dimecres, 17 d’agost de 2011

SITUACIONS MODERNES, CONVERSES ABSURDES


Avui en dia tothom es creu amb el dret de adreçar-se a desconeguts sense més ni més. Això hauria estat una greu falta d’educació fa uns quants anys. Gravíssima. Les persones havien de ser presentades primer. En cas necessari, un entrava a l’altre demanant disculpes pel seu atreviment.

Ara? Nooooo. Per què? Et truquen per telèfon gairebé a les 11 de la nit per promocionar la telefonia mòbil, serveis de xarxa, etc. I si dius alguna cosa, clar, és que durant el dia no et troben. Doncs, collons!, envieu una carta, feu un mailing dels de tota la vida.

Tenim porters automàtics. A on jo visc, tota l’àrea, Barcelona i el seu cinturó, des d’abans dels anys 70, més de 40 anys. Doncs tothom a trucar perquè els obris. Aleshores, perquè collons hi ha porter? Deixem les portes obertes de bat a bat i apa!, endavant que fa baixada. Passi, passi i agafi el que vostè vulgui.

Però no acaba aquí, no. Truquen a la porta del pis. Si no obres, tornen a pitjar i deixant enganxat el dit.
- Què vol?
- Està el senyor de la casa?

O una variant:
- ¿Està su esposo?
- ¿Para què?
- Venim de telefònica...
- De Telefònica?
- Tenen vostès internet?

I a vostès, què cony els importa?

- ¿Venen a fer propaganda? –suavitzem el to però no la mirada, decididament torba.

Desconcertats. L’atac ha estat massa directe. No s’esperen tanta hostilitat; això no els hi ha dit el cap de vendes. Que hi ha gent original que no respecta el guió.

- No... Tenen vostès internet?
- D’ on venen vostès?
- .... Està el seu marit?

Apa que els hi explicaré que a casa mano jo!
- Miri, ja tenim Telefònica ...

Sí, sí, ja sé, ara la Telefònica de tota la vida, la de les Mercedes, és Movistar.

- ... i no canviem.
- ....

I la porta als nassos. Què també és de mala educació però ells han començat primer destorbant mentre estava fent la truita de patates per a sopar. Collons!

I ara mateix. Estic engrescada escrivint una de les meves obres mestres. Concentrada, retardant l’hora del sopar per no trencar el fil de la meva inspiració.

Truquen a la porta. Al nou pis mai sé si és a la porta del pis o a la de la porteria. No he après a distingir els dos sons.

Resulta que és a baix i despenjo l’auricular.
- Qui és?

No espero a ningú i ja em temo de què pot anar la cosa.
- Soc jo. –veu d’home.
- Qui ÉS? –torno a insistir.
- Soc jo.
- I qui és jo?
- Soc jo, reina! –tot melós.
- No el conec.
- Que soc jo, reina.
- S’equivoca.

Ja he sentit el timbre d’altres pisos. No truca només al meu.
- Soc jo, reina.
- Jo no em dic Reina.

I afegeixo:
- Quins collons que tenen!!

L’home de la “reina” ni torna a trucar, ni apareix.

Per un moment, mentre torno a l’ordinador, penso, “la seva veu s’assembla a la d’en Paco”. Paco va ser el meu amor durant 13 anys, però en fa una pila de temps, mooooolt de temps, que no en sé res d’ ell. La nostra relació va quedar morta i enterrada i pertany totalment al passat.

“I si fos ell?”. “Ai!, com em veuria amb els cabells que porto ara i ja tant gran!”. Per més que ens fem les "passotes", està clar que la coqueteria femenina també és una qüestió genètica.
"Clar que, com ha d’estar ell? Molt gran”. En Paco em portava, espero que encara ho faci, nou anys.

“Treu, fuig!”. No, seguríssim que no pot ser en Paco, però al final m’he quedat intrigada.
I si la reina fos jo? De debò? Potser un altre vegada haig de dir:


... – Soc jo, reina.
- Ai! Hola reiet, ara mateix t’obro.
I el faig passar desprès de donar-li un bon repàs.



LA MAR

 
En Joan Amades va fer un gran esforç per recollir les tradicions de Catalunya: rondalles, costums, creences, cançons, mites, llegendes. Va recollir, com bé diu en la seva classificació Rossend Serra i Pagès, “allò que el poble diu, allò que el poble fa i allò que el poble creu”. Moltes rondalles, contalles, Amades les explicà com li havien estat comunicades i reconeixent-ne cadascuna de les persones de qui rebé la informació. Aquest és el cas d’aquesta contalla referida a la mar, la Mediterrània, que no sembla tenir pas el mateix protagonisme que la muntanya dins de les nostres tradicions, cosa ben estranya per un poble que té una història tan plena de fets de la mar, des de contactes amb altres pobles, fets dels reis, senyors, com dels pescadors.  


L’origen de la mar
En temps molt antics en el món  no hi havia ni la mar ni rius, solament unes fontetes escasses insuficients a les necessitats de la humanitat. El qui tenia una d’aquestes fonts n’estava gelós.

Un dia Jesús i sant Pere, quan anaven pel món, assedegats, trucaren a totes les portes d’una ciutat, car tothom els negava l’aigua, i solament una velleta els donà tota la que tenia. Jesús, agraït, li va donar una boteta i li encomanà que quan no tingués aigua recorregués a ella, que li’n rajaria tanta com en voldria.

Perquè dubtava de la virtut de la boteta la vella no en feia ús. Però un dia que n’estava molt necessitada, car el rei d’aquella terra, amo de la font, sols donava aigua el diumenge, es decidí a obrir la bóta, que començà a  rajar i rajar tant, que la bona dona no sabia com deturar el raig.

Aviat s’inundà la casa, la ciutat i la vall fins a formar una gran quantitat de rius i la mar. Tota la inhospitalària ciutat va inundar-se i restà submergida en la mar. Només es va salvar la velleta, que, previnguda del que havia de passar, va enfilar-se d’alt d’un turó que va restar enmig de la mar com una illa i que prengué el nom de Trinitat, que era el de la velleta.

No se sap on anà a parar la boteta, i mentre no se’n tanqui l’aixeta seguirà rajant i hi haurà rius i mar. Han fracassat els treballs per trobar-la i com que es creu que mai no serà trobada, mentre el món serà món hi haurà mar.(1)



(1)        Joaquima Coll, dita la Neus, calcetera de Barcelona, 1912

divendres, 12 d’agost de 2011

Pobres animals!



Doncs sí, pobrissons animals! Sempre se les carreguen quan es tracta de dir-nos coses amables l'uns als altres. Uns quants exemples:


Ser un lluç / Ser un tros de lluç. Ara no es diu tant com abans. És el mateix que dir: Ser un ruc / Ser un tros de ruc, o el mateix referit a l'ase. Tros d'ase!!!  "Mira que n'arribes a ser de lluç!".


Fer la mona. "Deixa de fer la mona!".
Equival a dir fer el ridícul.


"Quin gat que has agafat!": Doncs no estic admirant un nou gat que m'ha portat el marit, no. És com dir-li, "quina mona que portes!".
Agafar el gat /agafar una mona.


En la mateixa línia: "Aquest tros d'ase del Santi està escorxant el gat ara!"... No, no patiu pel gat, és el mateix que dir: "Aquest tros de ruc del Santi està dormint la mona ara!".


Donar peix al gat: Afavorir enraonies o murmuracions.


Ser un orgue de gats / Ser una colla de gats = Ser una olla de cargols / Ser una olla de grills.
Ha quedat clar? Vol dir fer guirigall, no tenir ordre ni concert.
Encara que no sé que hi pinten aquí els cargols perquè aquests no fan soroll. O és que no tinc la oïda fina?


"Nen, fill meu! Sempre fas el mateix, com el gos d'en Puig, que quan el crides fuig!"
Fer com el gos d'en Puig, que quan el crides fuig és pels desobedients i que van a la seva.

Un altre: "Va Laia! No facis com el cavall d'en Patroc, que corre molt i avança poc".  La nena fa veure que fa moltes coses, que no para, però, de fet, no fa res.


I sabíeu que un sinònim per l'expressió "fer el negoci d'en Robert amb les cabres" és, "perdre bous i esquelles"?


"Aquest Santi és més curt que una cua de conill!". No li estic dient maco al Santi, més aviat que és curt de gambals.


Confondre els ous amb els cargols, què pot voler dir? Doncs s'entén prou bé, és no saber de què va una cosa, no tenir idees clares.




Un parell de frases fetes una mica escatològiques:

Fer com els burros els pets: Fer amb facilitat una cosa, fer a dojo.

Mudar l'aigua al canari: Orinar



I per acabar avui, algunes expressions ben curioses:

"Carmeta, bonica. Què estàs al cel de les oques?".
Estar al cel de les oques: Estar a la lluna, badar.


"Calla ja, Quimet! Ves on canta la sardina!"
Ves on canta la sardina: Desentendre's d'una persona, rebutjar-la, no fer-li cas.


"Ai Pilar! Aquests nens! Sempre igual. Van a l'aranya i l'estiracabells ni que sigui per un llapis."
Anar a l'aranya i l'estiracabells: Disputar-se alguna cosa.


"El Ramon sempre fent explicacions de gall dindi!". 
Fer una explicació de gall dindi?
Embarbussar-se, barbotejar, parlar a sotragades.


Què bèsties!



diumenge, 7 d’agost de 2011

Origen d’alguns refranys

L’altre dia, amb motiu de la venda per quatre quartos de nombrosos edificis que la Generalitat catalana ha anat comprant al llarg dels anys i que ara llogarà als nous propietaris per un preu superior al que ha pagat fins ara en concepte de costos bancaris per crèdits i interessos, em va sortir un refrany molt nostre: “Fer el negoci del Robert de les cabres”. Així és com el recordava que el deia la mare. Ja sabem que a la parla, les dites, les llegendes, rondalles, cançons, les tradicions orals, en definitiva, van desfigurant, afegint i canviant les coses.
Vaig consultar, evident, i vaig trobar el següent:

Fer el negoci d’en Robert AMB les cabres, que en donava dues de negres per una de blanca.

El cas és que a la xarxa vaig trobar una explicació que, si bé, ja deia que el Robert de la dita canviava dues cabres per una, com a l’home li semblava que la gent preferia les blanques, doncs tampoc, ben mirat, és un disbarat canviar alguna cosa que no agrada per una que la gent prefereix. És un negoci prou normal. ... Però, en un llibre que recull part de la recopilació feta per Joan Amades (1890-1959), ja ho explica més bé.

1. El negoci d’en Robert amb les cabres
Aplicat a un negoci ruïnós.
En Robert era un ramader que tenia un ramat de cabres negres. Cregué que les blanques eren millors i en donà dues de negres per una de blanca. Quan les tingué blanques, cregué que s’havia equivocat, i en donà dues de blanques per una de negra, i així anà canviant fins a quedar-se sense ni una cabra.

L’origen d’aquest refrany serà prou conegut per alguns però, sabeu d’ on ve la dita?:
No haver-hi tutia?
El cert és que jo hauria jurat que s’escrivia per separat, i, com no!, feia referència a alguna tieta. Doncs ben equivocada que anava:

2. No haver-hi tutia

No haver-hi remei o apel·lació.
Al·ludeix a la tutia o atutia, medicament molt usat antigament per a curar les inflamacions de la vista, en el qual es tenia gran fe. Era compost a base de pega grega. El sentit és, doncs, ben clar: el de no haver-hi remei.
  
I per acabar, l’origen de
3. No haver-hi més cera que la que crema
Serveix per a indicar que una cosa no té apel·lació i que no hi ha més remei que admetre i acceptar les coses i els fets tal com es produeixen.
Al·ludeix als antics costums jurídics i també als costums d’encant, en què s’encenia una candela en el primer cas i, generalment, tres en el segon. Podia declarar el preguntat durant el temps que la candela cremava, sense poder dir res més un cop acabada, i en les subhastes s’admetien  oferiments mentre durava el nombre de candeles prèviament fixat. Un cop acabada la darrera, ningú més no podia oferir i l’objecte de la subhasta quedava concedit al darrer postor.

dijous, 4 d’agost de 2011

Què eixerides som les dones!

Què eixerides som les dones!
Una dona acabada de divorciar passà el seu primer dia tota trista, embalant les seves pertinences amb baüls, maletes, etc..

El segon dia, varen anar els de les mudances a recollir-ho tot i emportar-s’ho.

El tercer dia, la dona va asseure’s al terra del menjador buit, va posar música suau; i dos quilets de gambetes i un plat de caviar i una ampolla de vi blanc fresc del bo.


Quan va acabar de menjar, va desmuntar les barres de les cortines de tota la casa, els hi va treure els taps dels extrems i a dins va embotir-hi la meitat de les gambetes, i una generosa ració de caviar, i va col·locar de nou els taps als extrems de les barres.



El seu  EX  es va quedar la casa amb mobles nous i parella nova. ...Tot va anar molt bé, fins que la casa va començar a fer pudor.

Van fer-hi de tot: airejar tota la casa, una bona neteja de racons, desmuntar totes les conduccions de l'aire condicionat per si hi havia rates mortes: van rentar les catifes noves, etc.

A cada racó de la casa, varen posar-hi perfums d'aire, es van gastar cents de pots de esprais olorosos, ... al final van canviar totes les catifes. En resum: res els hi va funcionar.

Els amics no varen voler tornar-hi, els treballadors se'n van anar, fins i tot la serventa va marxar "morta de fàstic "

Al final l’EX i la seva promesa es van mudar a un altre casa, desesperats. Ningú els hi volia comprar la casa de la mala olor! O, més ben dit, de la pudor que fotia! Els venedors no hi van tornar!.
És van haver de gastar molts diners, per comprar la casa nova més senzilla que l'altre que deixaven.

La dona va trucar al seu EX per la  paperassa pel divorci i li va preguntar com estava; l'EX va dir-li que bé, que s'estava venent la casa. Els motius no li va dir, evidentment!


Ella el va escoltar amb calma, després li va dir que enyorava la casa; que parlaria amb el seu advocat per arranjar els papers i aconseguir la casa antiga de nou.


Ell, el seu EX, suposant que la dona no tenia ni la més remota idea de la mala flaire que fotia la casa, va acceptar la negociació per la dècima part del seu preu real. La qüestió era que la dona firmes l'acord.  Ella, naturalment, va acceptar i en menys d'una hora la casa era seva.


Una setmana més tard, l'EX i la nova parella es van aturar a la porta de la casa vella i, amb un somriure als llavis, van contemplar com els hi estaven embalant els mobles i totes les seves pertinences, camí de la nova casa. Totes les seves pertinences, ... amb les barres de les cortines incloses.



Conte recollit per la Pepi Barberà.

dimecres, 3 d’agost de 2011

Els tres germans

Per els grans amants dels embarbussaments i desitjosos de nous reptes, avui presentem aquesta Rondalla contada per Rafael Mir, de Gràcia (Barcelona), l’any 1918, i recollida per Joan Amades. A veure qui la repeteix en veu alta i la treu a la primera!


Una vegada eren tres germans, colans, bufans, entrampolicans;
 varen anar de cacera, colera, bufera, entrampoliquera
i mataren un conill, colill, bufill, entrampoliquill;
el van portar a casa d’una noia, coloia, bufoia, entrampolicoia,
i li van dir:
-       Noia, coloia, bufoia, entrampolicoia, ens vols coure aquest conill, colill, bufill, entrampoliquill?
-       Si, nois, colois, bufois, entrampolicois; poseu-lo damunt la taula, colaula, bufaula, entrampolicaula, i quan hauré rentat els plats, colats, bufats, entrampolicats, us el faré  amb romesco, colesco, bufesco, entrampoliquesco.
Mentre la noia, coloia, bufoia, entrampolicoia, rentava els plats, colats, bufats, entrampolicats, va arribar el senyor gat, colat, bufat, entrampolicat;
va enfilar-se dalt la taula, colaula, bufaula, entrampolicaula;
se li va menjar el conill, colill, bufill, entrampoliquill.
Quan varen tornar els germans, colans, bufans, entrampolicans, li digueren:
-       Noia, culoia, bufoia, entrampolicoia, ens has cuit el conill, colill, bufill, entrampoliquill?
-       No, nois, colois, bufois, entrampolicois; mentre estava rentant els plats, colats, bufats, entrampolicats, ha vingut el gat, colat, bufat, entrampolicat i s’ha menjat el conill, colill, bufill, entrampoliquill, que havíeu deixat damunt la taula, colaula, bufaula, entrampolicaula.
Els germans, molt enfadats, colats, bufats, entrampolicats, perque no podien dinar, colar, bufar, entrampolicar, li varen ventar grossa surra, colurra, bufurra, entrampolicurra, i li van fer rostir el gat, colat, bufat, entrampolicat, i

vet aquí el conte acabat.

Un acudit acabat de treure del forn!

Un empleat li diu al seu cap:


- M'ha de pujar el sou, senyor!! I sàpiga que hi ha quatre grans empreses que van darrere meu.....
- Ah, sí? I es pot saber quines empreses són aquestes?
- Doncs.....
La de la llum,
La del telèfon,
La de l'aigua i
La del gas !!
 
 
-----------------
Font: Acudit compartit per el Miquel Roura a Facebook.

dimarts, 2 d’agost de 2011

El català, mare de l'anglès, part II



Com dèiem ahir, els americans tot ho trastoquen. Per exemple: Del "vi" en diuen abella.Si dic "nou", entenen que no, i quan parlo de Lles, que dic que . Quin embolic!

Són tan beneïts que a una "fada" li duen pare, i si vas a la "moda", et contesten que ta mare.

Has d’anar amb l’oïda fina perquè per dir "sang" sembla que diguin blat, mentre que del "buc" ells n’hi diuen llibre.

Si dius, "ai, que caus"!, pensen que parles de vaques; si exclames,  “algú es mor”, entenen només que més.

Un "pet" per ells és un animal de companyia, però si dius que estàs "fart" et miren malament pensant que dius pet. I no vegis si crides, "foc!". Et prenen per un mal parlat i molt mal educat

I encara això no s’ha acabat. Si dius que estàs "suant", ells va i entenen que parles d’un cigne, encara que la teva pronunciació no la trobaran molt digne.

Si els preguntes, "cóm?", venen. No diguis que t’has donat un "cop" perquè et portaran una tassa. Obres la finestra de "bat a bat", que per a ells són rats penats. Si demanes "fil", pensaran que parles de sentir, Per ells, l’acer té "estil", i si dius "mil", serà que tens gana.

I encara no t’he dit que "nau" per ells és ara, i que quan se senten sorpresos, diuen “ou”.

Fet i fet,  pel que dèiem només començar: si demanes un "got de vi", es pensaran que una abella has caçat. Ben bé han tragirat tots els significats. Com deia aquell gal: Estan ben bojos, aquests americans!

dilluns, 1 d’agost de 2011

El català, mare de totes les llengües

Dedicat al Graham Howe i al seu oncle, lord Alisdair "Binky" McGregor



Pont de Manhattan en construcció
(1908)

Un jove català, Artur Cuyàs (1845-1925), que col·laborava en la revista mensual La Llumanera de Nova York, va reprendre la tasca, que ja comptava amb alguns precedents divertits, de “demostrar” que el català era la “mare” de totes les llengües. Com per exemple, com mare del xinès: “Com  que tinc tanta sang, a les cinc tinc set i a les set tinc son”.
Al gener de 1875 publicà “La llengua anglesa. Carta d’un pagès arribat a Nova York a un company seu a Catalunya”, de la que trec la part següent:

Estimat company i amic,
a Nova York he arribat i, a penes he descansat, aquesta carta t’escric. ... Però, noi, los ianquis tenen una manera tal de parlar, que jo no em puc explicar com ells mateixos s’entenen. ... Explicar-me jo no puc (i saps que no sóc cap plepa) que del "pebre "en diguen Pepa, que d’una "cuinera", cuc.
Corn se diu lo blat de moro, sombret és un tros de pa, i en compte de dir "demà" se diu en anglès tu, moro.
Diuen bota a la "mantega" i per dir "jo" se diu ai!, lo qual m’omple el cor d’esglai puix sembla que algú gemega.
Escura’l vol dir "esquirol", per dir "mitja" es diu que es toquin, "no fumin" es diu no es moquin, i del "carbó" en diuen col. La "mare" diuen que és moda, però la gran moda és "l’àvia", i la família és tan sàvia que "el germà" diuen que broda.
Si a una noia malalteta te li acostes molt humil preguntant ¿que duia fil?, ella et contestarà: beta.
Com més disbarats els digues més t’entendran, de segur. Per dir "dos" has de dir tu, i per dir "números", figues, i tot pel mateix estil. Cinc és "l’aigüera", ja ho sents; per dir "quartos" digues cents, i per dir un "molí", mil.
Sols una cosa, Jeroni, trobo jo en aquest llenguatge ben dita i és, mal viatge!, que al "diner" se diu dimoni.


-----------------------------------------
Bibliografia:
"Jocs, cançons i costums que no hem de perdre", per Antoni Dalmau, Edicions Columna.