dimarts, 15 de gener de 2013

Records: El Cafè amb Llet


Què n’era de dolent el seu cafè amb llet! I allà em tenies, un cop i un altre trucant per anar a casa seva a prendre’n un. I a sobre, repetia, me’n prenia un altre. Què ja son ganes! Em preguntava com el volia, si calent, la llet freda, o tal com sortia de la nevera perquè guardava el cafè del matí, el que havia sobrat de l’ esmorzar. I jo, segons el temps que feia, escollia una cosa o l’altra. Està clar que el cafè, tornat a escalfar encara estava pitjor que acabat de fer. Tenia un regust com de pega dolça que no és pas el que t’esperes del cafè. I mentre me’l prenia, tot i xerrant amb ella, un pensament creuava, ràpid com un llampec, la meva ment. “Com el pot fer tan dolent?”

Un cop i un altre m’ho preguntava. Una cafetera normal, de les metàl·liques. El cafè, normal, del que compra tanta i tanta gent. L’aigua de l’aixeta, però això també ho fa la majoria... I no s’afegeix res més. Com ho aconseguia? I sovint recordava aquella pel·lícula, “Como agua para chocolate”. Seria que ella no hi posava gens d’amor? Cuinava bé però de tant en tant en feia d’ escaldufots. Anava em presses, sempre barrim-barram, i no filava prim amb l’oli. O l’aigua, o la sal, el que fos. Massa tomàquet en el sofregit o, segons el dia, massa poc. 

Malgrat això, de vegades, sovint, el seu menjar era suculent, alguns cops extraordinari. Però en el cafè era constant: dolent. I en canvi, allà em tenies, un dia i un altre també, al menys un cop per setmana, dos o més. A prendre amb ella un cafè amb llet. I, a sobre, repetia.

I, a l'anar-me’n, sovint era sentint el cor buit, que semblava que es trenqués. O com un mal d’estomac que no era ben bé del cafè amb llet.

Ara, un dia i un altre també, a punt estic de trucar-la i dir-li si fa un cafè amb llet. Però ja no hi és. I ja mai més podré prendre aquell beuratge tan dolent.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada