, els pous...
Utilitza abundants frases fetes, modismes, refranys locucions.”

Crec que aquesta és la millor manera de celebrar la nostra Diada. Vivim, parlem, estudiem, aprenem, suspenem, de vegades treballem, somiem (tret que també es pot arribar a somiar en altres llengües; de vegades he arribat a somiar en anglès i amb títols de crèdit quan s’acaba el somni i tot), ens enamorem, estimem i recordem en català. És hora d’escriure en català, quants més millor. Per què no continuar somiant, desitjant i pensant que podem posar el pavelló de la narrativa catalana entre els més destacats? Però això no succeirà si ho deixem pels altres, un costum massa arrelat a tota la península sense excepció. “Que inventen ellos”, “que escriguin els altres”....
Apa!, som-hi!
-----------------
Responen a una pregunta:
Termini tant per recepció com per publicació, el dia 24 de setembre, dia de la Verge de la Mercé, patrona de Barcelona, a les 12 del migdia.

 

(1)  A excepció de relats grollers o contingut expressament adult que faria que el bloc hagués de ser d’entrada restringida.

dimecres, 17 d’agost del 2011

SITUACIONS MODERNES, CONVERSES ABSURDES


Avui en dia tothom es creu amb el dret de adreçar-se a desconeguts sense més ni més. Això hauria estat una greu falta d’educació fa uns quants anys. Gravíssima. Les persones havien de ser presentades primer. En cas necessari, un entrava a l’altre demanant disculpes pel seu atreviment.

Ara? Nooooo. Per què? Et truquen per telèfon gairebé a les 11 de la nit per promocionar la telefonia mòbil, serveis de xarxa, etc. I si dius alguna cosa, clar, és que durant el dia no et troben. Doncs, collons!, envieu una carta, feu un mailing dels de tota la vida.

Tenim porters automàtics. A on jo visc, tota l’àrea, Barcelona i el seu cinturó, des d’abans dels anys 70, més de 40 anys. Doncs tothom a trucar perquè els obris. Aleshores, perquè collons hi ha porter? Deixem les portes obertes de bat a bat i apa!, endavant que fa baixada. Passi, passi i agafi el que vostè vulgui.

Però no acaba aquí, no. Truquen a la porta del pis. Si no obres, tornen a pitjar i deixant enganxat el dit.
- Què vol?
- Està el senyor de la casa?

O una variant:
- ¿Està su esposo?
- ¿Para què?
- Venim de telefònica...
- De Telefònica?
- Tenen vostès internet?

I a vostès, què cony els importa?

- ¿Venen a fer propaganda? –suavitzem el to però no la mirada, decididament torba.

Desconcertats. L’atac ha estat massa directe. No s’esperen tanta hostilitat; això no els hi ha dit el cap de vendes. Que hi ha gent original que no respecta el guió.

- No... Tenen vostès internet?
- D’ on venen vostès?
- .... Està el seu marit?

Apa que els hi explicaré que a casa mano jo!
- Miri, ja tenim Telefònica ...

Sí, sí, ja sé, ara la Telefònica de tota la vida, la de les Mercedes, és Movistar.

- ... i no canviem.
- ....

I la porta als nassos. Què també és de mala educació però ells han començat primer destorbant mentre estava fent la truita de patates per a sopar. Collons!

I ara mateix. Estic engrescada escrivint una de les meves obres mestres. Concentrada, retardant l’hora del sopar per no trencar el fil de la meva inspiració.

Truquen a la porta. Al nou pis mai sé si és a la porta del pis o a la de la porteria. No he après a distingir els dos sons.

Resulta que és a baix i despenjo l’auricular.
- Qui és?

No espero a ningú i ja em temo de què pot anar la cosa.
- Soc jo. –veu d’home.
- Qui ÉS? –torno a insistir.
- Soc jo.
- I qui és jo?
- Soc jo, reina! –tot melós.
- No el conec.
- Que soc jo, reina.
- S’equivoca.

Ja he sentit el timbre d’altres pisos. No truca només al meu.
- Soc jo, reina.
- Jo no em dic Reina.

I afegeixo:
- Quins collons que tenen!!

L’home de la “reina” ni torna a trucar, ni apareix.

Per un moment, mentre torno a l’ordinador, penso, “la seva veu s’assembla a la d’en Paco”. Paco va ser el meu amor durant 13 anys, però en fa una pila de temps, mooooolt de temps, que no en sé res d’ ell. La nostra relació va quedar morta i enterrada i pertany totalment al passat.

