dilluns, 7 de març del 2011

Pel canal de la Mànega

El port de Calais
Haig de preguntar a l’amic Graham que em resolgui un misteri que encara segueix pendent després de gairebé 30 anys.
Corria l’any 1982 i amb uns amics vaig anar per assumptes molt místics que no penso per ara aclarir a la ciutat de Birmingham. Va ser un viatge apassionant. Em recordava les meves lectures de petitona, que tractaven de velers, de viatges arriscats i de travessies creuant el canal de la Mànega amb tempestes que amenaçaven amb desarborar els vaixells que lluitaven contra les forces desfermades de la natura que no és precisament el lloc idíl·lic on canten els ocellets, llueix un sol alegre i els esquirolets venen a jugar amb tu a veure si els convides a berenar, mentre la pau i la concòrdia regnen arreu del món.
Viatge apassionant sí però incòmode, mooooolt incòmode. Vam sortir de Barcelona en autocar i així vam creuar tota França fins a Calais. Amb no poca tristor haig de reconèixer que aquest ha estat  l’únic cop que he passat per Paris. Ja mai més, per una raó o un altre, he pogut realitzar el meu somni de visitar la que anomenen la ciutat de les llums. ... No sé si desfer-me en paraulotes o posar-me a plorar. Deixem-ho.
Sort que jo era una tendre criature aleshores perquè tots vam quedar quadrats després de tantes hores sense poder-nos moure a l’autocar, el sistema de transport menys recomanable de tots. A falta de saber i poder comparar què passa si creuo el desert del Gobi muntada en un camell, cosa que diuen alguns que mareja molt. M’ho crec, faig un acte de fe i ni ho he provat ni penso fer-ho.
Segueixo. Havent arribat a Calais el més natural era agafar el ferry que ens portaria a l’altre costat, a les costes angleses. Era de nit i no, no plovia, però regnava la foscor i jo em sentia molt agosarada allà, al bell mig de la coberta, deixant que el vent, potent i fresc, embullés els meus cabells i em deixés geladeta del tot. Recordava una de les meves vides passades? No ho sé pas, però em sentia com la heroïna de una de les meves novel·les d’aventures, només que en aquestes els agosarats sempre eren homes i les dones unes pàmfiles que sempre es tancaven a les cabines i havien de ser defensades de pirates, corsaris i l’enemic que toqués.
Penseu que m’he oblidat de la pregunta al Graham? Noooooo. Ara ja ens apropem.
Va arribar el moment que vaig sentir que ja en tenia prou de tanta gelor i de tant de valor. Tenia l’estomac una mica revoltat i vaig anar al petit bar del vaixell a demanar una til·la.
Eren anglesos i no sé si va ser per això. Recordo que vaig demanar una tassa de linden flowers. (això de linden ho havia vist per algun lloc). Em van mirar –era una noia i un home, la cara d’ ell se m’ha esborrat per complet i suposo que molt maco no seria perquè jo era molt enamoradissa aleshores- amb cara de interrogant, esperant que digués el que volia. Vaig demanar-ho com “tile”, vaig descriure-ho, vaig explicar perquè servia. No sé si vaig gesticular gaire; ja se sap com som els mediterranis, fins i tot els més moderats.
Somreien que potser és el màxim per un anglès, equivalent a estar descollonant-se de riure. Finalment, van suggerir-me el seu remei universal, un te. Jo, tossuda, encara vaig tractar d’explicar que volia una infusió de la maleïda til·la, però em vaig haver de donar-me per vençuda i prendre una tasseta de la reina de les seves begudes.
Com coi es demana una til·la a Anglaterra?

6 comentaris:

  1. "La til.la" es diu "lime tea" en anglès - però t'asseguro que la reacció hauria estat la mateixa si l'haguessis demanat amb aquest nom, que la til.la / tila /lime tea era comletament desconeguda a Anglaterra en els anys 80; a part del te indi i el te xinès, l'única infusió que es coneixia en aquella època era el te de camamilla (camomile o chamomile tea - els dos noms es pronúncien igual). Avui dia s'ha estès la popularitat de diverses infusions més "exòtiques" (segons el gust anglès), però és dubtós que els dependents d'una cafeteria a bord del "Cross-channel ferry" haguessin tingut la menor idea - ni que la tinguin avui dia tampoc - de què coi és el "lime tea" o la til.la - Jo mai n'he beguda - peró de totes las maneres jo sempre he preferit el cafè al te o a les infusions en general. Una vegada em van donar te de camamilla quan estava malalt i quedo convençut que em va empitjorar la malaltia ....

    ResponElimina
  2. Gràcies Graham. Per sempre ja ha quedat aclarit el misteri i de passada comprovo que no em volien fer la guitza -jo mai ho vaig creure- sinò que no sabien que coi els hi demanava aquella estrangera tan estranya.

    ResponElimina
  3. M'imagino que de totes maneres, fent aquest treball, estarien molt acostumats a estrangers estranys que demanen coses estranyes

    ResponElimina
  4. Jejejejeje molt bona la història Isabel, i si en efecte és "lime tea" que ara si que s´en troba a botigues especialitzades,al menys a Escòcia que és la part que més conec :) Normalment allà on vagis coneixen el "tea" i el "mint tea" i para de comptar :)

    ResponElimina
  5. Bonito viaje, compañera, jejeje.

    Y ¿Al final qué tomaste para tu castigado estómago: "a cup of tea" -del de las five O´Clock- o una "cup of Til.la tea"? Es que no me ha quedado claro :D

    Oye, lo del camello, lo tienes que probar. Creo que es inolvidable.

    ResponElimina
  6. Pues está claro Jose. Me tocó tomarme un té de lo más clásico.
    En cuanto a probar el viaje en camello, tú señalas justamente mi miedo: que resulte inolvidable ... y me dé pesadillas por siempre jamás. No, no, que además dicen que huelen mal y tienen mal genio; que si se enfadan, muerden.

    ResponElimina