LA MAR

 

En Joan Amades va fer un gran esforç per recollir les tradicions de Catalunya: rondalles, costums, creences, cançons, mites, llegendes. Va recollir, com bé diu en la seva classificació Rossend Serra i Pagès, “allò que el poble diu, allò que el poble fa i allò que el poble creu”. Moltes rondalles, contalles, Amades les explicà com li havien estat comunicades i reconeixent-ne cadascuna de les persones de qui rebé la informació. Aquest és el cas d’aquesta contalla referida a la mar, la Mediterrània, que no sembla tenir pas el mateix protagonisme que la muntanya dins de les nostres tradicions, cosa ben estranya per un poble que té una història tan plena de fets de la mar, des de contactes amb altres pobles, fets dels reis, senyors, com dels pescadors.  

L’origen de la mar

En temps molt antics en el món  no hi havia ni la mar ni rius, solament unes fontetes escasses insuficients a les necessitats de la humanitat. El qui tenia una d’aquestes fonts n’estava gelós.

Un dia Jesús i sant Pere, quan anaven pel món, assedegats, trucaren a totes les portes d’una ciutat, car tothom els negava l’aigua, i solament una velleta els donà tota la que tenia. Jesús, agraït, li va donar una boteta i li encomanà que quan no tingués aigua recorregués a ella, que li’n rajaria tanta com en voldria.

Perquè dubtava de la virtut de la boteta la vella no en feia ús. Però un dia que n’estava molt necessitada, car el rei d’aquella terra, amo de la font, sols donava aigua el diumenge, es decidí a obrir la bóta, que començà a  rajar i rajar tant, que la bona dona no sabia com deturar el raig.

Aviat s’inundà la casa, la ciutat i la vall fins a formar una gran quantitat de rius i la mar. Tota la inhospitalària ciutat va inundar-se i restà submergida en la mar. Només es va salvar la velleta, que, previnguda del que havia de passar, va enfilar-se d’alt d’un turó que va restar enmig de la mar com una illa i que prengué el nom de Trinitat, que era el de la velleta.

No se sap on anà a parar la boteta, i mentre no se’n tanqui l’aixeta seguirà rajant i hi haurà rius i mar. Han fracassat els treballs per trobar-la i com que es creu que mai no serà trobada, mentre el món serà món hi haurà mar.(1)

(1)        Joaquima Coll, dita la Neus, calcetera de Barcelona, 1912