divendres, 19 d’octubre de 2012

Embarbussar-se i empatollar-se



Avui m’arriba un mot que l’hem fet servir fa molt aquí mateix, parlant dels embarbussaments, allò de “setze jutges metgen fetge, fetge mengen d’un penjat...”.

Doncs parlem del verb

Embarbussar-se.

1.    Es diu quan algú parla confusament, deixant les coses a mig dir, embullant-les, de manera que el que diu és amb prou feines intel·ligible.
Posen com a exemple, “Quan li dirigiu la paraula s’enrojola i s’embarbussa”.
2.    Dir alguna cosa embarbussadament, confusament. “ No sé què s’embarbussa! Diu que ha vist un assassinat”...

Ai xiquets! Quan he vist això, de seguida he pensat en un altre verb que és el que jo hagués escollit –i em ve de la mare, català antic del bo-: “No sé què s’empatolla aquest! Diu que ha vist un assassinat”,



I com vaig trontollant amb el meu català, ràpidament he buscat “empatollar-se”. Comparem els dos verbs? Vinga, som-hi!

Empatollar-se

Dir coses sense solta, embrollades, empescades, etc.


I sobre embarbussar-se, què més podem dir per aclarir quan farem servir un verb o l’altre amb precisió? Perquè ja es veu que hem de filar prim.

1. La ETIMOLOGIA d’embarbussar-se està relacionada amb “balbucejar”, forma desenvolupada de l’antic balbuçar i aquest com derivat del llatí balbutiens, -ntis.

Si posem un text s’entén molt millor:

Músics, teló! Un focus alça el sol i fa la nitdintre l’escena del poema.Blanc, el poeta avança resplendent,comença amb molt aplomi s’entrebanca en recitar un vers massa llarg, vol desfer el nus i s’embarbussa i cau per l’extrem dret.
De  Carles Torner, “·El substitut”, dins L’àngel del saqueig (Barcelona, Edicions 62, 1989)

2. La ETIMOLOGIA d’empatollar-se resulta prou més divertida. Ve de “patollar”, “moure els peus, debatre’s de peus”, d’origen incert, probablement del francès patouiller, mateix significat, derivat de “patte” (pota) amb el sufix pejoratiu “ouiller”.

Un altre text d’exemple:

  • -       Ja voldria jo viure els cent deu del lloro! Però el pobric va morir d’accident...
  • -       Què li va passar? –preguntà Roldós.
  • -       Una cosa de no dir. Encara me’n faig creus. El lloro la va dinyar esclafat.
  • -       Per la roda d’un carro, potser? –preguntà Tarrés.
  • -       Què t’empatolles! Vinga, home: mira que pensar justament en la roda d’un carro! Que et penses que es passejava pel carrer com un gos qualsevol? Va tenir una mort molt més interessant: va morir aixafat per un mirall, tal com sona...

D’Agustí Bartra, “Crist de 200.000 braços” (Palma: Lleonard Muntaner, 2008)


En resum, si pregunto “què s’empatolla aquest?”, quan algú està parlant d’una cosa esgarrifosa que ha vist, ho diré més en el sentit que s’està inventant, empescant una de grossa, ens està explicant coses inversemblants o que no semblen tenir cap sentit. No me'l crec

Però si dins de la mateixa situació dic “no sé què s’embarbussa”, serà que no aconsegueix explicar-se bé, no li surten les paraules i es fa un bon embolic. No l'entenc però no vol dir que no me'l cregui.

Un altre text per veure l’ús d’aquest darrer verb:

“No es pot córrer –deia ell- girant-se a cada moment amb una mena d’amor posat en el perseguidor i el desig ocult que ens atrapi la cosa de la qual fugim. Ens convidava a refer les maletes i anar més lluny, o més endins, perquè ara, segons ell, ja ens toca fugir en profunditat. Es contradeia, ja ho veus, entre endinsar-se i elevar-se, i és que de debò li passava el que ens passa a tots quan volem dissimular un fracàs i ens embarbussem.

De Pere Calders, “L’ombra de l’atzavara” (1964).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada