Fer goig i els Goigs

Hi ha qui encara no em coneix prou i no sap que no em poden fer segons quines preguntes perquè enredem la troca i ja no hi ha qui m'aturi. Al comentari sobre els "goigs", si la expressió “fer goig” prové dels Goigs o ja existia abans, no puc contestar-ho amb exactitud, cosa que m’ha picat la curiositat i m’he posat a buscar sense parar. Pel que fa a la expressió “fer goig” té com a sinònims “fer bo de mirar”, “fer de bon veure”, “fer gràcia”. El sentit d’alegrar la vista, també el de produir plaer, provocar alegria a l’ànima, posar el cor content. El cas és que la paraula goig té un significat més general que aquell que serveix per expressar els misteris d'alegria de la Verge, origen dels "Goigs".

Per començar, la paraula goig ve del llatí, de gaudium, -ii, (tranquils, que us estalvio la declinació) amb el significat de “goig”, “alegria”, “satisfacció”, “gaubança”, “joia”. Terenci deia “lacrimare gaudio” (plorar d’alegria), i Ciceró, “gaudiis exultare” (exultant, ple a vessar d’alegria).

Deriva per tant també el verb gaudir amb significat de fruir, agradar, assaborir, plaure...

De fet en diferents idiomes s’ha conservat molt bé l’arrel llatina. Destacarem  que el grup AU del llatí pot conservar-se o devenir O en francès antic degut a la seva pronunciació.

- Castellà: Gozo. També es dóna aquest nom a les lloances a la Verge (Gozos).

- Gallec: Gozo.

- Francès: Plaisir però també jouissance, joyeux, del verb jouir. "Les mystères joyeux".

- Italià: Gioia.

- Anglès: Joy.

- Occità: Gòi

Hem vist que al segle XIV, en el català d’aquell temps, en deien goytxs.

I al parlar de l'occità, recullo un petit fragment molt conegut que Dante va incloure en aquest idioma a La Divina Comèdia i on surt la paraula "joi" i també "jausen" (de gaudio) sense ser referides amb sentit religiós. A l’arribar al Purgatori, Arnaut Danièl (un trobador occità del segle XII molt reconegut) apareix com un personatge fent penitència per luxúria. Al demanar-li el narrador per la seva identitat, Arnaut contesta en occità:  

Arnaut Danièl,
miniatura

Tan m'abellis vostre cortes deman,

qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire.

Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;

consiros vei la passada folor,

 e vei jausen lo joi qu'esper, denan.

Ara vos prec, per aquella valor

que vos guida al som de l'escalina,

sovenha vos a temps de ma dolor!

(Purgatori XXVI)

Tant em plau la vostra cortès pregunta,

que ni puc ni vull de vos amagar-me.

Jo sóc Arnaut, qui plora i va cantant.

Pensatiu veig la passada follia,

i veig joiós la gaubança que algun dia espero.

Ara us prego, per aquell valor

que us guia al cim de l’escalinata,

que us recordeu en bona hora del meu dolor!

Això us passa per preguntar. A qui se li acut? Ai Senyor, aquestes criatures! I no prometo que aquest tema s'acabi aquí. No, no.



----------------------
Fonts: Google, diccionaris..., la xarxa en pes. 
http://lapeira.wordpress.com/2008/12/26/in-praise-of-occitania%E2%80%A6/