“I si fos ell?”. “Ai!, com em veuria amb els cabells que porto ara i ja tant gran!”. Per més que ens fem les "passotes", està clar que la coqueteria femenina també és una qüestió genètica.
"Clar que, com ha d’estar ell? Molt gran”. En Paco em portava, espero que encara ho faci, nou anys.

“Treu, fuig!”. No, seguríssim que no pot ser en Paco, però al final m’he quedat intrigada.
I si la reina fos jo? De debò? Potser un altre vegada haig de dir:


... – Soc jo, reina.
- Ai! Hola reiet, ara mateix t’obro.
I el faig passar desprès de donar-li un bon repàs.



LA MAR

 
En Joan Amades va fer un gran esforç per recollir les tradicions de Catalunya: rondalles, costums, creences, cançons, mites, llegendes. Va recollir, com bé diu en la seva classificació Rossend Serra i Pagès, “allò que el poble diu, allò que el poble fa i allò que el poble creu”. Moltes rondalles, contalles, Amades les explicà com li havien estat comunicades i reconeixent-ne cadascuna de les persones de qui rebé la informació. Aquest és el cas d’aquesta contalla referida a la mar, la Mediterrània, que no sembla tenir pas el mateix protagonisme que la muntanya dins de les nostres tradicions, cosa ben estranya per un poble que té una història tan plena de fets de la mar, des de contactes amb altres pobles, fets dels reis, senyors, com dels pescadors.  


L’origen de la mar
En temps molt antics en el món  no hi havia ni la mar ni rius, solament unes fontetes escasses insuficients a les necessitats de la humanitat. El qui tenia una d’aquestes fonts n’estava gelós.

Un dia Jesús i sant Pere, quan anaven pel món, assedegats, trucaren a totes les portes d’una ciutat, car tothom els negava l’aigua, i solament una velleta els donà tota la que tenia. Jesús, agraït, li va donar una boteta i li encomanà que quan no tingués aigua recorregués a ella, que li’n rajaria tanta com en voldria.

Perquè dubtava de la virtut de la boteta la vella no en feia ús. Però un dia que n’estava molt necessitada, car el rei d’aquella terra, amo de la font, sols donava aigua el diumenge, es decidí a obrir la bóta, que començà a  rajar i rajar tant, que la bona dona no sabia com deturar el raig.

Aviat s’inundà la casa, la ciutat i la vall fins a formar una gran quantitat de rius i la mar. Tota la inhospitalària ciutat va inundar-se i restà submergida en la mar. Només es va salvar la velleta, que, previnguda del que havia de passar, va enfilar-se d’alt d’un turó que va restar enmig de la mar com una illa i que prengué el nom de Trinitat, que era el de la velleta.

No se sap on anà a parar la boteta, i mentre no se’n tanqui l’aixeta seguirà rajant i hi haurà rius i mar. Han fracassat els treballs per trobar-la i com que es creu que mai no serà trobada, mentre el món serà món hi haurà mar.(1)



(1)        Joaquima Coll, dita la Neus, calcetera de Barcelona, 1912

divendres, 12 d’agost del 2011

Pobres animals!



Doncs sí, pobrissons animals! Sempre se les carreguen quan es tracta de dir-nos coses amables l'uns als altres. Uns quants exemples:


Ser un lluç / Ser un tros de lluç. Ara no es diu tant com abans. És el mateix que dir: Ser un ruc / Ser un tros de ruc, o el mateix referit a l'ase. Tros d'ase!!!  "Mira que n'arribes a ser de lluç!".


Fer la mona. "Deixa de fer la mona!".
Equival a dir fer el ridícul.


"Quin gat que has agafat!": Doncs no estic admirant un nou gat que m'ha portat el marit, no. És com dir-li, "quina mona que portes!".
Agafar el gat /agafar una mona.


En la mateixa línia: "Aquest tros d'ase del Santi està escorxant el gat ara!"... No, no patiu pel gat, és el mateix que dir: "Aquest tros de ruc del Santi està dormint la mona ara!".


Donar peix al gat: Afavorir enraonies o murmuracions.


Ser un orgue de gats / Ser una colla de gats = Ser una olla de cargols / Ser una olla de grills.
Ha quedat clar? Vol dir fer guirigall, no tenir ordre ni concert.
Encara que no sé que hi pinten aquí els cargols perquè aquests no fan soroll. O és que no tinc la oïda fina?


