dimarts, 26 de juliol de 2011

Ja fa molt de temps... Una llegenda del Baix Empordà

Ja fa molt de temps que no afegim cap aportació a aquest bloc que vam crear amb tanta il·lusió. Feina, treball, estudis o compromís social amb el que està succeint a la nostra terra són els factors que ens ha allunyat d’aquest projecte molt més atractiu que la aridesa de la economia o la irritació, la indignació, provocada pels esdeveniments i una política feta d’espatlles a la gent.

Ha arribat el moment per a mi de reprendre les publicacions al Lletres al Vent. Amb una mica de tot però amb accent especial per la meva debilitat: les llegendes, els mites i les curiositats.
Des d’ara us demano perdó per les errades d’escriptura que em podreu trobar.                  Vaig créixer en la època que estava prohibit ensenyar el català a les escoles. Després va venir la feina, altres estudis també, més feina, més embolics, més estudis, i el que he aprés del català escrit ha estat pel meu compte. De vegades, al costat d’una frase o expressió ben antiga –recordeu una de les primeres entrades, la de les “rosetes” que vaig reivindicar com a més nostre que dir “crispetes”?- trobareu una barbaritat qualsevol. Em sap greu però no vull desaprofitar la oportunitat de fer un ús normalitzat de la nostra llengua mare al mateix temps que emprenc una recerca dels temes que he dit. Fa falta, de debò. Ahir, un cop més, vaig adonar-me que hi ha poc material online d’aquest tipus. Llibres sí, molts, però la xarxa encara està orfe en aquest sentit.
D’aquesta manera el projecte es converteix en una eina d’aprenentatge per a mi i de divulgació, posant el nostre patrimoni cultural, les nostres tradicions i la història del poble català a l’abast.
I ja sense enrotllar-me més, us explicaré una llegenda de la Costa Brava.


Cala El Crit
Llegendes – Baix Empordà

En els temps dels pirates i corsaris, en què tantes poblacions costaneres vivien atemorides pels seus atacs, succeí un fet esgarrifós als límits de Mont-ras.
Vet aquí que una nau tripulada per pirates fondejà a les cales bessones de la Fontmorisca i del Crit. D’amagat, els pirates van aconseguir esmunyir-se fins al mas Gall Peric i el van atacar. El cant del gall del mas avisà els habitants de l’edifici que pogueren fugir, però els pirates van ser a temps de raptar una noia molt bella.


Saquejaren i s’endugueren totes les coses de valor de la casa i també la donzella. Però la jove no volgué resignar-se a la seva sort i lluità amb força fins que van arribar a la platja. Quan la noia veié que els pirates la volien pujar al vaixell, va mossegar amb força el que la duia; aquest, enfurismat, agafà la seva espasa i la degollà. El crit esglaiador que féu la noia va ressonar a la cala i a tota la contrada. I així va morir la pobra donzella en mans dels pirates.

En el record ha restat el nom de les dues cales, la Fontmorisca i la cala de El Crit. Diuen que avui dia, de tant en tant, els banyistes senten un crit estrany que no saben exactament d’ on surt… però que sembla ben bé el crit d’una noia jove.

1 comentari:

  1. Bonica llegenda que no havia sentit mai.Gràcies per compartir-la

    ResponElimina