L’altre dia, amb motiu de la venda per quatre quartos de nombrosos edificis que la Generalitat catalana ha anat comprant al llarg dels anys i que ara llogarà als nous propietaris per un preu superior al que ha pagat fins ara en concepte de costos bancaris per crèdits i interessos, em va sortir un refrany molt nostre: “Fer el negoci del Robert de les cabres”. Així és com el recordava que el deia la mare. Ja sabem que a la parla, les dites, les llegendes, rondalles, cançons, les tradicions orals, en definitiva, van desfigurant, afegint i canviant les coses.
Vaig consultar, evident, i vaig trobar el següent:
Fer el negoci d’en Robert AMB les cabres, que en donava dues de negres per una de blanca.
El cas és que a la xarxa vaig trobar una explicació que, si bé, ja deia que el Robert de la dita canviava dues cabres per una, com a l’home li semblava que la gent preferia les blanques, doncs tampoc, ben mirat, és un disbarat canviar alguna cosa que no agrada per una que la gent prefereix. És un negoci prou normal. ... Però, en un llibre que recull part de la recopilació feta per Joan Amades (1890-1959), ja ho explica més bé.
1. El negoci d’en Robert amb les cabres
Aplicat a un negoci ruïnós.
En Robert era un ramader que tenia un ramat de cabres negres. Cregué que les blanques eren millors i en donà dues de negres per una de blanca. Quan les tingué blanques, cregué que s’havia equivocat, i en donà dues de blanques per una de negra, i així anà canviant fins a quedar-se sense ni una cabra.
L’origen d’aquest refrany serà prou conegut per alguns però, sabeu d’ on ve la dita?:
No haver-hi tutia?
El cert és que jo hauria jurat que s’escrivia per separat, i, com no!, feia referència a alguna tieta. Doncs ben equivocada que anava:
2. No haver-hi tutia
No haver-hi remei o apel·lació.
Al·ludeix a la tutia o atutia, medicament molt usat antigament per a curar les inflamacions de la vista, en el qual es tenia gran fe. Era compost a base de pega grega. El sentit és, doncs, ben clar: el de no haver-hi remei.
I per acabar, l’origen de
3. No haver-hi més cera que la que crema
Serveix per a indicar que una cosa no té apel·lació i que no hi ha més remei que admetre i acceptar les coses i els fets tal com es produeixen.
Al·ludeix als antics costums jurídics i també als costums d’encant, en què s’encenia una candela en el primer cas i, generalment, tres en el segon. Podia declarar el preguntat durant el temps que la candela cremava, sense poder dir res més un cop acabada, i en les subhastes s’admetien oferiments mentre durava el nombre de candeles prèviament fixat. Un cop acabada la darrera, ningú més no podia oferir i l’objecte de la subhasta quedava concedit al darrer postor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada