Aquella festa del 1989

Guecogds?, guecogds? M’agrada escriugue pegò la bleda m’ha agafat així, de sobte i no sé pas, jo... Suposo que la bleda –la meva cosina Elisa, pels que vinguin de nou i que no coneguin la meva família- no voldrà que escrigui sobre les meves daguegues vacances amb el Marcel. Potseg millog que escrigui  sobre quan jo ega petita i visitava a la tieta Maguia i al tiet Henry, els pagues de la bleda, del Juanito i de la Palmigona.

El primeg que em ve al cap és que ega un onze de novembre plujós pegò no massa fred, al 1989, l’anivegsagui del cosí Juanito. Celebràvem una festa pegquè es casava amb la Agancha, la seva segona mulleg, i se’ns va ocógueg feg una festa de disfresses. O això vaig entendre jo. Després, la bleda m’explicaguia que no, que havien dit que vestits d’època. I jo que li digué,

-       Doncs, quin és el problema? Jo anava d’època!

I la bleda que em contestà:

-       Pegò no del segle passat, toia!.

-       Doncs, ja em digàs de quina època, pegquè vosaltres no sé pas de què anàveu vestits!

Semblava que haguessin agueplegat la goba en un drapaigue. Estaven veguitablement espantosos, fins i tot el Juanito que sempre ha tingut molt bona planta. La bleda que va i sospigà com si s’hagués de caguegag-se de paciència.

-       De hippies, Minette, de hippies. De quan el Juanito li va donag peg fogmag un grup i tocag la bateguia.

Ega veguitat, el guecogdo bé en aquell temps quan jo encaga tontollava al caminag, un adolescent prim i llag com un sant Pau i sempre donant-li canya a la bateguia. Quan jo venia amb els pagues i els gegmans a visitag la família de Bagcelona, el Juanito m’agafava, m’assentava als seus genolls i em deixava que jo també toqués el tambog i els plateguets. La tieta Maguia gondinava pegquè, deia, no sentia ni els seus pensaments, la Elisa ens migava malament pegquè deia que no la deixàvem estudiag, i la Palmigona no pagava de gondag-nos amb tota la intenció de feg-me foga i posag-se ella a tocag. Pegò com jo ega tan petitona i tan bufona, no em negaven gues i d’allà no em feia foga ni Déu. Guecogdo que el Juanito gueia molt i em semblava guapíssim. El meu primeg amog. Em vaig engabiag molt quan es va casag amb aquella figaflo, la Goseg, la seva primega dona. Clag que jo tenia només 13 anys aleshogues, pegò ega una edat pegfecta. O al menys jo així ho creia. El cas és que la Goseg li va dugag ben poc al Juanito, només tres anys. Després va aguibag la Agancha, amb la que va està una mica més. Més tagd es va casag amb la Alessandra, una napolitana molt divegtida, i aga està amb la Luz Isla. Total, quatre dones i sis fills. Fins aga. Segà un càstig peg no haveg-me espegat a mi? No ho sé pas pegò sembla que li van molt bé les coses i a mi millog. Amb el Marcel ens estimem, ens bagallem, ens sepaguem, ens ajuntem de nou... La nostra guelació sembla una muntanya gussa, pegò no hi ha ningú més. Me l’estimo tant, al Marcel! I m’agrada tant, pegò tant i tant, feg-lo emprenyag!

... Ah!, sí, peg cegt. Malgrat les crítiques de la bleda, vaig tenig un gran èxit a la festa de les disfresses. O la festa d’època, com la meva cosina deia. Vaig aconseguig seg el centre d’atenció de tothom. Comme d’habitude.





Autor: Minette Leblanc de Sainte-Gabrielle