Quin desconsol, oh Déu, i quina angúniadespertar-me demà sense memòria.I mirar-me a l'espill i no coneixe'm.I veure davant meu un home estrany,el cap ple de preguntes i de boira.De quin color tenia els ulls ma mare?Com era aquella dona que em va amar?Quins els noms dels amics, quina la pàtria?I no recordar res, no recordar-med'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:Al tard les orenetes revolavenxisclant entre el daurat polsim dels núvolsi el so de les campanes i del riu.I anava a l'Institut -les matemàtiques,la lectura, el dibuix- i m'agradavauna noia de llargues trenes rossesi ulls color de pluja. Molt després-me'n recordo- vingueren la Botànica(pàl·lids, tristos herbaris de flors seques),la simetria transparent del quarsi l'obsessiu hexàgon del benzè.I, amb els amics, parlàvem de poemes,de sexe i de mil coses discutibles.I de nit ja entrada (nits de vi i roses),pensàvem ser immortals: pintar graffitiben insolent a les parets més blanques,aparellar artefactes voladors,trencar a cops de martell safirs puríssims,besar els llavis gelats de les estàtues.(La primera besada -me'n recordo-va ser una nit de músiques llunyanes,vora la mar i uns pits de nata tèbia.)Recordo tantes coses. I m'adonoque dins el cos tinc més records que vísceres.De cop comprenc que l'home és la memòria.Gerard Vergés |
diumenge, 27 de març del 2011
Fràgil com un vidre és la memòria
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Precioses les poesies d´en Gerard Vergés.Una vegada em va caure a les mans "Long play per a una ànima trista" i em va encantar.
ResponEliminaGràcies per compartir-ho Isabel.