diumenge, 16 d’octubre de 2011

Contes de fades: La peça de roba

En Joan i en Pere eren dos amics que vivien  en un poblet molt petit prop de les muntanyes boscoses del nord del país. Des de molt petits havien sentit explicar les històries de les dones d’aigua que seduïen i atemorien els habitants de la contrada. Ells, però, tenien molt coratge i eren molt arriscats, i des de sempre havien volgut desafiar els perills. Per això, i per alguna altre raó que aviat coneixereu, una nit de Sant Joan van decidir acostar-se al fons del bosc on hi havia un gorg molt profund al final del torrent gros.
Es sabut per tothom que les dones d’aigua són uns éssers fantàstics, veritablement encisadors, que viuen a la vora dels rius, als gorgs o en coves sota els torrents per on passen les aigües més fredes de les muntanyes. Quan ve el bon temps surten de l’aigua per cantar belles cançons mai sentides per ningú sense haver-ho pagat molt car, per pentinar amb molta cura els seus llargs cabells sedosos, a vegades per jugar i empaitar-se entre els remolins de l’aigua dels gorgs o a sota les cascades gèlides dels torrents.

foto gentilesa d'Oriol Nicolau Vila
I aquesta és la qüestió que va conduir en Joan i en Pere a la contrada, que un cop a l’any, durant la nit de Sant Joan, les dones d’aigua surten a fer la bugada i quan la tenen ben neta i perfumada amb farigola i romaní, en fan una estesa a les pedres planes de la vora del gorg. Diuen que aquella persona que tingui la sort d’aconseguir una peça de roba de les dones d’aigua es tornarà rica i no haurà de patir més pels diners. Però si és descoberta, llavors aquelles dones d’aigua, dolces i encisadores, es tornen cruels i venjatives i apallissen i maleeixen per sempre el lladregot agosarat.
Sortiren tots dos, tal i com havien convingut, sense dir res als seus pares i s’endinsaren bosc enllà per amagar-se rera els matolls i les espesses falgueres de vora el gorg. Esperaven pacientment i amb una mica de por que arribessin les dotze de la nit. Només se sentia el xot i un rossinyol que conversaven i el ric-ric dels grills de fons. Quan ja faltava poc per mitjanit, un silenci sepulcral ho envaí tot i l’aigua del gorg començà a arremolinar-se tot fent un soroll com de xuclador. De dins, en sortiren quatre dones d’aigua amb un cove de roba per rentar. Començaren a cantar unes dolces melodies mentre rentaven la roba al gorg i l’esclarien al torrent. Cada peça de roba era posada amb molta cura damunt les pedres planes de vora el gorg per eixugar-se. Després, hi escampaven brots de farigola i romaní que deixaven anar una olor agradable a la nit.
En Joan, que era més viu que una centella, va pensar que havia arribat el moment. “O ara o mai”, es va dir. I d’una revolada prengué una de les peces i amb en Pere al darrera fugiren cames ajudeu-me, amb el cor bategant a cent. Les dones d’aigua, en veure’s descobertes i no poder enxampar els dos vailets que ja eren ben lluny del gorg, desaparegueren aigües endins.
Els dos amics, que encara corrien, tremolaven de pensar que les dones d’aigua els venien al darrere i no van parar fins arribar a la clariana més propera al poble. Encara bufaven quan van fixar-se bé en aquella peça de roba blanca. S’adonaren que s’havia allargat molt. Ben sorpresos, van decidir partir-se-la i tan bon punt ho van fer cada tros es va convertir en una peça d’or.
Amb aquella fortuna van viure molt bé durant tot l’any, però, ah renoi!, els entrà l’ambició de fer-se més rics encara. Per això van decidir, i sense dir-se res entre ells, tanta era la seva cobdícia, tornar a provar sort la propera nit de Sant Joan.
Arribada la nit màgica, els dos amics i veïns s’amagaren en llocs diferents sense que un arribés a veure l’altre. El xot, el rossinyol i els grills posaven música de fons, fins que arribà la mitjanit i tot quedà en silenci. Com l’altra vegada, l’aigua del gorg s’arremolinà fent un soroll de xuclador i sortiren les quatre dones d’aigua amb el cove de roba per rentar. Quan van estendre la primera peça de roba, en Joan i en Pere van tenir la mateixa pensada i es llançaren al damunt per robar-la, però els desaparegué als dits.
Les dones d’aigua, que eren molt llestes i ja s’ho esperaven, els agafaren pels cabells, els rebolcaren pel fang de vora el gorg i els van ben apallissar. Mentre es reien i es divertien d’allò més, anaven sortint més dones d’aigua de dins del gorg i de les esquerdes profundes de les roques de vora el torrent. Amb la por al cos, els dos vailets aconseguiren escapar-se no pas sense emportar-se un bon munt de morats i esgarrinxades a sobre i no van parar de córrer mai més.



Fonts: “Contes populars catalans” per Sílvia Caballeria i Ma. Carme Codina. Farell.
Per la fotografia: Oriol Nicolau Vila

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada