SITUACIONS MODERNES, CONVERSES ABSURDES

Avui en dia tothom es creu amb el dret de adreçar-se a desconeguts sense més ni més. Això hauria estat una greu falta d’educació fa uns quants anys. Gravíssima. Les persones havien de ser presentades primer. En cas necessari, un entrava a l’altre demanant disculpes pel seu atreviment.

Ara? Nooooo. Per què? Et truquen per telèfon gairebé a les 11 de la nit per promocionar la telefonia mòbil, serveis de xarxa, etc. I si dius alguna cosa, clar, és que durant el dia no et troben. Doncs, collons!, envieu una carta, feu un mailing dels de tota la vida.

Tenim porters automàtics. A on jo visc, tota l’àrea, Barcelona i el seu cinturó, des d’abans dels anys 70, més de 40 anys. Doncs tothom a trucar perquè els obris. Aleshores, perquè collons hi ha porter? Deixem les portes obertes de bat a bat i apa!, endavant que fa baixada. Passi, passi i agafi el que vostè vulgui.

Però no acaba aquí, no. Truquen a la porta del pis. Si no obres, tornen a pitjar i deixant enganxat el dit.
- Què vol?
- Està el senyor de la casa?

O una variant:
- ¿Està su esposo?
- ¿Para què?
- Venim de telefònica...
- De Telefònica?
- Tenen vostès internet?

I a vostès, què cony els importa?

- ¿Venen a fer propaganda? –suavitzem el to però no la mirada, decididament torba.

Desconcertats. L’atac ha estat massa directe. No s’esperen tanta hostilitat; això no els hi ha dit el cap de vendes. Que hi ha gent original que no respecta el guió.

- No... Tenen vostès internet?
- D’ on venen vostès?
- .... Està el seu marit?

Apa que els hi explicaré que a casa mano jo!
- Miri, ja tenim Telefònica ...

Sí, sí, ja sé, ara la Telefònica de tota la vida, la de les Mercedes, és Movistar.

- ... i no canviem.
- ....

I la porta als nassos. Què també és de mala educació però ells han començat primer destorbant mentre estava fent la truita de patates per a sopar. Collons!
I ara mateix. Estic engrescada escrivint una de les meves obres mestres. Concentrada, retardant l’hora del sopar per no trencar el fil de la meva inspiració.

Truquen a la porta. Al nou pis mai sé si és a la porta del pis o a la de la porteria. No he après a distingir els dos sons.

Resulta que és a baix i despenjo l’auricular.
- Qui és?

No espero a ningú i ja em temo de què pot anar la cosa.
- Soc jo. –veu d’home.
- Qui ÉS? –torno a insistir.
- Soc jo.
- I qui és jo?
- Soc jo, reina! –tot melós.
- No el conec.
- Que soc jo, reina.
- S’equivoca.

Ja he sentit el timbre d’altres pisos. No truca només al meu.
- Soc jo, reina.
- Jo no em dic Reina.

I afegeixo:
- Quins collons que tenen!!

L’home de la “reina” ni torna a trucar, ni apareix.

Per un moment, mentre torno a l’ordinador, penso, “la seva veu s’assembla a la d’en Paco”. Paco va ser el meu amor durant 13 anys, però en fa una pila de temps, mooooolt de temps, que no en sé res d’ ell. La nostra relació va quedar morta i enterrada i pertany totalment al passat.

“I si fos ell?”. “Ai!, com em veuria amb els cabells que porto ara i ja tant gran!”. Per més que ens fem les "passotes", està clar que la coqueteria femenina també és una qüestió genètica. "Clar que, com ha d’estar ell? Molt gran”. En Paco em portava, espero que encara ho faci, nou anys.

“Treu, fuig!”. No, seguríssim que no pot ser en Paco, però al final m’he quedat intrigada.
I si la reina fos jo? De debò? Potser un altre vegada haig de dir:

... – Soc jo, reina.
- Ai! Hola reiet, ara mateix t’obro.
I el faig passar desprès de donar-li un bon repàs.