dilluns, 21 de febrer de 2011

El català es parla a Anglaterra també...

Potser us interessa saber perquè un anglès s'interessi tant al català i com ve a participar en un blog com aquest ...

L'any 1968, a l'edat de 17 anys, mentre estudiava el castellà a l'escola, vaig fer part d'un grup d'estudiants que va fer un curset d'espanyol a la universitat de Barcelona. Ja sabia l'existència del català, i m'hi interessava perquè la meva àvia, que era del nord d'Escòcia, tenia el gaèlic com a idioma matern, i m'han fascinat els idiomes regionals des que era petit. A Barcelona el nostre professor ens va posar en contacte amb un grup de estudiants locals, amb la idea que practiquéssim l'espanyol amb ells. Un d'ells em va ensenyar a dir "tinc cinc dits a la mà" i "tinc tanta sang que a les cinc tinc son". Aquella nit, tornant a l'hotel en un taxi, jo vaig esmentar el conductor que havia après un parell de frases en català - "Er catalán no e' güeno!" va grunyir com a resposta, però jo ja estava enganxat.

En aquella època tota evidència pública del català es suprimia però l'endemà vaig trobar una llibreria petita darrere de la catedral on venien llibres en català; vaig comprar un llibret amb el títol "El Català en Vint Lliçons". La veritat és que no em va servir per a molt, ja que estava escrit enterament en català i no n'entendía molt; així és que en aquella altura els meus estudis de català no van progressar massa i em vaig dedicar als meus estudis regulars.

A continuació, vaig fer les coses que fan tots els joves conscients dels seus deures; vaig acabar la carrera, em vaig casar, em vaig posar a treballar en un treball en què em servien els idiomes que havia après, i la meva dona va tenir tres fills (i tinc tots els motius per suposar que jo en sóc el pare). Als deu anys, més o menys, de la meva visita a Barcelona, vaig trobar "Teach Yourself Catalan" - un curs de català escrit en anglès - en una llibreria al davant a la meva oficina!!
Em vaig posar a estudiar àvidament però com érem una família de cinc persones - incloent tres nens menors de 8 anys i una dona incapaç de callar més de 3 minuts seguits - vivint en una casa petita - l'únic lloc on podia estudiar en pau era al vàter Així és que em tancava al w.c. durant un parell d'hores al dia a estudiar el català. Com és de suposar, no és el lloc més apte a l'exercici d'activitats acadèmiques però vaig poder perseverar durant més d'un any. En aquella època no hi havia xarxa i tampoc venien molts catalans a visitar el poble petit del sud-est d'Anglaterra en què vivíem, així que els meus estudis mai van passar a ser més que un interès acadèmic, un "hobby".

Després van passar dues coses: vaig anar de vacances a Mallorca i vaig descobrir que, si et tracten bé si ets estranger que parla castellà, quan parles una mica de català (es mallorquí, o "es parlar salat" que deien ells), et tracten com un rei! I llavors vaig començar a utilitzar el català en el meu treball a l'aeroport de Gatwick amb els passatgers que arribaven de Barcelona - no era molt - només per saludar i passar una estona - però les reaccions que provocava van encoratjar encara més el meu interès.

Fa cosa d'un any o així, vaig conèixer l'Anna en un fòrum (Yahoo Respostes) i, com a conseqüència, la Isabel i la Marta, a més de diversos altres individus que em cauen simpàtics i interessants. No hi ha dubte que en aquest temps he après més català que en els 40 anys precedents, i els agraeixo moltíssim l'ajuda que em donen, i l'oportunitat de participar en aquest bloc.

L'any passat vaig tornar a Barcelona per primera vegada des del meu primer viatge de fa 42 anys - el primer que vaig fer va ser buscar la llibreria on havia trobat "El Català en Vint Lliçons", però havia desaparegut. No obstant això, he pogut confirmar que el llibre encara es pot comprar!!








8 comentaris:

  1. Graham, només dir-te que fa més de dos d´anys que ens coneixem i no només un, el temps passa volant "time flies when you are having fun".Ja t´he dit en moltes ocasions que em sorprèn i maravella a la vegada el teu interès per la nostra llengua.I ara treballar junts en aquest blog em fa molta ilusió.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Anna - però de debò són dos anys? Sembla mentida..

    ResponElimina
  3. Fins i tot jo diria que poden ser tres :)

    ResponElimina
  4. Jajajaja!!! Ha estat molt bé enterar-me d'una forma tan gràfica de les teves aventures i desventures amb la nostra llengua. Ho descrius tan bé que sembla que ho pugui veure.
    Ara bé, els catalans a Anglaterra sempre hem anat a dojo. Ja als anys 70, possiblement abans, donaves una patacada a molts llocs i deseguida trovabes gent de la terra. No només a Londres, per tota Anglaterra, Irlanda, pais de Gal·les, Escòcia...
    M'animes a explicar el meu primer viatge al Regne Unit que sí, que va ser a Londres.

    ResponElimina
  5. M'agradaria llegir aixó, Isabel - Efectivament, seria interessant si totes poguéssiu explicar les seves aventures a Anglaterra o quines són les vostres impressions del país - Isabel, des del punt de vista d'una persona que és (més o menys, crec) de la meva pròpia generació, Anna, des del punt de vista d'una persona que té família política aquí, i Marta des del punt. de vista d'algú que està estudiant la llengua.

    ResponElimina
  6. Graham m'has sorprès moltes vegades i avui mes. Domines molts idiomes. ¿Quants parles? ¡Mare meva!

    ResponElimina
  7. Una història molt interessant Graham! Es impressionant el bon nivell que tens de la llengua. Em trec el barret!

    ResponElimina