"Nen, fill meu! Sempre fas el mateix, com el gos d'en Puig, que quan el crides fuig!"
Fer com el gos d'en Puig, que quan el crides fuig és pels desobedients i que van a la seva.

Un altre: "Va Laia! No facis com el cavall d'en Patroc, que corre molt i avança poc".  La nena fa veure que fa moltes coses, que no para, però, de fet, no fa res.


I sabíeu que un sinònim per l'expressió "fer el negoci d'en Robert amb les cabres" és, "perdre bous i esquelles"?


"Aquest Santi és més curt que una cua de conill!". No li estic dient maco al Santi, més aviat que és curt de gambals.


Confondre els ous amb els cargols, què pot voler dir? Doncs s'entén prou bé, és no saber de què va una cosa, no tenir idees clares.




Un parell de frases fetes una mica escatològiques:

Fer com els burros els pets: Fer amb facilitat una cosa, fer a dojo.

Mudar l'aigua al canari: Orinar



I per acabar avui, algunes expressions ben curioses:

"Carmeta, bonica. Què estàs al cel de les oques?".
Estar al cel de les oques: Estar a la lluna, badar.


"Calla ja, Quimet! Ves on canta la sardina!"
Ves on canta la sardina: Desentendre's d'una persona, rebutjar-la, no fer-li cas.


"Ai Pilar! Aquests nens! Sempre igual. Van a l'aranya i l'estiracabells ni que sigui per un llapis."
Anar a l'aranya i l'estiracabells: Disputar-se alguna cosa.


"El Ramon sempre fent explicacions de gall dindi!". 
Fer una explicació de gall dindi?
Embarbussar-se, barbotejar, parlar a sotragades.


Què bèsties!



diumenge, 7 d’agost del 2011

Origen d’alguns refranys

L’altre dia, amb motiu de la venda per quatre quartos de nombrosos edificis que la Generalitat catalana ha anat comprant al llarg dels anys i que ara llogarà als nous propietaris per un preu superior al que ha pagat fins ara en concepte de costos bancaris per crèdits i interessos, em va sortir un refrany molt nostre: “Fer el negoci del Robert de les cabres”. Així és com el recordava que el deia la mare. Ja sabem que a la parla, les dites, les llegendes, rondalles, cançons, les tradicions orals, en definitiva, van desfigurant, afegint i canviant les coses.
Vaig consultar, evident, i vaig trobar el següent:

Fer el negoci d’en Robert AMB les cabres, que en donava dues de negres per una de blanca.

El cas és que a la xarxa vaig trobar una explicació que, si bé, ja deia que el Robert de la dita canviava dues cabres per una, com a l’home li semblava que la gent preferia les blanques, doncs tampoc, ben mirat, és un disbarat canviar alguna cosa que no agrada per una que la gent prefereix. És un negoci prou normal. ... Però, en un llibre que recull part de la recopilació feta per Joan Amades (1890-1959), ja ho explica més bé.

1. El negoci d’en Robert amb les cabres
Aplicat a un negoci ruïnós.
En Robert era un ramader que tenia un ramat de cabres negres. Cregué que les blanques eren millors i en donà dues de negres per una de blanca. Quan les tingué blanques, cregué que s’havia equivocat, i en donà dues de blanques per una de negra, i així anà canviant fins a quedar-se sense ni una cabra.

L’origen d’aquest refrany serà prou conegut per alguns però, sabeu d’ on ve la dita?:
No haver-hi tutia?
El cert és que jo hauria jurat que s’escrivia per separat, i, com no!, feia referència a alguna tieta. Doncs ben equivocada que anava:

2. No haver-hi tutia

No haver-hi remei o apel·lació.
Al·ludeix a la tutia o atutia, medicament molt usat antigament per a curar les inflamacions de la vista, en el qual es tenia gran fe. Era compost a base de pega grega. El sentit és, doncs, ben clar: el de no haver-hi remei.
  
I per acabar, l’origen de
3. No haver-hi més cera que la que crema
Serveix per a indicar que una cosa no té apel·lació i que no hi ha més remei que admetre i acceptar les coses i els fets tal com es produeixen.
Al·ludeix als antics costums jurídics i també als costums d’encant, en què s’encenia una candela en el primer cas i, generalment, tres en el segon. Podia declarar el preguntat durant el temps que la candela cremava, sense poder dir res més un cop acabada, i en les subhastes s’admetien  oferiments mentre durava el nombre de candeles prèviament fixat. Un cop acabada la darrera, ningú més no podia oferir i l’objecte de la subhasta quedava concedit al darrer postor.