divendres, 16 de març de 2012

Tot per un llibre


Vaig anar a Anglaterra, concretament a Londres, el febrer de 1978. El motiu? Coses de l’inconscient. Perquè veritablement va ser un rampell. Estava preparant-me per entrar a la facultat de Ciències Biològiques de Barcelona, la meva ciutat, i ajudant a un professor de l’àrea de genètica amb les seves mosques del vinagre, les Drosophila melanogaster, fent creuaments i aquestes porcades que s’acostumen a dur a terme per amor a la ciència, de manera que et surti una criatura ben estrafolària, que no ha donat la natura, amb ulls vermells, ales curtes i tot de pèls pel cos, mentre altres fas que surtin  netes i polides sense necessitat de que mai hagin d’anar a cal barber o a la perruqueria.



Esbudellar granotes i ratetes blanques no m’agradava gens i menys quan una cosa tan petita feia tanta pudor a l’obrir-la i et deixava impregnat l’olfacte durant hores. Però examinar el sexe de les mosques del vinagre, buscar els mascles adients i posar-los al mateix pot que les femelles amb les característiques que es volien estudiar, doncs sí. No estava malament.



Tant em va interessar el tema de la genètica que vaig voler ampliar els meus coneixements amb el material més recent d’aquell temps, el llibre Molecular Biology of the Gene del pare de la genètica, en Watson. I per què molestar a cap llibreter d’aquí amb encàrrecs si podia anar jo mateixa a buscar-lo? Sóc així de considerada i bona gent, jo.

Així doncs que demano a la feina..., on treballava jo aleshores? ... Un momentet de res..., A veure... Ara! Sí, ja ho recordo. Al Banc, està clar. Doncs deia que vaig demanar a la feina uns dies de vacances i me’n vaig anar a Londres tota sola a la recerca del llibre en qüestió.

En els deu dies que vaig estar no vaig fer moltes de les coses típiques d’una turista. Pubs? Ni un. Espectacles? Res de res. Anar a la casa de Sherlock Holmes? Ni em va passar pel cap. Recordo dues coses pel que fa a l’entreteniment. Que les parets del metro estaven folrades de l’anunci de la primera Star Wars, que és la quarta part de tota la història i la primera de la segona trilogia. Està clar? No? Tant si val. Segueixo.

També va atraure la meva atenció que en un dels teatres estava l’actriu Ingrid Bergman (sí, efectivament, la de Casablanca, només que amb uns quants anyets més a sobre) fent no sé quina obra. M’hagués agradat veure-la, així, en viu i en directe. De sobte una de les actrius mítiques de Hollywood resultava ser de carn i os i la podies tenir a pocs pams. Però no, no em va quedar temps per anar a veure-la.

En aquells deu dies vaig fer pols les soles de les botes, l’únic calçat que m’havia endut. Que cóm va ser possible?  Si dia rere dia t’aixeques ben aviat i et dediques a recórrer una ciutat immensa, agafant el metro, visitant museus i creuant tots els seus parcs –els de Londres; hi ha ciutats, i Barcelona és una d’elles, on no hi ha ni punt de comparació pel que fa a la quantitat i la grandària dels parcs-, apart de fer-te a peu recorreguts des del zoològic a la catedral de Sant Pau o el mercat de la Portobello Road, un dels més coneguts, el més famós de tots, doncs fer pols un calçat en poc més d'una setmana ja no resulta tan estrany.

A la nit estava desfeta. Prenia un sopar lleuger i de cap al llit, per poder al matí següent tornar a començar de nou.

Resumint perquè tinc aquella visita totalment clara en la memòria, des del viatge amb la British Airways fins al darrer moment quan ja m’arrossegava per les sales de la National Gallery i ja no em quedaven forces per posar atenció als quadres. De Londres em vaig enamorar especialment de dues coses, famoses, conegudes, i que em van sobtar perquè eren molt millor del que podia esperar i imaginar: Una cosa va estar els parcs, amb el Hyde Park al capdavant, i l’altra l’inoblidable Museu Britànic.

El Britànic va poder amb mi. Recordo que a l’entrar i girar a l’esquerra per començar el recorregut em vaig trobar sense avís previ davant de dues portes de pedra enormes. Les portes assíries, una amb el relleu d’un brau i l’altre d’un lleó antropomòrfics. Només les havia vistes al llibre de història de l’art del batxillerat i en algun altre que tenia d’arqueologia. No estava preparada per la impressió de veure-les a mida natural, les de veritat. Va ser tot un cop d’efecte i ja vaig recórrer les sales sense sortir d’un estat entre l’estupefacció i el plaer més profund.

Vaig enamorar-me de Londres. Potser la única raó que m’ha aturat sempre d’anar-me’n allà a viure és aquell blau tan esmorteït del seu cel. Mai, i molt menys a l’ hivern, he trobat enlloc el blau intens i lluent del meu Mediterrani.  El de Londres és un cel trist. Però la ciutat, ai, la ciutat! M’hi puc perdre i tan contenta.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada