divendres, 30 de novembre de 2012

CREMA DE CIGRONS I PATATES


Un any més Blocs contra la Fam fa difusió del Gran Recapte del Banc d'Aliment, i animen els seus lectors a participar aportant els productes sol·licitats als llocs de recollida.
Si l’any passat es varen batre rècords de recollida, aquest any també ho podem fer entre tots.
Podeu buscar el punt recollida més proper aquí.



Una recepta a l'antiga de les de cullera, amb carbohidrats i proteïnes d'ambdues procedències, vegetals (cigrons) i animal (ous i la mica de pernil si s'afegeix). Per completar un àpat equilibrat, una amanida de les més habituals, d'enciam, tomàquet i ceba.




CREMA DE CIGRONS I PATATES

Per 4 persones:

800 gr. de patates
400 g. de cigrons cuits (o un pot normal)
1 ceba grossa (que no és indispensable; recomanable, sí, molt)
2 ous
100 gr. cansalada viada o pernil país (optatiu)
2 llesques de pa, millor si és sec.
3 caps d’all
julivert
oli
sal

Els ous es fan durs i es deixen a banda.

Els cigrons s’esbandeixen bé en aigua corrent i se sequen amb un drap de cuina gran. Es freguen perquè salti la pell i així ens estalviem de passar pel passa-purés, l’altre opció per eliminar la pell.

Es bullen les patates amb la ceba sencera i amb una mica de sal. Recordem que els cigrons encara els hi quedarà i sempre podem rectificar al final. Un consell que val la pena: Llescar les patates, fent un tall amb el ganivet i tibant al final, esberlant cada tros. És la manera de que les patates deixen anar molt millor el midó que porten i aconseguir que l’aigua –o qualsevol suc de bullir o estofar-, sigui més suculent.

Un cop cuites les patates s’ajunten amb els cigrons, amb aigua de bullir, un rajolí d’oli, molt millor si pot ser d’oliva, la ceba a trossos i els dos rovells cuits dels ous. Tot plegat es passa per la trituradora. Si cal, en dues tandes, lògic. I un cop tenim la crema, mirant de que no surti massa espessa, la posem al foc perquè cogui una miqueta tot junt i arrodonir el gust.

A banda, a una paella posem una mica d’oli, fregirem els caps d’all sense pelar i esclafats, a la antiga, la cansalada, si és el cas, i el pa tallat a daus petits. Si enlloc de cansalada posem pernil en tires molt petitones s’aboca al darrer moment només per deixar-hi el gust però no cremar-lo, juntament amb el julivert ben picat.

Un cop fet aquest sofregit s’aboca a l’olla o cassola –sense l’oli de fregir o molt poc- on tenim la crema, i es treu tot seguit del foc, llesta ja la crema per escudellar.

Quan la posem a taula, tenim les dues clares cuites d’ou ratllades i afegim una cullerada per sobre a cada plat.

Variant:

Crema de cigrons i arròs blanc

Enlloc de patates es pot fer amb arròs blanc, normal. Una mida per persona i fent-lo ben caldoset. La resta és la mateixa.

És pel cas de tenir arròs però no tenir patates. La combinació funciona molt bé.


divendres, 26 d’octubre de 2012

Caure d'oros i ésser un pau



Anem a veure unes quantes frases fetes, que fa molt que no en parlem? Som-hi!

Caure d'oros:

Sinònim amb ’caure de nassos’, ‘caure de nas a terra’, ‘caure de cara’, ‘caure de morros per terra’ o, diuen, ‘caure de trompis’.
La meva mare i a la família ho havia sentit molt de petita, ‘caure d’oros’. Amb el temps m’he oblidat i dic més, però que molt més, ‘caure de nassos’. 
Caure de trompis? Vaig a veure que trobo perquè aquest no l’havia sentit a dir mai.
Diuen caure per terra, a resultes d’una ensopegada o una empenta. També es troba amb el mateix sentit, caure de vint ungles.  
Ex. Va caure de vint ungles, tan llarg com era, i tothom reia.
Referent a ‘trompis’ podem trobar:
TROMPIS. II 1. m. Trompada, cop violent (en Ilenguatge d'argot)
Evident que també hi ha una expressió amb gairebé el mateix sentit de ‘caure d’oros’: el famós i gens refinat ‘fotre’s de lloros’.


 Per contra, si diem

Caure de corcoll:

és just a l’inrevés. Caure d’esquena.
Té com a sinònims caure de memòria (em resulta molt familiar). També és diu caure de clatell

 
....................

I anem per altre expressió que m’ha portat molts records:

Ésser un pau

Ésser excessivament confiat, crèdul, sense malícia. Qui s'ho creu tot. Per dona, ésser una paula.

No sé; són records però no massa bons perquè juraria que m’ho deien a mi. Casum l’olla!

És curiós que dir que ‘tens bona barra’ és sinònim, com ‘portar llana al clatell’, la persona que és fàcil d’enganyar. Gairebé que m’agrada molt més que dir ‘mamar-se el dit’. Enlloc de fer servir aquesta expressió, podem dir també

‘beure a galet’

‘tenir un bon davallant’

‘ésser una persona taujana’, persona rústica, bonhomiosa.

Ex. La gent creia que el príncep rus Mixkin, protagonista de L’idiota, de Dostoievski, era un pobre taujà que no sabia el que volia.

‘no veure-hi més enllà del nas’

‘combregar a la cuina’

‘combregar amb rodes de molí’ i, el que més em crida l’atenció

‘gat apostòlic’

Eing??? Gat apostòlic? Aquesta és bona.

Ets un gat apostòlic. T’ho creus tot.

 

 

Font: Diccionari de Sinònims de Frases Fetes, per M. Teresa Espinal.

Fitxa: 1.268 pàgines, 5.505 entrades conceptuals, 15.505 expressions lexicalitzades. Inclou CD-ROM. Preu, 70 euros a la Casa del Libro.

divendres, 19 d’octubre de 2012

Embarbussar-se i empatollar-se



Avui m’arriba un mot que l’hem fet servir fa molt aquí mateix, parlant dels embarbussaments, allò de “setze jutges metgen fetge, fetge mengen d’un penjat...”.

Doncs parlem del verb

Embarbussar-se.

1.    Es diu quan algú parla confusament, deixant les coses a mig dir, embullant-les, de manera que el que diu és amb prou feines intel·ligible.
Posen com a exemple, “Quan li dirigiu la paraula s’enrojola i s’embarbussa”.
2.    Dir alguna cosa embarbussadament, confusament. “ No sé què s’embarbussa! Diu que ha vist un assassinat”...

Ai xiquets! Quan he vist això, de seguida he pensat en un altre verb que és el que jo hagués escollit –i em ve de la mare, català antic del bo-: “No sé què s’empatolla aquest! Diu que ha vist un assassinat”,



I com vaig trontollant amb el meu català, ràpidament he buscat “empatollar-se”. Comparem els dos verbs? Vinga, som-hi!

Empatollar-se

Dir coses sense solta, embrollades, empescades, etc.


I sobre embarbussar-se, què més podem dir per aclarir quan farem servir un verb o l’altre amb precisió? Perquè ja es veu que hem de filar prim.

1. La ETIMOLOGIA d’embarbussar-se està relacionada amb “balbucejar”, forma desenvolupada de l’antic balbuçar i aquest com derivat del llatí balbutiens, -ntis.

Si posem un text s’entén molt millor:

Músics, teló! Un focus alça el sol i fa la nitdintre l’escena del poema.Blanc, el poeta avança resplendent,comença amb molt aplomi s’entrebanca en recitar un vers massa llarg, vol desfer el nus i s’embarbussa i cau per l’extrem dret.
De  Carles Torner, “·El substitut”, dins L’àngel del saqueig (Barcelona, Edicions 62, 1989)

2. La ETIMOLOGIA d’empatollar-se resulta prou més divertida. Ve de “patollar”, “moure els peus, debatre’s de peus”, d’origen incert, probablement del francès patouiller, mateix significat, derivat de “patte” (pota) amb el sufix pejoratiu “ouiller”.

Un altre text d’exemple:

  • -       Ja voldria jo viure els cent deu del lloro! Però el pobric va morir d’accident...
  • -       Què li va passar? –preguntà Roldós.
  • -       Una cosa de no dir. Encara me’n faig creus. El lloro la va dinyar esclafat.
  • -       Per la roda d’un carro, potser? –preguntà Tarrés.
  • -       Què t’empatolles! Vinga, home: mira que pensar justament en la roda d’un carro! Que et penses que es passejava pel carrer com un gos qualsevol? Va tenir una mort molt més interessant: va morir aixafat per un mirall, tal com sona...

D’Agustí Bartra, “Crist de 200.000 braços” (Palma: Lleonard Muntaner, 2008)


En resum, si pregunto “què s’empatolla aquest?”, quan algú està parlant d’una cosa esgarrifosa que ha vist, ho diré més en el sentit que s’està inventant, empescant una de grossa, ens està explicant coses inversemblants o que no semblen tenir cap sentit. No me'l crec

Però si dins de la mateixa situació dic “no sé què s’embarbussa”, serà que no aconsegueix explicar-se bé, no li surten les paraules i es fa un bon embolic. No l'entenc però no vol dir que no me'l cregui.

Un altre text per veure l’ús d’aquest darrer verb:

“No es pot córrer –deia ell- girant-se a cada moment amb una mena d’amor posat en el perseguidor i el desig ocult que ens atrapi la cosa de la qual fugim. Ens convidava a refer les maletes i anar més lluny, o més endins, perquè ara, segons ell, ja ens toca fugir en profunditat. Es contradeia, ja ho veus, entre endinsar-se i elevar-se, i és que de debò li passava el que ens passa a tots quan volem dissimular un fracàs i ens embarbussem.

De Pere Calders, “L’ombra de l’atzavara” (1964).

dimarts, 11 de setembre de 2012

Cassola de vedella amb pebrots




Us he tingut molt descuidats i no he potinejat massa entre fogons ja fa molt de temps. Idees no falten i cada dia em fa més i més gràcia això de muntar alguna cosa petiteta de cuina, però anem a l’ aquí i a l’ara i us explico tot seguit el que he fet avui per dinar.

Abans de passar a la recepta diem una cosa sobre com preparar els plats amb diversos ingredients.

Hi ha dues maneres de procedir: una d’elles és coure cada cosa a banda i barrejar-ho tot al darrer moment. L’avantatge en aquest cas és que es conserva molt bé el gust de cada ingredient.

L’altra –i és la d’avui- és anar afegint un ingredient darrera l’altre, per ordre de cocció i provocant que es vagin agafant els gustos de tot el que s’ha cuit abans. Com és lògic, porta més temps perquè no pots tenir quatre focs en dansa sinó que has d’anar esperant que quedi al seu punt un per passar al següent. La recepta d’avui, feta d’aquesta manera, m’ha pres una mica més d’una hora, no arribava a l’hora i quart.

No puc pujar fotografies, us heu de conformar
amb veure el filet de pobre abans de cuinar-lo

Caçola de vedella amb pebrots

(per 4 persones)
400 g de bistec de pobre. Que no el tallin massa fi
4 pebrots verds dels allargats
1 pebrot vermell dels d’escalivada, gros i molsut
1 ceba grossa
250 cl. aprox. de salsa de tomàquet
100 cl. aprox. de brou suau
Un gotet de vi d’aigua de mar
4-5 alls
1 fulla de llorer
1 branqueta de farigola
Un polsim d’orenga, o una branqueta no massa gran
oli d’oliva, com mig got d’aigua
sal i pebre

Hi ha tres ingredients que ja porten sal d’origen: el brou, la salsa de tomàquet i l’aigua de mar. Per aquesta raó, l’únic que he salpebrat ha estat la vedella, un cop he fet a trossos grans els bistecs. Partits per la meitat. 

Agafo una cassola una mica alta i de bona base i com que era d’acer, he posat a un foc mig tirant a fluixet. Si hagués estat una de fang –m’agrada molt cuinar en cassoles d’aquest material- el foc hagués estat baixet, el clàssic del xup-xup.

Poso tot l’oli que s’escalfi i el primer que saltejo és la vedella salpebrada. Uns segons perquè els talls són prims i després s’acaba de coure amb tota la resta. Mentre es cou la carn, afegeixo els alls esclafats, sense pelar, “al gust de la mare”.

Segon. Després de retirada la vedella, deixo els alls i afegeixo la ceba filetejada fina i a la llarga. No només deixo que s’escaldi la ceba (això que en castellà li diuen “pochar”) sinó que la rosteixo, tova i ben rosseta. Compte, s’ha d’anar remenant perquè no es cremi ni la ceba ni menys encara els alls que amarguen i fan malbé el menjar.

Un cop ceba i alls al punt, afegeixo el pebrot vermell ben trossejat, primer perquè té la carn molt més gruixuda que la del pebrot verd. Afegeixo un rajolí de brou perquè no s’enganxi i s’estovi més. S’ha de vigilar y anar remenant.

Un cop s’estova el pebrot vermell, li toca al verd també a trossets. Si fa falta, un altre rajolí de brou. I ja és hora d’afegir la fulla de llorer, la branqueta de farigola, i l’orenga, perquè deixin el seu gust a les verdures.

Quan el pebrot verd està cuit per sobre, és hora d’afegir la carn i tot seguit una part de la salsa de tomàquet i una part de l’aigua de mar (o aigua normal i s’haurà de rectificar de sal, millor cap al final de la cocció).

No es tracta de fer vedella amb salsa de tomàquet, per això no se’n posa massa.

Es va remenant i quan va curt de salsa, s’afegeix la resta de tomàquet i d’aigua de mar. La intenció és que mai hi hagi massa part líquida.

Cinc  o sis minuts més i ja està a punt. La ceba de la salsa ni es veurà, ha quedat pràcticament desfeta, donant-li molta suavitat a la barreja. Es retiren les branquetes d’herbes i la fulla de llorer.


Un suggeriment. 

Com acompanyar la proteïna i les verdures amb carbohidrats és tan important per mantenir l’àpat ben equilibrat, tenim diferents opcions però avui us recomano una molt bona pels més petits de la casa.

Talleu la carn a tires, com si fos per un plat xinès (es pot fer perfectament abans de barrejar-la, un cop ja saltejada, amb les verdures). Bulliu espaguetis, la pasta que trobo més adient per aquest plat, amb un punt de sal i d’oli d’oliva, i ho serviu junt, la pasta amb aquesta recepta. Una versió diferent del que és una bolonyesa.

Si es vol, es pot afegir una miqueta de formatge ratllat, parmesà recomanable, però millor passar de formatges perquè el plat ja és molt potent tant en aliment com de gust.

Jo he optat pel pa de pagès integral i amb nous. Una llesca primeta. La salsa –fosqueta- estava increïble. Una tassa d’ arròs també és un acompanyament perfecte. 

diumenge, 25 de març de 2012

Aventures a la cuina


Avui és primavera i no estic a El Corte Inglés. Ni tampoc, sigui dit de passada, a El Tall Anglès.

Avui, però, he fet un altre experiment de cuina i m’ha sortit de boooo!!! Però el problema és que hauré de canviar-li el nom. Ho compartiré amb vosaltres, ho prometo i que li caigui un llamp al damunt de qui està llegint això si no ho compleixo (jo també pertanyo a una comunitat que resisteix ara i sempre a l’invasor però no tinc una beguda màgica, snif, snif..., buaaaaaaaa!).

Però abans li tocarà veure la llum pública a l’èxit del febrer, l’estofat de be a les dues mostasses...

El cas és que vaig de bòlid... Ja sabeu que tinc un altre bloc on dono canya i més canya a tota aquesta gent tan ufana i tan superba i les seves decisions que ens estan més que enfonsant i més que deixant-nos sense futur?; que ens estan deixant sense vida per culpa de les retallades a la sanitat? És l’agora25siglos.blogspot.com.

Però per suavitzar el caràcter que se’m posa, tan avinagrat, doncs començo a potinejar  entre plats, espècies i herbes aromàtiques, recollint tradicions i afegint invents... justament, de la vora del foc, com es costum de dir-ho. I en faig cada una!!! 

Us faig cinc cèntims d’una coseta que he preparat pels meus nebots i nebodes:

Bombons rocallosos


Hmmmm...??? No sé si explicar-vos-ho. És tan senzill de fer i tan bo! Li he pescat la idea a una senyora que va molt mal informada d’altres temes però que té molt bona mà per la cuina. Es tracta de fer bombons casolans. Avui he provat a veure com em funcionaria amb la fondue de xocolata de la Nestlé que s’ha de reconèixer que està per llepar-se els dits (cosa que ja he fet).



Primer prepares el que penses afegir a la xocolata. Res de fruita fresca perquè el bombó es faria malbé de seguida, clar. El primer candidat que jo tenia pensat eren els pistatxos sense salar però no en tenia. Aleshores he agafat:

·         Grapat de cacauets torrats sense salar.
·         Orellanes d’albercoc a talls molt petitons..
·         Un invent meu –el més millor de tots els que he fet fins ara, una recepta que no penso compartir :P-, la llimona “a les illes”, també a bocins ben petits.
·         Arros torrat i inflat (sí, els crispies de tota la vida, això mateix)


He agafat bols petits i en cadascun d’ells he posat un grapadet de cada ingredient.
He preparat una safata i l’he untat amb mantega per evitar que els bombons s’enganxin (originalment s’ha de p

dimarts, 20 de març de 2012

Menjars per a una crisi


Abans de donar-vos una recepta que està d’escàndol i un altre de molt apanyadeta, anem a veure unes regles bàsiques de com funcionava el menjar fa molts anys i que avui en dia ens veiem forçats a recuperar en els temps que vivim.

Cada cop se sent més de gent que té problemes pel tema del menjar, que els diners no arriben. Doncs, apart de no quedar-se quiet i resignat que és el que hem estat fent durant molts anys, ara ho estem pagant i més que ho pagarem si no prenem una bona determinació,  mentrestant alguna cosa hem de fer. No és de rebut sentir que hi ha famílies que s’alimenten a base de pasta, només carbohidrats –és el component principal dels paquets de menjar de llocs com Càritas i pràcticament tots-, reservant la poqueta carn pels fills. Aquesta situació em porta memòries agredolces de la meva infantesa. Dolces perquè estàvem amb família, ens estimàvem i  feia més bon profit una llesca de pa amb oli en la confiança que uns cuidàvem dels altres i que érem capaços de cantar i ballar amb la música de la ràdio o els cants de la mare. Més que cantar, ella ja ho deia, tabalejava, però amb una alegria i una energia que donava goig per més que protestés, “calla, mama!”. I les olors dels estofats, dels guisats tan apetitosos que preparava. Sempre un bon plat calent per senzill que fos.

I records agres..., bé, no és fàcil veure un menjar del que no pots gaudir o haver de menjar molt poquet de les coses que més t'agraden, haver d'esperar que sigui una festa assenyalada durant tot un any, comprar 3 onces de galetes variades i que de les de nata i xocolata només t'entrin tres o quatre a repartir amb algun germà... Et quedes amb el gust i amb les ganes. La criatura es glateix i la mare pateix.


Per començar, diguem que aquesta idea de menjar un bon plat de carn resulta que no és tan sa ni tan convenient. La veritable dieta mediterrània està feta a base de guisats que porten una mica de tot. I per altre banda, una dieta que em van donar fa molts anys defensava que cada àpat havia de portar les següentes proporcions:

  • 30% cereal – carbohidrats de digestió lenta
  • 25% verdura crua/fruita
  • 25% verdura cuita
  • 15% proteïna
  • 5% d’algun tipus d’aliment fermentat com pot ser el iogurt, el kèfir (una variant), la sopa miso... o formatge, clar.

I com és el menjar clàssic de la Mediterrània? 
  • Un sol plat que porta verdura i hortalisses cuites, una mica de proteïna i els carbohidrats en forma de patates i/o cereals. O el pa per acompanyar.
  • Una bona amanida fresca, la més clàssica i barata, enciam i tomàquet amb ceba. I a ser possible (pels diners) un grapat d’olives.
  • Una peça de fruita de postre o una barreja de peces fent una macedònia, que pot estar feta amb iogurt.


I ja tenim un menjar sa i bo si el fem amb gràcia. Així, cada cop que pugi una recepta no caldrà dir amb que es pot acompanyar. Moltes d’elles portaran gran part dels grups enumerats. Un exemple senzill. Fins ara potser hem fet un plat de mongeta tendra i aquesta ha anat sola. Per qüestions de guardar la línia o per la raó que sigui. Bullida amb raig d’oli i a continuació un peix o un bistec a la planxa. Per la família potser hem fet un plat molt bo, que és saltejar la mongeta tendra amb pernil.

Doncs abans el plat clàssic amb tota la verdura és que aquesta no anés sola. Per estalviar però també perquè es feia un plat complet o gairebé. El clàssic era la mongeta tendra amb patates i una bona ceba, amb un raig d’oli cru a l’escudellar. 


Bo per a l’estomac (tant la patata com la ceba), digestiu, nutritiu, energètic... I per desprès, de segon ja que no hem posat proteïna... bé , la veritat és que moltes vegades s’acompanyava d’un tall de cansalada viada, però per fer-ho més sa, en aquests moments el peix més barat és el seitó, de vegades la sardina (tot depèn si és temporada o no) o la mare de lluç. Així que per fer un àpat ben fet posarem de segon un platet de peix i l’amanida d’acompanyament.



La recepta que compartiré amb vosaltres, la que he dit que està d’escàndol no està en el grup de les més econòmiques però tampoc és de les cares. Queda molt bé pel cap de setmana o per quan tota la família es reuneix tranquil·la. És un estofat de be a les dues mostasses. I si es vol economitzar, es pot substituir la carn ben magra del be per ronyons i estarem en línia amb una recepta popular francesa a la que li poso el meu toc especial.


Ah! I per cert. Si els petits de la família arrufen el nas davant d’un plat de mongeta tendra amb patates, sempre queda la sortida de fer-ne un puré. Uns daus de pa torrat o fregit, que es pot fregar amb all i una punta de julivert i la opció d’afegir una mica de formatge per donar-li una textura més cremosa i un gust més adaptat als més petits. Boníssim!

Bon profit!

divendres, 16 de març de 2012

Tot per un llibre


Vaig anar a Anglaterra, concretament a Londres, el febrer de 1978. El motiu? Coses de l’inconscient. Perquè veritablement va ser un rampell. Estava preparant-me per entrar a la facultat de Ciències Biològiques de Barcelona, la meva ciutat, i ajudant a un professor de l’àrea de genètica amb les seves mosques del vinagre, les Drosophila melanogaster, fent creuaments i aquestes porcades que s’acostumen a dur a terme per amor a la ciència, de manera que et surti una criatura ben estrafolària, que no ha donat la natura, amb ulls vermells, ales curtes i tot de pèls pel cos, mentre altres fas que surtin  netes i polides sense necessitat de que mai hagin d’anar a cal barber o a la perruqueria.



Esbudellar granotes i ratetes blanques no m’agradava gens i menys quan una cosa tan petita feia tanta pudor a l’obrir-la i et deixava impregnat l’olfacte durant hores. Però examinar el sexe de les mosques del vinagre, buscar els mascles adients i posar-los al mateix pot que les femelles amb les característiques que es volien estudiar, doncs sí. No estava malament.



Tant em va interessar el tema de la genètica que vaig voler ampliar els meus coneixements amb el material més recent d’aquell temps, el llibre Molecular Biology of the Gene del pare de la genètica, en Watson. I per què molestar a cap llibreter d’aquí amb encàrrecs si podia anar jo mateixa a buscar-lo? Sóc així de considerada i bona gent, jo.

Així doncs que demano a la feina..., on treballava jo aleshores? ... Un momentet de res..., A veure... Ara! Sí, ja ho recordo. Al Banc, està clar. Doncs deia que vaig demanar a la feina uns dies de vacances i me’n vaig anar a Londres tota sola a la recerca del llibre en qüestió.

En els deu dies que vaig estar no vaig fer moltes de les coses típiques d’una turista. Pubs? Ni un. Espectacles? Res de res. Anar a la casa de Sherlock Holmes? Ni em va passar pel cap. Recordo dues coses pel que fa a l’entreteniment. Que les parets del metro estaven folrades de l’anunci de la primera Star Wars, que és la quarta part de tota la història i la primera de la segona trilogia. Està clar? No? Tant si val. Segueixo.

També va atraure la meva atenció que en un dels teatres estava l’actriu Ingrid Bergman (sí, efectivament, la de Casablanca, només que amb uns quants anyets més a sobre) fent no sé quina obra. M’hagués agradat veure-la, així, en viu i en directe. De sobte una de les actrius mítiques de Hollywood resultava ser de carn i os i la podies tenir a pocs pams. Però no, no em va quedar temps per anar a veure-la.

En aquells deu dies vaig fer pols les soles de les botes, l’únic calçat que m’havia endut. Que cóm va ser possible?  Si dia rere dia t’aixeques ben aviat i et dediques a recórrer una ciutat immensa, agafant el metro, visitant museus i creuant tots els seus parcs –els de Londres; hi ha ciutats, i Barcelona és una d’elles, on no hi ha ni punt de comparació pel que fa a la quantitat i la grandària dels parcs-, apart de fer-te a peu recorreguts des del zoològic a la catedral de Sant Pau o el mercat de la Portobello Road, un dels més coneguts, el més famós de tots, doncs fer pols un calçat en poc més d'una setmana ja no resulta tan estrany.

A la nit estava desfeta. Prenia un sopar lleuger i de cap al llit, per poder al matí següent tornar a començar de nou.

Resumint perquè tinc aquella visita totalment clara en la memòria, des del viatge amb la British Airways fins al darrer moment quan ja m’arrossegava per les sales de la National Gallery i ja no em quedaven forces per posar atenció als quadres. De Londres em vaig enamorar especialment de dues coses, famoses, conegudes, i que em van sobtar perquè eren molt millor del que podia esperar i imaginar: Una cosa va estar els parcs, amb el Hyde Park al capdavant, i l’altra l’inoblidable Museu Britànic.

El Britànic va poder amb mi. Recordo que a l’entrar i girar a l’esquerra per començar el recorregut em vaig trobar sense avís previ davant de dues portes de pedra enormes. Les portes assíries, una amb el relleu d’un brau i l’altre d’un lleó antropomòrfics. Només les havia vistes al llibre de història de l’art del batxillerat i en algun altre que tenia d’arqueologia. No estava preparada per la impressió de veure-les a mida natural, les de veritat. Va ser tot un cop d’efecte i ja vaig recórrer les sales sense sortir d’un estat entre l’estupefacció i el plaer més profund.

Vaig enamorar-me de Londres. Potser la única raó que m’ha aturat sempre d’anar-me’n allà a viure és aquell blau tan esmorteït del seu cel. Mai, i molt menys a l’ hivern, he trobat enlloc el blau intens i lluent del meu Mediterrani.  El de Londres és un cel trist. Però la ciutat, ai, la ciutat! M’hi puc perdre i tan contenta.







dilluns, 12 de març de 2012

De refranys i paraules curioses

Refranyer


Potser em repetiré però avui he repassat el tema dels refranys gràcies a una publicació en el Facebook i com que no es llegeix un bloc igual a un llibre, doncs anem a recordar un quants refranys. La memòria és curta!

Obrim foc amb un refrany que no he escoltat a ma vida:

·         Partir-se la civada a coces. Vol dir partir peres, barallar-se.



Aquests tampoc s’escolten massa però els podem fer servir molt:

·         De metge experimentador i d’ase orellut, Déu me n’ajut.

·         Més cavil·la un afamat que cent advocats.



En canvi, qui no coneix aquest?

·         Una veritat com el puny (o com un temple): Es una proposició absolutament vera, indubtable.



I ara un de molt interessant perquè ens surt una paraula molt antiga que avui en dia no és gens habitual i m’ha cridat l’atenció.

·         L’aigua corrent no és sutza ni pudent
 

Interessant la paraula ‘sutza’ que vol dir ‘bruta’. Fent cerca del mot, trobem a Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/II, dins del capítol dedicat a l’evolució de la terminació adjectival –IDUS en català i castellà, el següent:

El resultat medieval de la terminació –IDU(S) en català és –eu i –ea pel femení:

. NITIDU: nèdeu/nèdea, que passarà a ser ‘net’

. SUCIDU: sútzeu/sútzea, avui ‘brut’ però veiem que també es conserva ‘sutza’ per l’aigua, la mentida, etc.

. TEPIDU: tèbeu/tèbea, avui ‘tebi’

Després d’aquesta informació, em sento com el personatge de Ross a la sèrie “Friends”, el paleontòleg aficionat als dinosaures de qui tots els amics ‘escampen la boira’ i protesten quan comença a parlar de la seva gran afició.  ... Hmmmm?, em sembla que la propera entrada tornarà a ser una recepta de cuina, un dels ‘invents de la tieta’.

Aquest plat em recorda una visita al Museu Britànic a Londres –on, si no!?- perquè és exactament igual al que vaig menjar fa molts anys a la seva cafeteria. La única experiència penosa en el museu més inoblidable que he vist mai.