divendres, 18 de març de 2011

La barqueta i el vent


Surava, amb la quietud d'un desert. Es gronxava, amb la fragilitat d'un full als capricis del mar. Recreava en els seus ulls la llum càlida del sol; veia passar la vida, els dies, i les estacions. Un cop de vent, de sobte, trencà la seva pau. Les onades, es van tornar juganeres, la empenyien a corrents noves, a desplegar les seves veles, amb la por de qui mai ha navegat. Vent li va recordar que era una barqueta.
El vent li xiuxiuejava, “pentinaré els teus cabells, acaronaré el teu cos”, i ella li contestava, “ballaré amb les onades”. Però el vent bufà més fort i l'aigua que aixecava va començar a embolicar-la, ja no es gronxava, donava batzegades, les seves veles amenaçaven trencar-se, tot el seu cos cruixia. Sentia la llibertat, el desig, el perill, i la por. Podria tornar a surar, després de volar? Li va implorar al vent, “més suau, més a poc a poc”. El vent era més fort que la seva fràgil coberta, li va arrencar d'una bufada, els rems, la brúixola i el timó, la seva abraçada la ofegava, la va espantar de tal manera, que ella per detenir-lo, que no la aixequés més per sobre d'aquelles brutals onades, trencà les seves veles, va trencar la coberta, i li va començar a tirar tot allò que va ser capaç de trobar, el va enganyar, per fugir, es trenca i s'escampà, en trossos, engolida pel temporal.
Ara reposa al fons del mar, on la envolta el silenci i la solitud, res diferent de quan flotava al mar, però allà el seu amic el vent no arribarà.
Avui veu passar des de la llunyania, per sobre, de la seva ànima ferida, les ones, i la llum del sol. Alguna vegada ha tornat a escoltar la remor del vent, en les nits de lluna plena, quan l'aigua retira el seu mantell protector i deixa veure la seva quilla. Al lluny la seva amiga brisa li murmura, “vent no va voler mai ferir-te, només volia fer-te volar”. I ella plorant li respon, jo estic casada amb el mar, mai tindré ales, digues-li a vent, gràcies per fer-me, durant segons, somiar.
La lluna dels temps, amb la saviesa de qui ja ho ha vist tot, sap que la petita barqueta, mai podrà viure al marge del mar, i torna a tapar-la amb l'aigua, perquè no plori, quant es sent el bram del vent enfadat.
La lluna baixet diu: Que la barqueta segueixi adormida, que el mar no s’adoni; dorm barqueta, que no et trenquin més.
I la brisa assenteix, millor dormir que patir més.

4 comentaris:

  1. Trobo el teu relat molt, molt suggeridor. Penso i em pregunto qui no s'ha sentit alguna vegada com aquesta barqueta?
    Senzillament, m'encanta Elena.

    ResponElimina
  2. No vaig pensar que us agradaria, tinc més, però mai els mostro. I us he traslladat part del debat que hem tingut amb Isabel, abans de publicar-ho. Us imagineu, com es va sentir, la primera dona que va entrar a una universitat, o les que van lluitar per votar, les primeres soldat? A totes les que van dir p.t.s la primera vegada que es van posar una minifaldilla, i van fer veure que no sentien, a totes les que van demanar per primera vegada la píndola. No creieu, que van sentir la trucada, el desig, de la llibertat i el vertigen de barqueta? Totes van haver somiar amb la llibertat, i viure fora del ramat, i van acabar trencades, engolides pel temporal. En tantes coses seguim lluitant per la igualtat les dones, que mai se sap que guerra porta cadascuna. O potser barqueta i mar van lluitar per l'amor de vent. Potser barqueta voldria deixar de ser barqueta, per a ser cometa i no la van deixar. La lluita del bé i el mal, el ying i el yang, això em va agradar Isabel. Pot ser que només sigui la lluita del cor, contra la raó i l'ànima. O un amor que es va convertir en odi, o la lluita de Zeus i Posidó, per dominar el que no està en un ni en un altre, sinó que flota entre els dos. Lluita entre amor i desig, família i personalitat. Se Mare, muller o dona. Però si, crec que en algun moment de la vida, algú treu el cap a l'abisme de les seves pors més profunds, i surt trencat o enfortit. Cadascú esculli, o senti, el que més li sembli.

    ResponElimina
  3. Bonic relat Elena, ple de poesia i missatges molt bons.Cadascú li pot donar la seva versió.Espero de veritat que t´animis a participar en el blog i que siguis tu mateixa qui pugi el proper relat :)
    Gràcies per la teva aportació.

    ResponElimina