dissabte, 12 de gener de 2013

Direm els mots



Diré els meus mots, lentament, un a un,
com una lletania, en la penombra,
com qui passa un rosari, reverent,
a la vora del foc, en la nit freda,
amb la boina a la mà, vora el caliu
que a poc a poc s'apaga, i crema encara.

I els diré cap endins, com empassant-me'ls;
en cercaré els sabors, tots els sentits,
l'ànima, el si profund,
l'origen i la història,
i les veus que els han dit... I em faré poble.
I, poble, m'alçaré contra vosaltres
que ens voleu matar els mots, la llengua, l'ànima.

Sé bé qui sou i sé prou d'on veniu,
sé la dèria que us guia, sé on aneu.
Conec la vostra història...

No ens podreu pas, sabeu?, no ens podreu pas.
Ens voleu ajupits, humiliats,
i ens alçarem un cop, mil cops si cal...
Ens direm l'un a l'altre els mots. Si cal,
els aprendrem de nou... I ens faran poble.
I no ens podreu, sabeu?, no ens podreu pas.

Mentre el pou sigui pou, la casa casa,
mentre el foc sigui foc i l'arbre arbre,
i sigui vent el vent, la terra terra,
i la sang sigui sang, la lluita lluita,
i l'amor sigui amor..., no ens podreu pas.

Traieu-vos-ho del cap. No ens podreu pas.

Josep Antoni Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada