Què n’era de dolent
el seu cafè amb llet! I allà em tenies, un cop i un altre trucant per anar a
casa seva a prendre’n un. I a sobre, repetia, me’n prenia un altre. Què ja son
ganes! Em preguntava com el volia, si calent, la llet freda, o tal com sortia
de la nevera perquè guardava el cafè del matí, el que havia sobrat de l’ esmorzar.
I jo, segons el temps que feia, escollia una cosa o l’altra. Està clar que el
cafè, tornat a escalfar encara estava pitjor que acabat de fer. Tenia un regust
com de pega dolça que no és pas el que t’esperes del cafè. I mentre me’l
prenia, tot i xerrant amb ella, un pensament creuava, ràpid com un llampec, la
meva ment. “Com el pot fer tan dolent?”
Un cop i un altre m’ho
preguntava. Una cafetera normal, de les metàl·liques. El cafè, normal, del que
compra tanta i tanta gent. L’aigua de l’aixeta, però això també ho fa la
majoria... I no s’afegeix res més. Com ho aconseguia? I sovint recordava
aquella pel·lícula, “Como agua para chocolate”. Seria que ella no hi posava
gens d’amor? Cuinava bé però de tant en tant en feia d’ escaldufots. Anava em
presses, sempre barrim-barram, i no filava prim amb l’oli. O l’aigua, o la sal,
el que fos. Massa tomàquet en el sofregit o, segons el dia, massa poc.
Malgrat això, de vegades, sovint, el seu menjar era suculent, alguns cops
extraordinari. Però en el cafè era constant: dolent. I en canvi, allà em
tenies, un dia i un altre també, al menys un cop per setmana, dos o més. A
prendre amb ella un cafè amb llet. I, a sobre, repetia.
I, a l'anar-me’n,
sovint era sentint el cor buit, que semblava que es trenqués. O com un mal d’estomac
que no era ben bé del cafè amb llet.
Ara, un dia i un
altre també, a punt estic de trucar-la i dir-li si fa un cafè amb llet. Però ja
no hi és. I ja mai més podré prendre aquell beuratge tan dolent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada