És curiós els esdeveniments tan dispars que es poden celebrar en un sol dia, el que per uns pot ser un dia d’alegria per a d’altres, aquest mateix dia pot ser un desastre total, un autèntic malson. Per sort jo, fins el dia d’avui, em trobo entre els que celebren amb alegria la Diada Nacional de Catalunya.
Era a finals de l’estiu del 1991, tot aquell estiu vaig estar amb el propòsit de confessar-li a la meva amiga Asunción com l’estimava, però aviat arribaria la tardor i encara no havia aconseguit dir-li. Quina covardia la meva! Però, i si em rebutja? No ho podria suportar. L’estimo tant...
Recordo clarament que era un dia festiu. Havia enfosquit quan varem sortir del cinema. Ens varem acomiadar dels amics, i com l’Asunción i jo vivíem al mateix barri marxarem caminant cap a casa. En passar per una plaça, vaig observar que el nou monument que havien col•locat feia pocs dies, estava ple de flors al seu voltant i ens hi varem apropar a poc a poc, com atrets pel colorit de les seves majestuoses flors. En arribar-hi se m’acudí agafar una rosa vermella i la hi vaig oferir al mateix temps que li deia: "la millor flor és per al meu amor". No sé perquè vaig dir això, no tenia res previst per fer o dir. Ella em va donar les gràcies acompanyades d’un suau petó. Aquest dia, per fi, li vaig declarar el meu amor. Han passat 20 anys, però per molts més que en passin mai oblidaré el dia que era, ni el nom d’aquella plaça, doncs eren iguals: Onze de setembre. Des de llavors porto cada any un ram de roses al peu d’aquest monument, Gràcies Catalunya.
Autor: Paco Guijo
Bonic relat Paco, moltes gràcies per la teva participació. :) I que per molts anys es pugui dur el ram de roses al peu del monument.
ResponEliminaEs que sempre em sorpreneu per una cosa o l'altre. Paco, gracies per compartir-ho amb tots nosaltres. (joan)
ResponElimina